Lliga femenina

Noemí Jordana

“A partir d’allà, tot va canviar”

“Hi havia jugadores de la casa. Les estrangeres van entendre que el bé comú era més important. I hi havia una base amb paciència, que era jo”

“T’acostumaves a jugar amb el fons blanc, i va començar a venir molta més gent”

“Tothom va tenir paciència i voluntat per entendre un sistema diferent”

Noemí Jor­dana (1,75 m, 1980), mes­tra d’edu­cació espe­cial al Ven­ti­jol de Bla­nes i vice­pre­si­denta de l’Uni Girona, va ser la líder del ves­ti­dor d’aquell equip i, fent memòria, recorda: “L’esport gironí no tenia el Bàsquet Girona o l’equip de fut­bol a 1a divisió. Jo com a mínim no era cons­ci­ent que a la ciu­tat hi hagués un esport que mogués tanta gent. Sem­pre veies la mateixa gent a la grada. Sí que és veri­tat que, com que aquell any més o menys anàvem gua­nyant, n’hi havia més.” “I alguns devien ser els matei­xos fami­li­ars. T’acos­tu­ma­ves a jugar amb el fons blanc a les gra­des, en silenci i sen­tint-te a la pista. I de cop i volta veure tot allò ple va ser com dir: «Pot­ser sí que és un dia impor­tant»”, hi afe­geix la base de Torelló, que afron­tava amb molta calma aque­lla diada: “Parlo per mi, hi anava molt tran­quil·la i amb la con­fiança que guanyàvem. Ho sabia. I en omplir-se el pavelló van aparèixer els ner­vis d’una final.” “A mi que em fes­sin zona m’encanta jugar-hi en con­tra. Teníem un sis­tema molt bo per ata­car-la, i en Roberto evi­dent­ment no el va can­viar. Anava mol bé i ens donava una tran­quil·litat abso­luta. Con­tra Canàries ho havíem fet, i aque­lla set­mana l’havíem entre­nat con­tra nois perquè fos­sin mes grans. Sabíem jugar-hi en con­tra per­fec­ta­ment, i jo encan­tada de la vida”, reco­neix en referència al pri­mer par­tit de la final. I abans del segon... “Recordo anar pel car­rer i que la gent n’estava infor­mada. A mi nor­mal­ment ningú em deia res del bàsquet, i et par­la­ven de la final. Però no dei­xava de ser la gent de Girona, i no m’espe­rava aque­lla entrada tan bru­tal.” “I va començar a venir molta més gent. Europa és un cara­mel. Que pot­ser a vega­des venien més a veure les altres que a tu mateixa, eh? [Riu.] A par­tir d’allà, tot va can­viar, en el públic i també en el club, que va haver de créixer en infra­es­truc­tura” reme­mora.

Dues ver­si­ons i un fet

“Això s’ho inventa [riu]. Sí que anava al límit de l’esforç i, de fet, aque­lla set­mana se’ns va ofe­rir anar al bal­ne­ari, al Magma, i vaig dema­nar no anar-hi perquè sabia que quan relaxés el cos, un segon de des­cans, no remun­ta­ria. Ho notava i, al final, en dir s’ha aca­bat, vaig aga­far la grip, i la gent es pen­sava que era la res­saca. Sí que també vaig anar de festa, però no era això. I va ser després. No vaig jugar amb febre, i pot­ser ell en té el record per fer-ho més èpic [riu]”, asse­gura Jor­dana sobre la versió de Roberto Íñiguez, que asse­gura que la base va jugar amb febre aquell dia i que no ho va dir.

Aquell any sí

“En l’últim d’Anna Caula hi ha mala sort. L’Uni tenia tendència a fit­xar des­co­ne­gu­des que després valien mili­ons, i quan ho vam mig arre­glar, ja no hi vam ser a temps”, explica Jor­dana sobre la tem­po­rada ante­rior, amb l’equip fins i tot fora del play-off, sent cinquè (11-11). En canvi, el següent sí va sor­tir: “Hi havia una base de la plan­ti­lla amb juga­do­res de la casa que era pre­ci­osa. Tre­ba­lla­ven, volien apren­dre’n, no es quei­xa­ven, van aguan­tar el senyor [Ramon] Jor­dana, que mira que és intens i exi­gent... Les estran­ge­res van ser capa­ces d’enten­dre que el bé comú era més impor­tant que les seves estadísti­ques. I hi havia una base amb molta paciència que era jo, amb una tasca psi­cològica que em pre­dis­po­sava a fer que aquell any anés tot molt bé.” “La tasca del ves­ti­dor va ser heavy, per expli­car com anava. No vam fer 5x5 en tota la pre­tem­po­rada i hi havia dub­tes. I si ara vas a mirar els pri­mers par­tits, que fins i tot gua­nyem a Sala­manca, era hor­ri­ble: «A què juga aquesta cana­lla?» Tot­hom mig per­dut i, al final de tem­po­rada, vam jugar de memòria. Tot­hom va tenir paciència i volun­tat per enten­dre un sis­tema dife­rent que feia que l’altra gent no pogués ana­lit­zar-lo: jugàvem en funció de la defensa i els nos­tres pro­pis movi­ments”, relata sobre un curs mar­cat pel relleu a la ban­queta, que la dei­xava en una situ­ació com­pro­mesa. “Tot això passa quan jo ja soc gran, i ja saps com fun­ci­ona l’esport pro­fes­si­o­nal. No és la pri­mera vegada que en un equip hi ha canvi de juga­dora o entre­na­dor. I he de dir que, en els dos pri­mers entre­na­ments, vaig arri­bar tard.” I con­fessa: “Mai ho faig i en Roberto devia pen­sar que me’l rifava. Aquell any, em vaig apun­tar a estu­diar mol­tes coses, era a casa fent deu­res d’anglès i se m’en va anar l’hora. I en el segon van can­viar l’horari i no m’ho va dir. Vaig fer la tàctica d’una amiga, d’arri­bar empre­nyada quan fas tard i esbron­car a tot­hom: «Si es fa un canvi, se li ha de dir a la capi­tana i la capi­tana avisa a tot­hom!» Me’n sal­vava i, per culpa meva, en Roberto va posar la norma que s’havia de ser al pavelló mitja hora abans de començar. I l’única que no com­plia era jo: a la tarda estava matri­cu­lada a clas­ses i tres dies a la set­mana, els que tenia llen­gua de sig­nes, m’era impos­si­ble arri­bar tan d’hora.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)