La caixa mana.

El pensament pessimista va diluir-se ben aviat veient la resposta col·lectiva a l'absència de dos titulars. Els que es van quedar van trobar aviat el seu lloc i, amb l'aportació secundària de peces del segon equip, les coses no van tardar a funcionar. Ja no hi havia un referent definit –ho era abans Navarro–, sinó que hi havia un joc més coral. Això sí, la vocació de mossegar al darrere i buscar el contraatac era més accentuada que abans. Els fruits no van tardar a recollir-se amb resultats. I les victòries van portar un grau de confiança tan gran que es van arribar a lligar fins a vuit triomfs, sis de fase regular i els dos primers de play-off. Tota la fermesa traspuada es resumia en un registre demencial a Fontajau, on va encadenar 12 triomfs, des del desembre de l'any passat fins al 18 de maig, el dia de l'eliminació i el punt final a un curs que estarà sempre en el record. Ara la directiva té el repte d'igualar la solvència mostrada al parquet. Ha de quadrar el pressupost –la desviació és d'uns 400.000 euros i sembla impossible evitar l'execució de l'aval– i ha d'intentar donar el màxim de continuïtat a una plantilla única.