El 9 de juny exactament farà 30 anys que va començar un mundial que continua molt viu en la meva ment i en els meus ulls, però que sobretot es manté en la gent, que em fa sentir que la meva popularitat es manté al llarg del temps, que quan es parla d’Itàlia 1990 es parla de Totò Schillaci. Va ser un mundial màgic i que va superar qualsevol de les meves expectatives. Personalment ja estava content de formar part d’aquell grup de futbolistes que per mi eren dels millors de la història d’Itàlia. El meu objectiu era disfrutar-ho i òbviament crear dificultats al tècnic en els entrenaments. Però estava en forma, em van donar l’oportunitat d’entrar des de la banqueta en el primer partit i allà es va desencadenar una història que mai m’hauria imaginat. Per a mi va ser tan sobtat que em va costar gestionar tot el que es va desencadenar, la popularitat...

A Còrsega. Vaig anar a l’agència d’un amic meu i li vaig demanar un lloc tranquil, per poder descarregar tota la tensió que havíem viscut, una mica dels mitjans de comunicació també, i en aquella època a Còrsega encara no hi havia gaire gent pels carrers. A qui sí que em vaig trobar és al príncep Emmanuele de Savoia, que em va convidar a casa seva; va ser una bona manera de completar la meva aventura aquell estiu.

El primer partit sempre costa, són moltes emocions, la pressió d’estrenar-se amb la samarreta nacional, un país sencer pendent, haver de sortir al terreny de joc a aconseguir un resultat... Recordo que contra Àustria a la primera part vam tenir un munt de situacions de gol i a vegades quan no marques entres en una situació de frustració difícil de gestionar. Avui puc dir que per sort aquella situació em va permetre entrar al camp i marcar un gol que ens va canviar l’estat d’ànim. El futbol és com la vida, has de tenir un pèl de fortuna i estar al lloc i el moment indicats.

En el meu cas et diria que ha de ser un lluitador. Des que era petit mai m’he guardat res, sempre he donat el 100%, fins i tot en moments que estava lesionat i m’havia de recuperar. El futbol m’ha donat molt, però alhora ningú m’ha regalat res, les crítiques m’han servit per fer-me fort, per endurir el caràcter, i he treballat per incorporar atributs que veia en altres futbolistes que em podien servir. Si he tingut una bona carrera és perquè he treballat per millorar any a any. Un davanter ha de ser egoista i altruista a parts iguals i sobretot tenir una gran determinació, ser valent.

Al final nosaltres estàvem concentrats a Marino (prop de Roma) i, més enllà dels entrenaments, teníem la tranquil·litat que ens feia falta. La pressió s’ha de viure en positiu i l’experiència d’un mundial s’ha de disfrutar perquè no hi ha res comparable. Qualsevol jugador hauria de tenir el dret a posar-se la samarreta azzurra o la que sigui i sentir la màgia que es crea. El trasllat de l’hotel fins als estadis, les banderes al carrer..., un es quedava mirant els aficionats des de l’autobús..., era com estar en un conte. Ens pot quedar l’espina de no haver guanyat el mundial davant la nostra gent, però vam fer un bon paper i les emocions no les oblidarem.

Més que el sacrifici, que també, perquè per exemple vaig renunciar a tenir estudis pel futbol, crec que el gol és un element que em permet explicar la meva vida, des de la infància fins a la maduresa. El llibre parla de tot, d’amor, d’emocions. M’agrada pensar que és una bona manera de dir a la gent que el més important en tot el que fem és posar-hi passió i creure en un mateix.

Sí, vinc d’un barri de Palerm difícil, on òbviament hi ha gent bona i dolenta i on he tingut relació amb amics que han escollit camins complicats. Per sort, crec que sempre he tingut els peus a terra i per sobre de qualsevol prioritat sempre va pesar la pilota, i el futbol et distreu de coses que poden ser dolentes. Mai vaig ser gaire aplicat en els estudis, però tampoc vaig donar cap problema a la meva família gràcies al fet de tenir un somni per lluitar que era el futbol. En la vida es creix fins i tot quan un no va a escola, amb l’experiència, amb el contacte amb persones amb més capacitat que tu, i l’esport també és una bona via.

L’emoció del gol no s’oblida, i es troba a faltar. Avui el futbol ha canviat molt, els davanters fan de tot, pressionen, treballen, s’associen, però no hi ha res com el gol. A vegades penso en el munt de davanters a la Serie A que cauen en l’oblit, i a mi el fet de marcar en moments molt determinats ha fet que passats 30 anys la gent em recordi. Això ho dona el gol.

Espectacular. La meva sort també és haver jugat en una època del futbol italià en què hi havia el seu Nàpols i també el Milan de Van Basten, Gullit, Rijkaard o Baresi. Quan estàs davant de jugadors així és emocionant i la meva sensació mai va ser d’enveja, sinó de disfrutar. El futbol m’ha permès moltes coses que un quan és petit somia però no imagina que es compliran. Seria bonic jugar a la Juve..., jo ho he fet. Seria increïble defensar la samarreta de la selecció..., jo ho he fet. El futbol fins i tot m’ha permès conèixer Robert De Niro, per qui tenia una gran admiració. Per a mi jugar contra tots aquests jugadors va ser un privilegi.

Dos jugadors extraordinaris, d’èpoques diferents, tot i que potser Maradona ha fet una mica més que Messi pel tema del mundial. Diego ha portat entusiasme a una ciutat com Nàpols, fins al punt de considerar-lo un déu, un futbolista absolutament meravellós. Messi juga en un futbol diferent, on hi ha més llibertat, on marca home a home i on té més possibilitats d’expressar el seu talent.

No soc una persona actualment que miri partits de futbol cada dia, però sí que els partits importants m’agrada veure’ls. Tinc admiració per Paulo Dybala, que va jugar al Palerm i després va passar a la Juve, que ha millorat molt físicament i tècnicament; també Ciro Immobile, que està fent coses importants a la Lazio... A mi m’agraden davanters que comparteixen les meves característiques, entusiastes, que driblen, que volen desequilibrar.

Ha millorat molt aquesta temporada. Amb Conte ha recuperat el somriure, l’entusiasme i es nota que no és un jugador conformista, té aquest esperit de lluita que a mi m’agrada, de sortir al camp a buscar-se la vida.

Guanyar a Barcelona és molt difícil; jo hi vaig anar amb la Juve i vam perdre 3-1. A més, el Barça actual és un equip poderós. En el futbol mai se sap, però sobre el paper no sembla fàcil per al Nàpols.

En els primers mesos és probable que sí. Parlem d’un esport on el contacte és fonamental i davant la necessitat d’acabar els campionats com a prioritat no és descartable que els futbolistes puguin tenir cert temor. És una situació difícil per a tothom, per a la població; per a l’economia serà un desastre i el futbol difícilment serà una excepció.