Creiem que la temporada ha estat bona, però molt intensa: moltes qüestions de despatx i de pista. S’han hagut de gestionar moltes coses i per això la temporada és frenètica, perquè ens ha passat tot molt ràpid.

Era una mica diferent, en les altres per desgràcia es van patir moltes lesions i aquest any hi ha hagut altres qüestions, perquè les lesions ens han respectat. Sempre hi ha coses però no greus per haver de fer canvis.

Està canviant, la lliga es professionalitza i evidentment necessites altres coses que fins ara no teníem. Els equips ACB tenen estructures més fortes i es fan servir tant pel masculí com pel femení. I es nota. Nosaltres que aquest any hem començat a treballar amb el Bàsquet Girona ja em fet coses junts i s’ha notat.

Tot té un cost i si tu vols créixer en estructura, ho has de fer amb pressupost. Tot son costos i qualsevol millora que vulguis incorporar al teu equip té un cost econòmic. Nosaltres podem arribar fins on podem arribar i quan tens un equip ACB al darrera hi ha una estructura que s’ha de tenir: aquests costos es poden compartir, no doblar.

La relació és bona, estem treballant i l’any passat va ser perquè no hi arribàvem. Fusionar dos clubs suposa tenir moltes coses en compte, no només fer un equip i sortir a jugar. Temes econòmics, fiscals, laborals... S’han de posar en ordre i no hi vam arribar en aquell, per poder gestionar-ho tot. Es va decidir allargar-ho un any més i la veritat és que aquest any ja hem treballat conjuntament, fent coses i esperem poder-hi arribar.

No et sé dir la fórmula jurídica exacta, perquè l’estem treballant, però el que sí volem és que l’Uni segueixi tenint la seva identitat, que el femení conservi tots els valors que ha mantingut al llarg d’aquests anys.

Hem aconseguit una cosa molt maca, que la fusió que aquí sí que podem fer servir la paraula, entre l’afició i l’equip i el club, ha fet que hi hagi aquesta proximitat. Poden parlar amb qualsevol de nosaltres, en son una part. I això és el que no volem perdre, volem que la gent continuï identificant-se amb el club i amb l’equip, poder estar a dalt de tot i fer-ho amb un projecte que pel bàsquet gironí és bo.

És una altra cosa, recordo que en aquell moment hi va haver una proposta de patrocini als dos equips, amb una compensació econòmica al darrera que mai va arribar, per cert, i era una altra cosa. Aquí estem parlant de fer un projecte a llarg termini i altres coses.

No. El projecte és a llarg termini, en Marc i jo tenim clar que no és a curt termini i el que es pretén és que hi hagi una sostenibilitat i que Girona pugui tenir bàsquet durant molts anys. Unes vegades estarem més a dalt i altres més a baix, però ha de ser de continuïtat.

Això ja ho parlarem en el moment en què es faci, quan es pugui fer. A dia d’avui no està tot concretat encara, però és evident que el president del Bàsquet Girona és en Marc.

El que sí que et puc dir és que si haguéssim de seguir sols com a Uni Girona nosaltres no la podem assumir, com a club, pels costos de manteniment. Seria inviable i és un tema més entre les institucions i el Bàsquet Girona. Si es fa, segurament, sigui quan estiguem integrats.

Jo vaig començar com a patrocinador en la temporada prèvia, va entrar Citylift en un moment en què necessitaven créixer i juntament amb Spar vam fer un pas endavant a nivell pressupostari.

Es van poder començar a fitxar jugadores per aspirar al primer títol, que era una cosa maca. Jo n’estic molt content i he passat de tot, no ha estat un període tranquil perquè hi ha hagut covid, el Glòria, lesions... No ha estat gens fàcil però també puc dir que hem aconseguit tots els títols FEB, que n’estem contents. S’ha fet espectacle, s’han portat les millors jugadores a Girona, hi hem tingut els millors equips d’Europa i els tornarem a tenir la propera temporada. Per la meva part, que es podria haver millor? Segurament, com tot. L’autocrítica sempre hi ha de ser però pels recursos que hem tingut sempre els ho dic, als de la junta, que deu ni do com estirem el xiclet. Amb el poc que tenim, que per a uns altres serà molt, hem estat allà dalt i hi tornem a ser.

