La premissa fundacional del club, de no estirar més el braç que la màniga, va fer que l’Uni renunciés a estrenar-se en la competició europea abans del títol del 2015. La FEB, amb el Ros Casares desaparegut el 2012 quan acabava de ser campió estatal i continental, li ho havia ofert per ser semifinalista en el ‘play-off’; una de les conseqüències d’aquell primer èxit va ser el debut europeu per la porta gran, l’Eurolliga. El repte esportiu era xavalla comparat amb l’esforç logístic que suposava jugar al Vell Continent, i el club l’afrontava havent guanyat la supercopa també a Fontajau, d’una banda, i el tancava amb 4-10 sumant les victòries a casa, entre les quals el 54-52 contra l’aleshores –i recentment proclamat– campió, el Praga de Laia Palau, Marta Xargay i Sonja Petrovic, de l’altra.

Tres anys seguits en l’Eurocopa permetien al club consolidar-se en un torneig en què feia passos endavant cada any fins arribar a la semifinal el 2019, abans de guanyar el segon títol de lliga, amb què tornaria al màxim nivell. El 2021 i el 2022, l’equip arribava als quarts de final, primer a doble partit en format bombolla a Salamanca i, després, al millor de tres, sempre contra l’Avenida, que el tornava a deixar fora fa dos anys, aleshores en la fase de grups.

Les dues darreres temporades en l’Eurocopa, amb semifinals i quarts, han acabat sent un llast per a l’Spar Girona, que sent primer de la lliga per primer cop, el curs que ve afronta l’11è any a Europa, el sisè en l’Eurolliga.