Ningú hau­ria apos­tat que el Hio­pos Lleida, debu­tant en l’ACB, on la capi­tal del Segrià tor­nava a tenir elit després de més de 20 anys, sal­va­ria la cate­go­ria a qua­tre jor­na­des per aca­bar –té un par­tit ajor­nat–. I el tècnic Gerard Encu­en­tra, també rookie en l’ACB i amb un any més de con­tracte, ha tin­gut molt clar quina ha estat la clau de l’èxit: “Ho devem tot a Bar­ris Nord i a l’afició; la con­nexió que tenim és espe­cial, fa anys que hem entès que junts fem coses grans, només tinc parau­les d’agraïment.” El tècnic català (Lleida, 9/1/1990) explica què va dema­nar des del pri­mer dia a l’equip: “Hem de donar argu­ments perquè el públic vagi a mort amb l’equip, hem per­dut par­tits perquè el rival té juga­dors de màxim talent que deci­dei­xen però és inne­go­ci­a­ble la nos­tra acti­tud, el desig i treure l’orgull de la gent a còpia de força, de ganes de lluita, perquè això es con­ta­gia.” El Hio­pos Lleida ha tin­gut aquest curs dinou juga­dors, patint molt sobre­tot en la posició de cinc, en què Ori­ola ha mos­trat una versió bru­tal apor­tant experiència, qua­li­tat i lide­ratge, també a la gra­de­ria en les cele­bra­ci­ons com a mes­tre de cerimònies. Ha estat un win-win per a Lleida i per a Ori­ola, que havia tin­gut molèsties físiques. En la posició de 5 no hi ha hagut encert ni amb Hamil­ton ni amb Wig­gins. El de Tàrrega, jun­ta­ment amb un Paulí reva­lo­rat i Rafa Villar, ha estat la columna ver­te­bral cata­lana, i el fac­tor clau va ser l’arri­bada de Bate­mon, perquè Dee Bost era ego­ista i Van der Vuurst va ser una pífia. Tam­poc van ren­dir Cooke, Cai­cedo ni Goodwin. Bro­pleh, Muric, Wal­den, Has­brouck i Mad­sen han estat irre­gu­lars i el cedit del València Bozic difícil­ment tor­narà a la Fon­teta de Sant Lluís tot i con­so­li­dar-se en la posició de 4.