A la final, sense rival

Quan mai és mai

Una final que és típica d'un euro­peu podria haver estat una magnífica semi­fi­nal olímpica, però perquè fos així calia que com­pe­tis­sin dos equips i, d'equip, només n'hi va haver un, a Rio, perquè Sèrbia va fer l'efecte que havia esgo­tat argu­ments i ener­gia en la pro­esa dels quarts con­tra Austràlia. Sèrbia podia donar mol­tes gràcies a la mitja part. Per­dia només per 20 després d'una pri­mera mei­tat en què pri­mer es va esta­ve­llar en la defensa espa­nyola i en la seva mala acti­tud i, més tard, quan havia res­ta­blert el com­pli­ment de les regles defen­si­ves, es va per­dre en l'anar­quia i l'indi­vi­du­a­lisme en atac. Només els punts de Cado van ser­vir per treure Sèrbia de la ino­perància. En el pri­mer quart Espa­nya va fer el que va voler. Con­tro­lant el rebot defen­siu, cor­rent quan li con­ve­nia, fent seves les pilo­tes divi­di­des i car­re­gant el rebot d'atac (tot i no aga­far-ne cap) per evi­tar la tran­sició sèrbia. Amb el 20-9, les balcàniques sem­bla­ven un ninot. Sense presència inte­rior –això ja se sabia– però també sense encert amb pilota (4/20). A l'equip espa­nyol li va cos­tar gai­rebé qua­tre minuts ano­tar en el segon quart, però tam­poc era pre­o­cu­pant (22-14), perquè les males notícies eren a l'altre cos­tat. Sense encert, però amb una acti­tud millor menys en el rebot (14 a 2 en el quart). A par­tir de Cado, Sèrbia es va des­blo­que­jar (2-11 i 22-20) però va ser un miratge. Tot eren solu­ci­ons indi­vi­du­als i la soli­da­ri­tat defen­siva de l'equip de Mon­delo feia la resta. La zona plan­te­jada per Marina Maljko­vic no va fer ni pes­si­go­lles a un equip més orde­nat, més dis­ci­pli­nat, més obe­di­ent, més com­pacte, més... tot.

Par­tit tan­cat

Amb un encert nor­mal per part espa­nyola, el resul­tat final hau­ria estat d'escàndol, indigne d'una semi­fi­nal olímpica (per part de Sèrbia, és clar). Taps, rebots, bones lec­tu­res de les males deci­si­ons en atac de les sèrbies... que a més no veien l'ane­lla de lluny i, mal­grat l'acti­vi­tat defen­siva de la pri­mera línia d'Espa­nya, feien cir­cu­lar la pilota amb len­ti­tud des­es­pe­rant i no la podien posar a dins perquè jugant al pal baix Page i Milo­va­no­vic no eren ningú con­tra Ndour i Nic­holls. Amb el 41-28 (dos rebots d'atac seguits) les sen­sa­ci­ons eren de game over. Dos minuts més tard, el 46-30 va ser el començament de la fase que l'equip per­de­dor sem­pre es vol estal­viar.