Fins que el cos aguanti

“No em pre­o­cupa el rival, m’és igual, el Sara­gossa és un gran equip que s’ha reforçat molt bé, però a mi em pre­o­cupa l’equip”, va dir Roberto Íñiguez diu­menge, després d’eli­mi­nar el Fer­rol en els quarts per una diferència de 21 punts (60-71 i 72-62) i amb l’equip gironí visi­ble­ment fati­gat. “Aju­dar-les que seguei­xin com­pe­tint i no exi­gir-los res, i mira que jo en soc, d’exi­gent, amb mi mateix el pri­mer. Però és que no se’ls pot dema­nar més. Ni a l’equip ni a les noies: orgull i a aju­dar-les a seguir.” La semi­fi­nal tindrà l’anada demà a fora i la tor­nada diu­menge a casa. L’Uni té, aquest exer­cici, 2-0 amb el seu rival a la sèrie: 66-82 abans de la pri­mera fines­tra i 82-69 en el pri­mer par­tit després de la copa, l’únic que s’ha per­dut San­dra Ygue­ra­vide, una de les juga­do­res que Íñiguez va dir que arros­sega pro­ble­mes físics, com Vio­nise Pierre-Louis, que no va des­car­tar les pos­si­bi­li­tats per dis­pu­tar el títol de lliga, tal com va fer el club gironí el 2019 amb ella de pivot.

L’Spar i el Casa­de­mont només s’han enfron­tat en la lliga regu­lar des que l’Sta­dium va ser absor­bit pel club que té l’equip a l’ACB. El balanç és gironí des del curs 2020/21 (6-4) i el títol de copa sent-ne l’amfi­trió fa dues tem­po­ra­des marca un punt d’inflexió, amb les ver­me­lles a l’Euro­lliga en detri­ment de l’Uni, que va superar el Sara­gossa el pri­mer any per par­tida doble: 68-60 i 76-80. En els dos següents hi acre­di­tava 1-1: 90-53 a Fon­ta­jau i 72-64 al Príncipe Felipe pri­mer, i 61-60 amb Gard­ner ano­tant de dos quan l’equip neces­si­tava el tri­ple i 72-69 abans de la segona fines­tra, que dei­xava les de Ber­nat Canut líders amb 17-3, després. I la tem­po­rada pas­sada 0-2, amb l’ano­tació més baixa de l’equip gironí a la cate­go­ria, 65-38 amb Laura Antoja i 50-60 ja amb Íñiguez; que inter­pel·lat per l’opció de tor­nar a la final sis anys després, es resig­nava: “La il·lusió de la gent, somiar? Jo no els la trauré perquè és mera­vellós, però repe­teixo: hi ha la rea­li­tat i espero que hi esti­guem. I quan dic que hi ha mol­tes juga­do­res amb dolor, és perquè hi són. I pot­ser un dia reben­ta­rem i fins aquí hau­rem arri­bat.” “No venc fum, el pri­mer gua­nya­dor soc jo, però ara expri­mint les juga­do­res amb aquesta il·lusió no les moti­va­rem, les estres­sa­rem encara més i reben­ta­ran. Les hem de cui­dar d’una altra manera, estar-ne orgu­llo­ses, recu­pe­rant-les i fent el millor bàsquet pos­si­ble: com­par­tint la pilota perquè el talent que ens pugui man­car, ho fem jun­tes. Bus­car avan­tat­ges i que se sen­tin còmodes.”

“Som poques, ho donem tot i tenim temps per recu­pe­rar-nos, som poques i ho donem tot”, va expo­sar Marta Cane­lla al final de la retrans­missió del par­tit per la Xarxa +. La gallega, un cop lli­gat l’accés a la semi­fi­nal, va rei­vin­di­car la tra­jectòria de l’equip: “Ho teníem molt clar i estic espe­ci­al­ment con­tenta perquè hem hagut de sen­tir mol­tes coses de fora. Estem molt orgu­llo­ses de tenir una MVP i una altra NBA, però hem demos­trat que no som només això, la resta hem aju­dat que aquest equip fos el pri­mer de la lliga regu­lar i tant avui com l’altre dia ho hem demos­trat, sent una pinya. És el que ha pas­sat tot l’any.” “Arri­ba­des a aquest punt, els equips que són a les semi­fi­nals són els millors i és veri­tat que sem­pre tens millors sen­sa­ci­ons quan has gua­nyat l’equip amb el qual t’has d’enfron­tar, però el que compta és que diu­menge tor­na­rem a ser a aquí”, hi va afe­gir un cop s’aca­bava de saber que el Casa­de­mont havia eli­mi­nat el Jai­ris. “No és el moment de sen­tir-se can­sada, mirem d’aca­bar for­tes i estem acos­tu­ma­des a jugar dos par­tits per set­mana tota la tem­po­rada”, va des­ta­car Boris­lava Hris­tova, que com Cane­lla i Klara Lund­quist ha jugat tots els par­tits aquest curs.