Tothom té molt bones intencions. I n’estic molt agraït perquè sempre que hi he anat a parlar hi han estat. El problema és que no arriben quan han d’arribar i això provoca unes tensions de tresoreria que ens ho fan passar malament. A vegades hi ha hagut amenaces per part d’alguns agents que si no cobraven tal dia no jugaven. I és normal, les jugadores al final son treballadores i volen cobrar a final de mes. I toca rascar-se la butxaca.

Aquest any anem molt tard. Menys la diputació, la resta van molt tard i ens estan fent patir molt. Hi ha hagut anys que també, deu ni do. Hi va haver un moment que teníem un acumulat de 3 o 4 anys de subvencions que encara no havíem cobrat. Al final, tot això, no és cap crítica a ningú. El que estem dient és que s’han de posar les piles: si volen tenir equips d’elit i equips catalans a les màximes competicions necessitem que les coses es facin bé i que quadrin els tempos amb els pagaments. Si no, és complicat.

L’Uni té la seva pròpia identitat, molt marcada i no ens m’amaguem. Som catalans, som d’aquí i sempre que hem hagut de donar la cara davant segons què ho hem fet. I així ens veuen la resta, també: pel fet de ser catalans també ho hem patit en altres qüestions.

No ho sé. No t’ho sabria dir i ja sé que la sanció és desmesurada i que a en Roberto ja li tenien ganes. Això també hi ha influït. El que no vull és que sembli que posem excuses. Però aquest any mateix hem patit, entre la sanció i algun arbitratge, que en certa manera ens ha perjudicat.

Nosaltres, el que et puc dir, és que fa mesos que hi estem treballant, en l’equip. Ell ens ha demanat uns dies i abans de marxar hi vam parlar: vol descansar i reflexionar. Segurament la setmana que ve sabrem alguna cosa però s’ha implicat en la construcció de l’equip.

S’ha fet un equip i ja començarem a anunciar algunes jugadores que no continuaran [la primera Mack, dilluns mateix durant l’entrevista]. S’ha renovat alguna posició però sí que puc dir que hi ha una certa continuïtat en el projecte. L’objectiu és reforçar-se per poder competir amb garanties a l’Eurolliga. També, i sempre dic el mateix, dins les nostres limitacions. Parlar d’una possible fusió, o integració, amb el Bàsquet Girona, no vol dir que el nostre pressupost es dispari. Es tracta de donar continuïtat al què hi ha i per tant hem treballat amb una idea similar a la d’aquest any.

El que hem de tenir clar és que, i per això el dia de la roda de premsa ho vaig dir i vaig posar-hi un punt, que el poder econòmic que és un factor determinant. El problema és que la WNBA té el seu projecte, a la seva manera, i si com a clubs volem continuar tenint jugadores de nivell ens haurem d’adaptar, a les nostres lligues, a allò seu, o haurem d’incrementar els nostres pressupostos per poder retenir jugadores i que no marxin.

Quan vols fitxar jugadores bones ja ho saps, que al final no li podràs pagar perquè no marxin. I aquestes coses passen, no és una decisió nostra sinó d’elles, que volen jugar-hi i a menys que els garanteixis un salari, que no ho pots fer, et posen una clàusula que si els crida alguna franquícia tenen aquesta sortida. I fins que no resolguem l’altre problema, el del calendari, ho haurem d’anar fent com puguem.

Els clubs. Nosaltres fa temps, i alguns clubs més, no tots, que diem que seria bo reduir la lliga a 14, com abans del covid. La federació és la propietària de la competició i qui ha de dir què fa i què no.

O començar abans... Ara amb la competició de 16, si també has de fer la prèvia per a l’Eurolliga o les aturades per les seleccions, fa que hi hagi una concentració de partits que és una bestiesa. I després no podem jugar les fases finals com cal, si no d’anada i tornada enlloc de a 3 o 5 partits. Desvirtua molt la competició.

Cadascú té els seus interessos i, el problema, és que qui acabem pagant la festa som els clubs.

Bé, hi ha jugadores que en aquest play-off han fet un pas endavant i s’agraeix, el que passa és que la rotació era curta i ho feia molt complicat. Ho han donat tot, son jugadores que quan surten a pista no saben fer-ho d’una altra manera que no sigui lluitant i, això, és el que necessitem com a club: jugadores que ho donin tot.