És un cúmul de coses. Tenia un any més de contracte però sempre he estat en comunicació amb el club i vèiem que aquesta temporada el meu rol havia baixat. Era el moment de donar pas a nous jugadors. Jo no em volia moure’m més de casa.

Era una situació una mica complexa. Al final les relacions personals són unes i les relacions professionals, unes altres. Això pot ser que porti algun conflicte però ho teníem bastant parlat. M’hauria agradat tenir un rol més important, sobretot en algunes fases de temporada que em sentia bé i creia que podia aportar algunes coses a l’equip, però al final l’entrenador decideix. Jo he après en 20 anys que al final l’entrenador fa unes coses o té unes decisions, però és el primer que vol guanyar.

No hi he pensat gaire. Tinc altres pensaments. Hi haurà gent que potser pensarà que t’han de retirar el dorsal i altres que no. Hi ha molts jugadors històrics que no ho tenen. Personalment, després de Villacampa, Margall i Rafa Jofresa, que l’hi retirin a l’Albert Ventura em sembla que s’ho mereix.

Em faria il·lusió. Al final és on més hores he passat. Crec que poca gent ha passat més hores que jo entrenant-se a les pistes laterals de l’Olímpic. Però no decideixo jo. No soc una persona que valori la feina pel que pensin els altres.

Tinc confiança en mi mateix. Això no m’ha faltat mai. És un dels motius perquè la meva autoexigència és extrema. Potser he disfrutat menys en alguns moments de coses, però he millorat molt més. I tinc confiança que amb el que decideixi fer tindré les capacitats per fer-ho. Sobretot necessito alguna cosa que m’agradi. Jugar a bàsquet m’ha agradat moltíssim. No només el joc, sinó el tipus de vida. Necessito una motivació en alguna cosa que m’agradi fer. Tinc l’avantatge que no tinc pressa ni necessitat urgent. Puc decidir per entusiasme. Sé que necessito un procés d’aprenentatge i el que vull és una bona oportunitat. Triar el moment i el què.

L’any passat ja hi va haver algun moment que ho vaig pensar. La gent es pensa que tot és molt fàcil, i no és tan fàcil. Si no estigués en la Penya podria jugar dos anys més, però no vull.

Les dues coses les notes en els dos extrems. Sent d’aquí tens més responsabilitat de fer-ho bé i que la Penya rutlli. No sé quants socis tenim, però no n’hi ha cap que sentís més responsabilitat que un jugador de Badalona, format en el planter com jo. Hi ha moments que sí que notes que hi ha haters, però això ho he relativitzat. I hi ha una part de l’afició que perquè ets d’aquí i del planter creuen que ets el millor del món. I ara que serà el meu últim partit sembla que hagi estat Michael Jordan. M’he sentit molt estimat sobretot quan vaig tornar, sobretot pels nens més joves i molts pares de nens, que em veuen com un mirall.

No. A Badalona se seguirà jugant a bàsquet. Segurament serà més difícil que això passi. Però el planter està evolucionant. Hi ha gent de tot arreu. El planter de la Penya és referent, volen venir aquí a formar-se. Ara potser no et rodeges de joves de Sant Cugat, Martorell o Sabadell i són arribats amb 14 anys d’Holanda o Croàcia. El que és clar és que els que són de Badalona tenen un extra. No és el un croat que Albert Ventura que passeja per la ciutat, pren alguna cosa a la Rambla o juga al Tacatà.

Quan era júnior vaig fer els exàmens per anar als Estats Units i hi vaig estar a prop; no, molt a prop. Però em vaig quedar perquè hi havia l’Aíto, entrenava moltes hores amb Carles Duran, amb Sito Alonso i a la pista hi havia Bennett, Rudy, Ricky... Ens haurem d’adaptar. Quants jugadors del planter de la Penya han jugat a l’NBA? Els escollits. Potser als joves se’ls ha de donar aquesta oportunitat irrebutjable de les universitats, però quan tinguin 22 anys i no tinguin lloc a l’NBA poden tornar a la Penya. Jordi Rodríguez, si torna a Badalona, ho farà amb 21 anys. No és tanta la diferència real amb aquests jugadors que van als Estats Units. Trobar la fórmula perquè els joves de fora i jugadors de Badalona, formats aquí, tornin, i seran igualment nostres.

