L’Espanyol ha perdut una oportunitat d’or d’entrar de ple en la lluita per la salvació. L’objectiu era completar un magnífic retorn en aquesta lliga de pandèmia sumant un fulgurant set de nou en tres partits. Una targeta de presentació que hauria posat pressió als adversaris per la permanència. Per fer-ho, els blanc-i-blaus haurien d’haver mostrat aquella fisonomia pètria dels últims dos partits. Un equip indomable i amb caràcter per sortir del pou del descens, especialment a Getafe i amb inferioritat numèrica. La imatge d’ahir no té res a veure. L’Espanyol de sempre, el de gran part de la temporada, va tornar a mostrar les seves credencials. De fet, no és casualitat que els blanc-i-blaus tornin a ser cuers. En trenta jornades, la classificació de la regularitat no entén d’àrbitres, horaris i altres justificacions, sinó de realitats tangibles: els resultats i els punts no poden dissimular res.

La derrota és d’aquelles que fan mal i obren un abisme sota els peus. Primer en l’aspecte psicològic. Veure’s incrustat, de nou, a la cua de la taula fa vertigen i proporciona la sensació que tota la feina feta en els dos partits anteriors és paper mullat. És la síndrome de Sísif: veure com la mateixa pedra segueix rodolant de manera inexorable quan sembla que ja arribes a la meta.

Qualsevol victòria era un salt anímic, però l’Espanyol no va trobar el camí durant la primera part malgrat el gol de David López que anul·lava l’avantatge del Llevant. Cabrera, que ha vist una groga i no serà al Benito Villamarín, servia des de la banda. La seva potència amb les mans va desplaçar la pilota fins a 28 metres, on es va trobar amb el cap de David López. El santcugatenc li va guanyar el salt a Melero per rematar al fons de la xarxa. Oxigen per als blanc-i-blaus, que, tot i això, no van acabar de trobar-se còmodes sobre el rectangle de joc. El Llevant, abans del descans, va gaudir d’una immillorable ocasió per fer el segon. Un defensa de l’Espanyol va refusar al pal una centrada de Clerc. La jugada següent va acabar amb gol de Campaña, però el col·legiat el va anul·lar per fora de joc.

L’oasi del descans semblava que donaria forces a un Espanyol que buscava emportar-se el partit. Els millors minuts dels locals no van tenir premi per la manca de punteria. Aquesta esterilitat ofensiva és una xacra recurrent en tot el curs. RDT era el bàlsam, però està lesionat, i Wu Lei i Calleri, valents en l’esforç i amb molta voluntat, no són cap rei Mides que tot el que toca ho converteix en or. Sense mordent en atac és difícil sumar els tres punts i remuntar un partit. L’altre error és la fragilitat defensiva. Quan millor estaven els catalans va arribar el segon gol del Llevant. Bardhi es va passejar pel balcó de l’àrea i, amb una filigrana, es va desfer de tres jugadors de l’Espanyol per clavar un xut i fer el segon. Una diana que va anestesiar els blanc-i-blaus, que van acabar el partit mentalment morts i desballestats. De nou, la defensa era massa tendra. Error en el primer gol i repetició en el segon. Abelardo es desesperava a la banda, però el tècnic asturià també era assenyalat en la derrota. Lent en els canvis, va veure com Paco López s’avançava a l’hora d’ajustar el seu equip i quan va moure la banqueta ja era massa tard. L’Espanyol va fallar en les dues àrees. Problemes endèmics de la temporada. David Gallego i Pablo Machín ho saben bé. Abelardo tampoc és immune a aquest problema estructural que devora lentament la cimentació d’un equip per molts plantejaments que es vulguin fer.

La resta del partit ja va ser un passeig militar per al Llevant, que va tenir diverses ocasions per golejar l’Espanyol, però Diego López ho va evitar. El tercer, tragèdia del destí, va arribar amb una centrada de Carlos Clerc, sempre perillós i afilat per la banda esquerra, que va rematar Pedrosa fent-se un gol en pròpia porta. Mans al cap i lamentació del noi de Castelldefels. Paral·lelisme vital amb un Espanyol que fa un any vivia en plena dolçor i ara viu un estat de decadència preocupant que pot acabar amb les seves carns a segona.

Aquesta derrota és una patacada per a l’Espanyol. Caldrà veure a quina distància queda la salvació, que podria quedar a dos partits si el Celta i l’Eibar guanyen els seus. I aquest és el cop letal. Al principi els blanc-i-blaus eren amos del seu destí i ara estan en mans de tercers. Vertigen.