Avui fa nou dies, l'Uni Girona, els seus patrocinadors principals (Spar i Citylift), l'Ajuntament de Girona, la Diputació i la Generalitat es van trobar per concretar les aportacions econòmiques i saber quin vestit es pot comprar l'equip per a la temporada 2016/17, amb la Lliga Femenina i una competició europea (de moment, l'Eurocopa) com a objectius. L'any 2015, d'aquella mateixa trobada –amb els mateixos actors– es va sortir amb la viabilitat ben encaminada. En canvi, el dia 6 passat, l'Ajuntament va plantejar d'entrada una reducció dràstica de la seva aportació, d'un 80%.

Sense entrar en raons d'estratègia política ni valorar si les finances municipals s'han deteriorat tant d'un any ençà, val la pena posar la qüestió en context. L'Uni ha disputat les dues últimes edicions de la copa, va guanyar una Lliga Femenina i una supercopa i ha debutat en l'Eurolliga portant a Girona les grans estrelles del bàsquet femení mundial. Per Fontajau hauran passat campiones de la WNBA, de l'Eurolliga i, molt probablement, campiones olímpiques a Rio. Fontajau ha viscut escenes de passió amb prop de 4.000 seguidors i l'equip gairebé ha guanyat la lliga tot i haver patit un càstig inhumà en forma de lesions.

L'Uni és un club amateur, que va néixer fa onze anys. Pràcticament tots els seus directius actuals ja hi eren l'any 2005. Per ser que n'han après amb l'empíric mètode d'assaig-error, no ho han fet gens malament en el terreny esportiu. Són directius que s'arromanguen, des de vendre entrades a fer viatges a Barcelona per recollir àrbitres i comissaris FIBA. Menys escombrar, fan de tot. Enterrant-hi hores i diners. En aquests nivells, l'Uni és el club amb una estructura de gestió menys professionalitzada. Tot, per poder destinar tots els diners disponibles a la plantilla.

L'Uni té bona fama en la Lliga Femenina i també ha estat ben acollit per FIBA Europa. Tracta bé les jugadores –d'on vindria, si no, l'interès d'Ibekwe o Spanou per renovar en ple mes de maig?– i paga amb tota la puntualitat que poden. Perquè quan qui ha compromès diners no els fa arribar en els terminis previstos, a més, els avancen de la seva butxaca. Sí, fan de banc, perquè les jugadores volen –i hi tenen tot el dret– cobrar les nòmines quan està pactat. Que una institució pagui tard no és el seu problema, per molt que sigui un fet lamentablement habitual.

Fa dies que a l'Uni Girona estan desconcertats, perplexos. El 28 d'abril, l'endemà de la final de la lliga, l'Ajuntament va rebre l'equip i l'alcaldessa Marta Madrenas va pronunciar una frase que va sonar molt bé en clau de futur: “Heu deixat Girona en el millor lloc possible.” A més, el 7 de maig, la regidora d'Esports, Isabel Muradàs –que havia anat a Salamanca a fer costat a l'equip–, va reblar l'optimisme en un article en aquest diari: “L'Uni Girona ha guanyat quelcom més important que una copa: el nostre respecte i reconeixement” i encara: “Per què no fem que Girona sigui la capital de l'esport femení per excel·lència?” Quinze dies més tard, el contrast entre la fase declarativa i la realitat aprofundeix en la perplexitat.

Amb diner públic gironí encara s'està acabant d'amortitzar un crèdit de 2,6 milions d'euros per fer viable l'extingit CB Girona que l'Ajuntament i la Diputació van avalar. I encara couen els avals –un per cada institució– que el Sant Josep va permetre que s'executessin els anys 2011 i 2012. Tots, per més de 200.000 euros anuals, quantitats molt superiors a les que l'Ajuntament intenta estalviar-se ara en l'aportació a l'Uni.

Perquè, parlant clar, el plantejament de retallada que fa el consistori gironí impedeix disputar competició europea amb garanties de no pagar-ho car en la lliga. No tindria cap gràcia que un club que atén les seves obligacions i que no ha deixat factura imprevista a les institucions es veiés en la mateixa situació d'haver de renunciar al que ha aconseguit per mèrit esportiu que, per exemple, el Conquero.

Queden dies per repensar-ho, tampoc tants. Però si el compromís dels directius que fan de banc, el del miler llarg de seguidors que no fallen mai a Fontajau o el de Noemí Jordana, que va venir a jugar a Girona amb 31 anys i acaba de renovar gairebé sense fer preguntes no tenen prou pes, caldrà concloure que el projecte de ciutat acomoda millor els fets culturals que els esportius –ni que fossin incompatibles...– i està més enfocat a vendre Girona a l'exterior en detriment d'iniciatives més de consum intern, per molt responsables, reeixides, populars i generadores d'autoestima que siguin.