Joan Francesc Ferrer, Rubi, només ha viscut amb certa comoditat en les 11 primeres jornades de lliga, en què l’Espanyol va sumar 21 punts, el 64% del total que té ara mateix. En les 19 jornades següents els blanc-i-blaus s’han hagut de conformar amb 14 punts. La desacceleració és evident però les veus crítiques apunten en una única direcció: la banqueta. La velocitat en què s’ha cremat el projecte de Rubi dins de l’entorn blanc-i-blau és evident. El maresmenc es va d’haver d’empassar xiulets de la graderia pel canvi de Melendo, una substitució motivada pels problemes musculars del davanter als isquiotibials i que el fan ser dubte per a dissabte a Montilivi. És una simple anècdota que denota un estat de nervis evident quan falten vuit jornades per a la conclusió de la lliga. El que havia començat com una lliga espectacular i plena d’il·lusió ha agafat un camí crepuscular. Les bales per establir-se a la zona noble de la taula semblen una utopia i les urgències marquen el camí de la permanència com a ineludible. “Jugant així no anirem a Europa”, reflexionava Rubi després del partit. Un tècnic que sempre ha mirat objectius ambiciosos, a diferència d’alguns dels seus predecessors. Un tècnic que disposa de menys plantilla que l’any passat i l’anterior però que ha creat patrimoni per al club amb l’aposta decidida per Mario Hermoso, Marc Roca, Melendo i ara Lluís López. Un tècnic que només ha disposat d’un únic fitxatge, Borja Iglesias, i que veu com futbolistes importants com David López o el reforç a la davantera, Facundo, estan lesionats.

Pals a les rodes que topen amb la realitat i que no serveixen per apaivagar les crítiques. Rubi està sota la lupa i molts pensen que ja està amortitzat. A les oficines del club, de moment, mantenen la seva aposta cega pel maresmenc i pel seu projecte estratègic a mitjà i llarg termini. “Són massa partits en què tenim el marcador a favor i no els tanquem. Això no és culpa del tècnic sinó nostra. Quan passa una vegada pot ser casualitat, però quan passa tantes vegades ja és culpa nostra. Ens hem d’autoexigir més. No ens podem conformar. Som a temps d’arreglar el curs”, reflexionava Sergi Darder, de rendiment discret en l’últim partit contra el Getafe i que posava el dit a la nafra en relació amb el problema de l’Espanyol ara mateix: el gol, i no pas la defensa. “Hem de tenir més pausa, més maduresa en el joc. Som un equip en creixement i amb jugadors joves”, reblava el balear, que parlava del descens: “No tenim por, si ens ve por és quan arriben els problemes. El que cal fer és mirar cap amunt, sent realistes sobre la situació, però sense confondre’s que entrarem a la Champions. Hem de quedar com més amunt millor dins de la nostra situació i no mirar els de baix.”

Borja Iglesias es mostrava caut: “Espero no patir per la permanència i farem tots els possibles perquè així sigui. Girona? Anem a guanyar independentment del resultat contra el Getafe. Aquesta és la idea.” I Hernán Pérez treia el seu esperit més combatiu en declaracions als mitjans oficials del club: “Volíem guanyar el Getafe però no va poder ser. Ara hem d’anar pel Girona. Tots els partits són difícils i hem d’anar a mort a cada partit, plantejar-los com si fossin una final i aconseguir els punts per aspirar a alguna cosa més.”

Més enllà de tot això, el duel contra el Girona a Montilivi és un caixa o faixa per viure el final de curs amb certa tranquil·litat o bé fer brotar les pors més atàviques en un club, el blanc-i-blau, massa acostumat a l’autoflagel·lació dels últims anys.