El rellotge de l'Spartak de Moscou es va parar a finals del 2001, quan l'equip més popular de Rússia va conquerir el campionat una vegada més. Des de la dissolució de l'URSS, a finals del 1991, el club moscovita havia monopolitzat el torneig adjudicant-se absolutament totes les seves edicions amb l'única excepció de la del 1995, quan l'Alania, club de la localitat caucàsica de Vladikavkaz, va donar la sorpresa.

L'arribada del nou mil·lenni, però, va generar una espècie de big bang que ha dispersat el futbol per la nova Rússia. La inserció d'oligarques als clubs de futbol, inversions desorbitades en futbolistes, la creació de clubs del no-res com a iniciativa individual de multimilionaris, com el reeixit FK Krasnodar, han anat modificant el mapa futbolístic del país i, sobretot, han desfigurat el domini de l'Spartak, conegut com el club del poble i el que més aficionats arrossega arreu del país. Des d'aquell 2001, Rússia ha vist com altres clubs de la capital, com el Lokomotiv i el CSKA de Valeri Gazzaev, agafaven el relleu de l'èxit, com el Zenit d'Arxavin, que finançat per Gazprom es feia sentir, i fins i tot com el Rubin Kazan, club de la República del Tatarstan, agafava la seva part del pastís de la mà de l'estrateg Kurban Berdiev. Tot, mentre l'Spartak entrava en una fase turbulenta, coincidint amb l'arribada al poder del multimilionari Leonid Fedun. Accionista de la companyia petroliera Lukoil, la més gran del país, Fedun va adquirir el club moscovita l'any 2003, una decisió sorprenent, ja que ell, nascut a Ucraïna el 1956, sempre havia estat un declarat admirador del Dinamo de Kíev, gran rival de l'Spartak durant l'era soviètica.

En qüestió de pocs anys, l'Spartak ha perdut la seva aurèola victoriosa. “S'està convertint a marxes forçades en un club de mitja taula. Històricament ha estat un equip que jugava a l'atac, i està perdent la seva filosofia. El propietari és aficionat del Dinamo de Kíev, i segurament n'és el culpable”, va dir a finals del 2015 l'internacional rus Roman Xirokov. Ni figures emblemàtiques com ara Valeri Karpin i Dimitri Alenitxev –referents del club en la seva etapa com a jugadors– ni entrenadors de bona reputació a Europa com ara Unai Emery i Murat Yakim, han sabut reconduir la situació del gegant moscovita, adormit fins que l'arribada de Massimo Carrera (Sesto San Giovanni, Itàlia, 1964) li ha canviat l'estat d'ànim. “Jo no diria que l'Spartak és un club problemàtic. Més aviat que és un club gran, i, com a tal, l'exigència és extrema”, sorprèn d'entrada l'italià, que després de diverses temporades acompanyant Antonio Conte, tant a la Juve com a la selecció italiana, ha trobat la seva pròpia escletxa lluny de casa. “Amb l'Antonio hi vaig estar cinc anys, i em van servir de moltíssim de cara a saber organitzar un equip i com relacionar-me amb la plantilla. Em sentia preparat per a un repte així.” I malgrat que l'Spartak no tenia previst entregar-li les regnes de l'equip, l'eliminació en la prèvia de l'Europa League va precipitar l'acomiadament d'Alenitxev. “M'havien contactat a l'estiu, perquè estaven buscant un tècnic assistent, sobretot per a qüestions defensives, i van pensar en mi. Però tot just començar la temporada em van demanar que agafés l'equip.” Primer de manera provisional fins a trobar un substitut i, posteriorment, ja amb plens poders, atesa la reacció de l'equip al seu lideratge. “L'únic que he fet és portar al club les meves idees de futbol: tàctica, organització i agressivitat. El que ha de fer qualsevol entrenador, donar el màxim de coneixement al futbolista”, relata Carrera, que en poques setmanes es va haver d'adaptar a un país i a un futbol molt particulars. “El campionat a Rússia és dur, es corre molt, és igualat perquè la majoria de clubs podrien guanyar el torneig i hi ha elements que ho dificulten tot encara més: viatges de dues o tres hores, diferències horàries, el clima...” Però les inclemències no han estat ni excusa ni impediment perquè Carrera hagi dotat l'Spartak de la seva identitat perduda i que hagi recuperat la seva fam de títols, amb un equip ben estructurat que alterna l'aposta per futbolistes russos com ara Ilia Kutepov i Roman Zobnin amb el desequilibri de futbolistes importats, especialment el de l'holandès Quincy Promes, que, sense ser un jugador d'àrea, acumula 10 gols en 20 aparicions en la Russian Premier League.

Així, l'Spartak intenta agitar de nou la sang del poble. Quan falten sis partits per al final del torneig, avantatja de 7 punts el CSKA de Moscou, al qual visitarà diumenge, és el segon equip més golejador del campionat –només superat pel Zenit i amb una mitjana d'1,6 gols per partit– i torna a sentir-se gran enmig de la immensitat de Rússia. “No tenim més pressió que abans, perquè sempre ens hem sentit obligats a guanyar, però sí que sentim la gent més enganxada a l'equip”, assegura Carrera, que des de la seva pau a la ciutat esportiva del club, on viu i on es manté al marge del bullici de Moscou, ha despertat el totpoderós Spartak.