Els dos darrers partits abans de què el coronavirus posés punt i apart al dia a dia del Chelsea, van coincidir amb les dues primeres titularitats d’un futbolista de tan sols 1,68. Una en FA Cup i l’altra en la Premier League. Una contra el Liverpool i l’altra contra l’Everton. I en totes dues, tant en la lliga com en la copa, el menut Billy Gilmour (Glasgow, Escòcia, 2001) va ser agraciat amb el trofeu de millor futbolista del partit.

Així, sense anestèsia, s’ha presentat al món un futbolista que a posat els dos peus sobre Stamford Bridge per necessitat, per lesions de futbolistes capitals com ara Jorginho, N’Golo Kanté i Mateo Kovacic, però que independentment del context, ha arribat per quedar-se. Enlloc d’apostar per solucions més encotillades, com situar un central com Christensen jugant de pivot defensiu, la mirada de Lampard va virar envers un migcapista d’estil radical i d’un tracte de pilota hipnòtic, que des del primer moment va contagiar l’oest de Londres, per una capacitat magnètica per demanar la pilota, una intel·ligència futbolística que als cinc minuts ja feia que estigués donant indicacions de com treure la pilota a futbolistes com Rüdiger o Azpilicueta i sobretot un talent per no perdre la pilota latent. Contra l’Everton, per exemple, ningú va completar més passades que Gilmour, que va entregar amb èxit 74 dels 80 intents, amb el 47 a l’esquena i un bateg futbolístic constant, capaç de moure els fils de tot un Chelsea. “No em vull excedir perquè només és un noi, però és impressionant la personalitat i el talent que té”, va admetre després del partit contra el Liverpool Frank Lampard.

“Recordo tenir una reunió amb els seus pares quan estaven decidint si marxaven al Chelsea”, rememora Pedro Caixinha, entrenador del Glasgow Rangers durant l’any 2017, quan Gilmour va decidir fer el pas des de Glasgow, des de la localitat costera d’Ardrossan, on es va criar, fins a Londres,on completar un trajecte futbolístic que ja aleshores insinuava una ascensió meteòrica. “De fet la nostra idea va ser intentar que es quedés una mica més al Rangers. Tenia només 15 anys i jo fins i tot li vaig dir als seus pares que estava disposat a comptar amb ell en poc temps. Al final no va ser possible”, argumenta Caixinha, que ja aleshores tenia entrenant amb el primer equip a aquell nen que estava lluny de tenir un físic resistent. “Ni mai el tindrà, però ell ho sap i per això viu molt de l’anticipació, de saber llegir molt millor que la resta les situacions del joc. Després és un noi molt més agressiu del que pugui semblar pel seu aspecte físic, però sobretot ell trasllada el futbol al terreny de la intel·ligència. Diguem que és de l’escola futbolística dels Xavi o Iniesta”, completa el tècnic portuguès sobre un Gilmour que durant la seva estada a les categories inferiors del Chelsea ha demostrat que pot exercir com a interior, buscant zones entre línies per girar i fer progressar la jugada o també com a mig centre més pur, des d’on organitzar el joc, com ha fet en les dues últimes aparicions amb el primer equip, on ha demostrat que pot ser una peça ja habitual després d’haver estat a punt de sortir cedit durant el passat estiu a la recerca de minuts. “Frank Lampard sabia que la meva idea era sortir, però va parlar amb mi i em va dir que el millor era que em quedés, que jugués amb l’equip sub’23 i lluités per tenir minuts amb el primer equip”, ha exclamat el menut escocès. I com abans va passar amb Mason Mount, Tammy Abraham o Fikayo Tomori, la primera temporada de Lampard a la banqueta d’Stamford Bridge ha acabat projectant a Gilmour cap a la llum de la Premier League, competició que també va ser precoç amb el seu referent futbolístic: Cesc Fábregas. “A Gilmour el veus i fa que el joc sembli fàcil. A simple vista és un jugador de classe mundial”, ha afirmat fins i tot Roy Keane, històric migcampista del Manchester United sobre un futbolista que abraça el bon paladar històric del futbol escocès.