Davor Suker, ara pre­si­dent de la fede­ració cro­ata de fut­bol (HNS), va ater­rar a Rússia inten­tant elu­dir la com­pa­ració. “No em pre­gun­tin res més sobre la gene­ració del 98”, va recla­mar el gole­ja­dor d’aquell històric mun­dial de França. El pas de les set­ma­nes, però, no li han dei­xat cap més remei que aga­far el mirall i reconèixer-se en la memòria de dues dècades enrere, quan, més esti­lit­zat, va escriure la pàgina més màgica d’un país inci­pi­ent i neces­si­tat d’una fita rei­vin­di­ca­tiva en un moment deli­cat, amb les cica­trius d’una guerra encara roent. Avui, els fills d’aquell con­flicte, molts d’ells cri­ats en la diàspora, lluny de la terra dels seus pares, aga­fen el relleu per tor­nar a fer bri­llar la costa adriàtica. “Ho veig en el seus ulls, el poder de l’ambició, les ganes de fer història”, resu­mia Suker dis­sabte, després d’una pròrroga exte­nu­ant con­tra Rússia, la segona con­se­cu­tiva en el mun­dial, i que va aca­bar amb Ivan Raki­tic de nou des­fer­mant l’eufòria dels balcànics.

Nova­ment una semi­fi­nal. I ara sí, qual­se­vol com­pa­ració s’ho val. “Al final, tots sentíem que en algun moment aquests juga­dors ho farien. En tenim 8 o 9 jugant als millors clubs d’Europa i sent impor­tants”, comenta Goran Vla­o­vic, acom­pa­nyant de Suker en la davan­tera del mun­dial de França. “Són temps molt dife­rents, però si alguna cosa veig reflec­tida en aquests juga­dors d’ara és l’amis­tat i el com­promís. Són coses que es per­ce­ben sobre el ter­reny de joc”, hi afe­geix Robert Jarni, late­ral de la gene­ració dels 98, que recorda 55 dies de con­cen­tració en què les hores de car­tes i d’escacs no van des­fer­mar el més mínim con­flicte. “I mira que aquell grup era de caràcters difícils. Buf, hi havia gent de molt tem­pe­ra­ment. Però alhora vam enten­dre que hi havia unes jerar­quies que s’havien de res­pec­tar”, reme­mora Vla­o­vic.

Per a la poste­ri­tat de Rússia 2018 que­darà l’expulsió de Nikola Kali­nic, que es va negar a dis­pu­tar el tram final del debut con­tra Nigèria, però el que ha pas­sat poste­ri­or­ment ha diluït molt un inci­dent que no ha impe­dit que sota el parai­gua de Zlatko Dalic, un entre­na­dor que va ater­rar a la selecció amb el temps just per clas­si­fi­car el con­junt balcànic per al mun­dial, ha bri­llat la com­pa­nyo­nia i un espe­rit que fut­bolísti­ca­ment encapçalen Raki­tic i Modric, rivals en el dia a dia sobre un ter­reny de joc amb el Barça i el Madrid, però ger­mans quan ves­tei­xen d’arle­qui­nats, soli­da­ris en l’esforç i en el fut­bol.

Croàcia, que el 98 va caure víctima de l’amfi­trió, amb dos gols de Thu­ram en la semi­fi­nal, ja ha donat bona fe de Rússia i des­a­fiarà Angla­terra a la recerca de la seva pri­mera final des que es va inde­pen­dit­zar de Iugoslàvia, el 1991.

Des d’ales­ho­res, sis mun­di­als li han sobrat per acre­di­tar talent i raça, però per als que ho van viure, res com aquell estiu del 1998 en què la passió s’esca­pava del rec­tan­gle de joc. “Els nois d’ara tenen un cor enorme, però per a nosal­tres era rei­vin­di­car un país que aca­bava de néixer, demos­trar-li al món que existíem”, asse­gura Vla­o­vic. “Diria que el caràcter que tenia el nos­tre equip era ini­gua­la­ble. La nos­tra gent aca­bava de viure una guerra. El con­text feia que nosal­tres ho visquéssim amb una mica més d’inten­si­tat”, reco­neix Jarni, un dels que 11 anys enrere s’havien pro­cla­mat cam­pi­ons del món sub-20 a Xile defen­sant la ban­dera de Iugoslàvia.

Per a ells, el con­flicte havia estat real. El van tocar amb les seves mans. “Fins al 1994 no vaig mar­xar al Padova i sí, la guerra la vaig viure. Al meu avi se’l va endur una bomba que va caure al davant de casa nos­tra”, lamenta Vla­o­vic, nas­cut a prop de la fron­tera de Bòsnia i Her­ze­go­vina. “És cert que a molts de nosal­tres l’època més dura ens va aga­far jugant ja en altres països, però també va ser dur. Tinc records d’estar jugant a Bari i, jun­ta­ment amb [Zvo­ni­mir] Boban, enviar cami­ons de roba a Croàcia”, explica Jarni, veu d’una Croàcia històrica que avui té el relleu en un altre equip far­cit de talent i caràcter, pot­ser man­cat de l’ins­tint gole­ja­dor d’algú com Suker, però que ja ha fet història i, passi el que passi aquest ves­pre al Luj­niki, serà rebut com cal. “Vam ater­rar a Zagreb i ja hi havia gent. Tot el tra­jecte fins al cen­tre far­cit de per­so­nes fins que vam arri­bar a una plaça on pot­ser hi havia més de 150.000 ànimes. Aquells dies paguen l’esforç i els dies difícils, el fet de ser fut­bo­lista. Em vaig que­dar encara diver­sos dies pel país abans de tor­nar al València, i pràcti­ca­ment no podia sor­tir al car­rer. Va ser increïble aquell estiu”, con­clou Vla­o­vic.