Lliga sense esperit
Tots els agents s’alien per acabar la competició sense públic
Un jugador, un exjugador, un entrenador, un àrbitre i un narrador de televisió comenten l’experiència de partits sense públic
“Jo no obriria el Camp Nou fins a la tardor. Els aficionats del futbol hauran d’esperar”, va dir el metge especialista en malalties infeccioses Oriol Mitjà. Els interessos de les autoritats sanitàries xoquen frontalment amb les voluntats de les autoritats esportives, que volen acabar les competicions jugant com més aviat millor per no perdre els milions d’euros que suposen els drets de televisió. Per això, les fórmules explorades tenen un denominador comú: sense garanties per a la salut pública, el futbol ha de ser amb les grades buides.
La Lliga calcula unes pèrdues de 678 milions d’euros si no s’acaba la temporada. El 80% del total serien pels perjudicis causats a les televisions; per tant, l’ens presidit per Tebas veu amb bons ulls jugar a porta tancada ja que els clubs mantindrien bona part dels ingressos en què es basa la seva economia (els partits serien televisats) i només perdrien, en xifres acumulades, 88 milions d’euros en devolució d’abonaments i 41,4 en entrades no venudes, segons els seus càlculs. Això suposaria la supervivència de bona part dels equips petits ja que els drets de televisió signifiquen, en els casos més extrems, un 90% del seu pressupost.
A segona B, on també es planteja acabar la lliga sense públic, el percentatge d’ingressos per taquilla és lleugerament superior però els camps catalans tenen una afluència molt baixa. El Sabadell, per exemple, una de les entitats del país que més gent porta al seu estadi, genera de mitjana uns 3.200 euros per partit en taquilles, en una estimació feta a partir de les dades públiques facilitades pel club. Això suposaria que els arlequinats deixaran d’ingressar uns 16.000 euros en el que queda de lliga, tot i que en el seu cas la xifra té un asterisc perquè haurien augmentat la recaptació pel fet d’haver de jugar-se la promoció d’ascens en el tram final de curs. Els equips de segona B tenen un pressupost d’entre un i dos milions d’euros i el seu gran botí és el d’arribar a la segona divisió, on es multipliquen els ingressos; aquest és un dels motius pels quals la federació també vol acabar la competició i determinar esportivament els ascensos.
Al contrari que la FEF amb les categories semiprofessionals, la Lliga ja va preveure jugar a porta tancada el 10 de març passat quan va determinar que les dues jornades següents serien sense públic. De fet, la competició va establir que només podien entrar als estadis les persones indispensables: jugadors, cos tècnic, àrbitres, juntes directives, el personal tècnic relacionat amb l’organització del partit, amb un màxim de 100 persones, els delegats de la Lliga, directors de partit, metges antidopatge i personal sanitari. A més, també hi serien admesos els fotògrafs oficials, gestor de comunitats i el personal de la productora responsable de la retransmissió oficial.
La percepció
L’avançament de la Covid-19 ho va aturar tot, malgrat que es va arribar a disputar un partit: l’enfrontament entre l’Eibar i la Real Sociedad a Ipurua, que es va jugar sense públic a les grades (1-2). Aquell xoc el va disputar el futbolista cubellenc Edu Expósito. “És una diferència molt gran respecte a la resta de partits. Canvia molt, se sent tot el que diem, no hi ha soroll d’aficionats, que en alguns moments del partit pot ser molt intens. És molt diferent”, admet el migcampista de l’Eibar. “Ens hi vam haver d’acostumar ràpidament, assimilar-ho des del moment de l’escalfament”, assenyala. Aquell enfrontament el va xiular l’àrbitre català David Medié. “No parlo només d’aquell partit, però quan jugues sense públic realment ets conscient que no n’hi ha. Tot i això, la teva feina és al terreny de joc i has d’estar concentrat per prendre les decisions correctes perquè a la primera divisió tot va tan ràpid que si et despistes un moment pots fallar”, afirma el col·legiat.
El xoc entre l’Eibar i la Real va rememorar un dels partits més tètrics de la història de la Lliga: el Barça-Las Palmas al Camp Nou de l’1 d’octubre del 2017. Els blaugrana es van fer enrere en la decisió de no jugar l’enfrontament atiant l’enrariment d’un dia molt tens per les càrregues de la policia en el referèndum per la independència. Bein Sports va fer la retransmissió televisiva oficial del partit i José Sanchis va ser el narrador: “És molt difícil connectar amb un partit d’aquestes característiques. Un punt clau per a una narració és aliar-te amb l’esperit del partit i normalment aquests solen ser espectacles magnes amb molts focus posats. Sense públic, i a més si hi ha altres condicionants, passa a ser un contrasentit en el qual sempre faltarà un element vital”, explica el comunicador. “És una sensació estranya, però al final t’acabes evadint de tot plegat”, diu l’entrenador Pako Ayestarán, que es va estrenar al capdavant de Las Palmas en aquell partit: “Jo hi ha molts partits en què no sé si hi ha 5, 5.000 o 50.000 persones perquè tota la meva concentració està en el joc”, hi afegeix.
Evasió i victòria
El fet de jugar sense públic sempre ha estat relacionat amb càstigs o per evitar més incidents. Això va passar el curs 2006/07 quan Juande Ramos va quedar estabornit en un Betis-Sevilla per una ampolla llançada des del públic al Benito Villamarín. “És una experiència trista i desoladora, tenint en compte que es tractava d’un dels partits més intensos que pot viure un futbolista”, rememora Miguel Ángel Lozano, exfutbolista terrassenc, titular amb els verd-i-blancs en aquell partit que es va haver de reprendre a Getafe i sense públic. “Però també és cert que un jugador, quan és a l’elit, s’acostuma a tot i hi ha tant en joc [en el seu cas el pas a la següent eliminatòria de la copa] que és fàcil concentrar-se tot i ser un partit sense gent”, assenyala.
La prohibició d’accés de públic als estadis canviarà la percepció del futbol però falta veure la manera com els agents involucrats hi participen. “Sí que és cert que des del punt de vista extern, el fet que no hi hagi afició el fa molt diferent”, admet Medié. “Potser s’ha de mantenir una narració més viva i aprofitar una font d’informació que no teníem com ara els crits, les instruccions en viu o fins i tot els tocs de pilota”, reconeix Sanchis. “Competitivament obre un nou escenari perquè hi havia equips que trobaven un punt d’intensitat en l’escalf de la gent”, afirma Ayestarán. “El nivell de concentració per al jugador continuarà sent el mateix”, indica Lozano. “Al cap i a la fi som jugadors d’elit i la mateixa motivació de jugar-t’hi molt ja és suficient per afrontar els partits al màxim rendiment”, conclou Expósito.
549
milions
volen salvar els clubs