En l’uni­vers de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, qual­se­vol gest o rei­vin­di­cació es mul­ti­plica per mili­ons quan s’arriba a uns Jocs Olímpics. Els de Tòquio no han estat dife­rents en aquest sen­tit. Així, el Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI) no va poder evi­tar que li esclatés a les mans l’afer de Krist­sina Tsi­ma­nuskaia, l’atleta bie­lo­russa que va aca­bar refu­gi­ada a l’ambai­xada de Polònia després de témer per la seva pròpia segu­re­tat si tor­nava al seu país.

El con­glo­me­rat espor­tiu i polític en aquesta antiga república soviètica és espe­ci­al­ment deli­cat, ja que el pre­si­dent del comitè olímpic del país és el fill del temut pre­si­dent Alek­sandr Lukai­xenko i la dis­sidència es paga molt cara. El pre­si­dent del COI, Tho­mas Bach, va haver d’inter­ve­nir dema­nant com a mínim l’expulsió dels entre­na­dors que hau­rien “amenaçat” la velo­cista però recor­dant que el comitè no pot “can­viar règims polítics”. El que sí mira de con­tro­lar el COI des de fa anys són els ges­tos dels espor­tis­tes, sobre­tot al podi. La icònica imatge de Tom­mie Smith i John Car­los als Jocs de Mèxic no és con­si­de­rada, para­do­xal­ment, pel COI com un dels grans èxits d’allò que es coneix sovint de forma etèria com els “valors” olímpics, sinó com un petit mal­son. S’ha d’evi­tar a tot preu.

Però ni a Tòquio se n’han sor­tit del tot. La llançadora de pes Raven Saun­ders, plata, va pujar al podi rei­vin­di­cant no només el color de la seva pell, negra, sinó la seva con­dició d’homo­se­xual. Va aixe­car els braços for­mant una X per repre­sen­tar “la inter­secció on la gent opri­mida ens podem agru­par”. El COI va obrir imme­di­a­ta­ment una inves­ti­gació amb l’amenaça d’una denúncia –el gest estava clara­ment pro­hi­bit–, però aquesta es va tan­car en saber-se uns dies després que la mare de l’atleta havia mort men­tre ella era a Tòquio.

Però de ges­tos i símbols n’hi pot haver de tota mena. Així, molts van que­dar boca­ba­dats quan les cam­pi­o­nes olímpi­ques de velo­ci­tat en pista (ciclisme) xine­ses Bao Shanju i Zhong Tianshi van reco­llir la meda­lla d’or amb un pin amb la figura de Mao Zedong. Fins i tot a la Xina moderna s’inten­tar girar full de l’etapa més fosca del gran timo­ner de la revo­lució cons­ci­ents que l’eco­no­mia moderna no per­met apli­car cap de les recep­tes del fun­da­dor del par­tit comu­nista xinès. La seva apa­rició va vul­ne­rar el polèmic arti­cle 50 de la carta olímpica, que pro­hi­beix fer pro­pa­ganda “política, reli­gi­osa o racial.” El COI va deci­dir tan­car l’afer sense cap sanció després que el comitè olímpic xinès pro­metés que això no tor­na­ria a pas­sar. Pequín, de fet, orga­nit­zarà els pròxims Jocs Olímpics, els d’hivern del 2022.

La Xina ha lamen­tat, això sí, que­dar-se a només dues meda­lles d’or d’endur-se la vitòria honorífica en el meda­ller (38 ors dels EUA per 37 dels xine­sos). Hau­ria estat un tri­omf que el règim hau­ria usat con­ve­ni­ent­ment per al seu relat intern i extern.