No tenen pressa els joves que juguen a bàsquet. Sinó els joves en general. En molts aspectes de la vida. I ho volen ràpid i fàcil. Les bones coses que la tecnologia i els mòbils perjudiquen. Es pensen que amb 18 o 19 anys ho saben tot perquè t’arriba informació de tot arreu, però no són capaços de veure quina és la direcció correcta. Però no tots són així. L’Ian Platteeuw n’és un exemple. Jo tinc confiança en com eduquem els nostres joves a la Penya. Però és molt difícil per a un jove dir que no a un tren que potser passa un cop en la vida. Jo vaig marxar de la Penya amb 20 anys. La gent es pensa que va ser fàcil. Però vaig estar moltes setmanes passant-ho malament i parlant amb el meu pare.

Hi ha moltes petites coses que marquen coses molt importants. Quan vaig anar a millorar el tir amb el Pepe Margall va ser un. Jo tenia punteria però em va fer millorar en l’aspecte professional, mecanismes de tir, moviments més eficients. Em va donar una estructura de llançament, rutines i mecanismes, eficiència, llegir les defenses, les recepcions, els peus... Si tens dos entrenadors del mateix nivell però un ha estat jugador, té un plus que l’altre no podrà tenir mai. Aíto també va ser clau perquè l’aposta que ell ha fet per joves anava més enllà del DNI, i si treballaves tenies les teves oportunitats. També va ser clau marxar de Vitòria a València tot i que tenia tres anys més de contracte. Vaig fer dos o tres passos endavant. I finalment també la vaig encertar quedant-me, i després, quan tenia 27 anys, en ser escollit en el cinc ideal ACB amb el València vaig tenir opció d’anar a la Summer League de l’NBA però hi vaig renunciar perquè el Barça va apostar per mi.

Quan em vaig quedar fora dels Jocs de Rio sent el jugador número 13 i quan em vaig trencar el tendó d’Aquil·les. Sort que estava en el Barça, que tenen una infraestructura i un equip de recuperació brutals.

Quan vam guanyar la copa amb la Penya a Vitòria. Era el meu primer any com a jugador del primer equip i el primer títol. Després l’Eurocopa de Torí. Érem un grup d’amics de 20 anys i contra rivals de màxim nivell. I ser campió d’Europa com a titular amb la selecció espanyola, que em va donar un salt de reconeixement europeu en superar França davant de 27.000 francesos.

Era molt bèstia. Jo era base però vaig passar a l’escorta perquè hi havia el Ricky. I Rudy era escorta però va passar a l’aler perquè hi fóssim tots tres. M’hauria agradat ser aficionat de la Penya en aquella època perquè fèiem un joc divertit, amb joves, amb identitat. Crec que érem massa bons, però no vam poder tenir continuïtat, perquè hauríem guanyat més títols segur. Ricky i Rudy van marxar massa aviat per donar més èxits al Joventut. Si no, hauríem estat com la Penya dels anys noranta. Recordo Sito, que feia 10 hores al pavelló, i els joves no podíem fer menys.

Amb qui m’he entès millor. Veiem el bàsquet igual, hi he compartit 10 anys. Ell, igual que Huertas, han anat canviant els estils del bàsquet, ha passat el temps i sempre han estat els millors.

De moment, tot el que no he pogut fer fins ara: anar amb moto, esports de risc. Crec que ho portaré bé, però potser trobaré a faltar massa el bàsquet.

Primer vull guanyar per jugar el play-off. Després crec que tots han vist que ho he donat tot per la Penya. No vull res especial. Vaig fer el vídeo per no haver de parlar i agrair a tots ells el suport que m’han donat.