Quan vaig començar en el Sant Josep entrenàvem al mateix pavelló que el Coto­ni­fici. Allà ja el seguíem. Després de tri­om­far en el cam­pi­o­nat d'Espa­nya juve­nil amb el Sam­pep amb la gene­ració del 1967 em va fit­xar com a aju­dant seu en el Joven­tut. Jo només tenia 24 anys. Després va anar al Barça i dos anys després ja ens vam enfron­tar, jo com a tècnic de la Penya i ell del Barça. Un entre­na­dor té mol­tes face­tes a cobrir –por­tar par­tit, plan­te­jar-lo, ges­ti­o­nar ves­ti­dor, tàctica...– i l'Aíto en totes aques­tes face­tes ha tin­gut un nivell alt o molt alt sem­pre. Ha tin­gut intuïció per saber què passa i per què. Ha tren­cat amb l'immo­bi­lisme del joc rebus­cant coses d'èxit d'altres anys o d'altres equips i apli­cant-les. Ha mar­cat un camí en el bàsquet.