El Real Madrid va pas­sar pel Parc dels Prínceps en la penom­bra, però els seus dèficits van sor­tir a la llum, pena­lit­zat per dues punya­la­des d’Ángel di María per decan­tar el par­tit en la pri­mera mei­tat i per un guió fut­bolístic que va pin­tar un PSG molt més inci­siu, millor plan­tat sobre el ter­reny de joc i, sense neces­si­tar tot el seu arse­nal, capaç d’apro­fi­tar la par­simònia d’un Madrid amb molt per cor­re­gir si vol ser can­di­dat en esce­na­ris com el d’ahir.

Pro­ba­ble­ment pre­vin­gut per uns fona­ments expe­ri­men­tals, amb Fer­land Mendy i Éder Militão com­par­tint el sec­tor esquerre de la seva defensa, el Madrid va posar el peu a París sense tre­pit­jar gaire fort, com si no volgués des­per­tar els ins­tints d’un PSG sense els seus tres grans balu­ards en atac, però amb un sen­tit col·lec­tiu nota­ble. Quasi no va pres­si­o­nar l’equip de Zidane, mirant de fer repo­sar el par­tit a prop de Cour­tois i de des­en­ca­de­nar alguna tran­sició ràpida amb Bale i Hazard. Però lluny de plas­mar les seves inten­ci­ons, inde­pen­dent­ment de l’altura del seu bloc, va ser un equip pusil·lànime per moments, sense inten­si­tat defen­siva i com­parsa dels atacs d’un equip pari­senc que va tocar amb força lli­ber­tat, arri­bant amb lleu­ge­resa i que, a falta de Ney­mar, Mbappé i Cavani, va tenir en Di María un ullal esmo­lat per cla­var en carn blanca.

El de Rosa­rio, després d’una acció des­en­ca­de­nada per Icardi i Ber­nat, va sor­pren­dre Cour­tois al pal curt. Lent de refle­xes en el pri­mer, el gegant belga tin­dria més difícil arri­bar al segon, ara amb un xut col·locat de l’argentí que posava encara més costa amunt el par­tit per a un Madrid que entre gol i gol va gau­dir d’alguna esgar­ra­pada, amb algun llençament llunyà de Bale, James Rodríguez i Eden Hazard.

Incon­nex entre línies, incapaç de pro­gres­sar amb sen­tit i de cosir les seves man­can­ces defen­si­ves, frus­trat cons­tant­ment per l’ener­gia d’un PSG plas­mada en Idrissa Gana Gueye, ahir un N’Golo Kanté versió sene­ga­lesa, el Madrid mai va tenir la sen­sació de poder can­viar la inèrcia d’un par­tit que va expo­sar les seves ver­go­nyes, molt evi­dents en alguns moments i que encara podria haver dei­xat una fac­tura més cos­tosa si els pari­sencs hagues­sin estat més pre­ci­sos en els metres finals, amb Di María dei­xant esca­par alguna ocasió clara de fer un hat-trick. Qui no va fallar va ser Tho­mas Meu­nier, que apro­fi­tant una defensa ja extre­ma­ment des­pu­llada, va aca­bar de fon­dre els ploms d’un Madrid que torna de París amb la maleta plena de dub­tes.