Hi ha un pen­sa­ment força estès que qui marca gols en la Serie A és capaç de mar­car-ne en qual­se­vol indret del pla­neta. I Edin Dzeko (Sara­jevo, Bòsnia i Her­ce­go­vina, 1986) se n’està fent un tip, de per­fo­rar por­te­ries arreu. És cert que les seves cre­den­ci­als no són noves, que ja es va fer un tip de mar­car tant en la Pre­mier Lea­gue com en la Bun­des­liga, però quan va ater­rar a Roma l’estiu del 2016 ho va fer amb una eti­queta difícil d’extir­par: la de davan­ter díscol, fred, incapaç de pal­pi­tar en el joc. “Que no corro? Que no lluito? Puc asse­gu­rar que tinc més ganes de gua­nyar que qual­se­vol per­sona de la tri­buna o que mira el par­tit per la tele­visió”, ha remu­gat en una entre­vista recent amb el diari The Guar­dian el bosnià, a qui Itàlia ha can­viat el tem­pe­ra­ment.

Pati­dor des del bres­sol, des d’una infància dura en què va haver de sobre­viure al setge de Sara­jevo en un pis d’una sola habi­tació amb dotze mem­bres de la seva família, des dels sis anys fins als deu, Dzeko sem­blava viure amb els sen­ti­ments con­tin­guts. No li agrada par­lar de la guerra dels Bal­cans, com tam­poc neces­si­tava trans­me­tre una passió des­a­fo­rada durant els par­tits per tenir una mit­jana de gols més que accep­ta­ble. A Roma, però, no hi ha fut­bol sense passió. I a Dzeko no li ha que­dat més remei que con­ta­giar-se dels deci­bels fut­bolístics d’una ciu­tat que ara l’adora. Una relació recíproca en què Luci­ano Spa­lletti va tenir gran part de culpa. I a tots els nivells. “Amb ell vaig apren­dre molts dels movi­ments que ha de fer un davan­ter”, ha reco­ne­gut el bosnià, capaç de con­ti­nuar pro­gres­sant tocada la tren­tena. “Ara es creu que és un davan­ter dels millors, Itàlia l’ha fet millo­rar, i per mi és el davan­ter per­fecte”, va pro­cla­mar l’ara tècnic de l’Inter, que amb la seva marxa l’estiu pas­sat va dei­xar orfe Dzeko.

“Al prin­cipi estava trist, però Monchi va por­tar bons fut­bo­lis­tes i ara torno a ser feliç”, ha con­fir­mat el punta balcànic, que amb Euse­bio di Fran­cesco ha tor­nat a ser un ingre­di­ent picant per a la Roma, demo­li­dor en la lliga, recu­pe­rat emo­ci­o­nal­ment després d’estar a prop de fit­xar pel Chel­sea durant el mer­cat d’hivern, i místic en la gesta de la Roma a Europa. Va ser l’autor del gol que va noque­jar el Xakh­tar Donetsk a vui­tens i va crus­pir-se Piqué i Umtiti en una actu­ació plena de passió i de força en la tor­nada a l’Olímpic de Roma. Tot el que se li havia retret al llarg de la seva car­rera va ser soter­rat en 90 minuts que ja són història del fut­bol: negra per al Barça i dau­rada per a una Roma que torna a tenir el cor aguan­tant-se per un fil després del 5-2 a Anfi­eld, esclava d’un nou mira­cle que li per­meti tre­pit­jar una final de Cham­pi­ons 32 anys després.

A Roma ja ningú renun­cia a con­ti­nuar somi­ant. “El fet que sigui difícil no vol dir que sigui impos­si­ble. Impro­ba­ble sig­ni­fica sim­ple­ment que pot pas­sar. Jo hi crec.” El mis­satge pen­java del ves­ti­dor de la Roma dis­sabte pas­sat. I és cert que diuen que un llamp no cau dues vega­des al mateix lloc, però després de tom­bar el Barça, no hi ha gesta impos­si­ble. I més si Dzeko som­riu. Més que mai, la Roma tor­narà a neces­si­tar un par­tit per­fecte, asse­car el bro­lla­dor ofen­siu del Liver­pool i gau­dir de l’encert del bosnià, un opti­mista del gol des que va tre­pit­jar Itàlia.