Ha estat una sorpresa per a tothom, però tot forma part d’un aprenentatge, de totes les experiències se n’ha de treure profit, i al principi, els primers dies, costa agafar el ritme en el nou escenari que et planteja la vida, però després un s’hi acostuma i, per difícil que sembli, són situacions que, per molt inesperades que siguin, un les ha d’afrontar com un repte.

Sí, treballadors, futbolistes, polítics... Encara que a vegades es diu allò que els jugadors vivim en el nostre món, tots som iguals, éssers humans. Guanyar més o menys diners no et fa entrar en una dimensió diferent.

Molt, diria que fa més d’un any que no jugo un partit oficial i la veritat és que trobo a faltar la sensació que genera trepitjar un terreny de joc.

Vaig rescindir el meu contracte amb el Fenerbahçe, perquè no s’estaven portant bé amb mi; no em van inscriure en la lliga, i tot sense comunicar-m’ho. Vaig entendre que era la millor solució.

El primer any va ser fantàstic, vaig tenir la possibilitat de jugar bastants partits, de disfrutar del futbol, però el segon any va arribar un nou president, van canviar l’entrenador i sí que va ser tot molt més complicat. Van deixar de comptar amb mi sense cap mena d’explicació, em van abandonar.

Em continua apassionant com el primer dia. El dia que em llevi i no tingui ganes d’anar a entrenar-me, deixaré el futbol. Així de clar. Però ara mateix continuo sent aquell nen que vivia a l’Àfrica i somiava jugar a futbol.

Sí, el temps passa ràpid i quan estàs immers en la competició a vegades és difícil adonar-te del que estàs fent. Però ara he tingut temps d’agafar aire i mirar enrere i estic molt orgullós de tot el que he aconseguit, d’haver treballat amb força pels meus objectius.

Com a futbolista, sí. Òbviament, un va aprenent, incorporant coses, traient conclusions dels errors i dels encerts… Però, com a persona, diria que no gaire; crec que és important saber d’on venim per tenir clar el nostre camí, i en aquest sentit sempre m’ha agradat mantenir-me fidel als meus orígens.

Són coses que se’t queden tatuades, que no s’obliden per molt que passi el temps i, a més, soc molt conscient que la realitat de molts nens a l’Àfrica continua sent així avui dia. Ho veig quan vaig al Camerun i crec que n’hem de ser molt conscients.

En aquell moment, un ni s’adona del que està fent, simplement ho viu amb intensitat, i va ser una experiència extraordinària, per a mi i per al meu país. Però la veritat és que amb el pas dels anys agafes consciència que viure aquesta experiència amb només 16 anys no és normal i només em puc considerar un privilegiat.

No, perquè sempre vaig ser una persona extravertida, amb el caràcter per agafar-me aquestes coses amb energia, però és veritat que eren jugadors que respectava i que encara respecto per tot el que han fet en el futbol. M’Boma era l’estrella de la selecció, Eto’o encara no havia fet eclosió del tot, però es veia el potencial que tenia, i Geremi era dels que venien de guanyar la copa d’Àfrica. Era molt especial entrar als vestidors amb ells, però tan bon punt trepitjàvem la gespa tot això s’oblidava.

A Tommy l’havia conegut un any abans, després de la copa d’Àfrica sub-21, en una agència de viatges. Recordo que tremolava quan em vaig veure al davant de La Muralla. Molts nens de la meva generació volíem ser porters a l’Àfrica per ell, una referència absoluta.

Al principi la veritat és que sí, és una persona que imposa molt, però al mateix temps té aquesta capacitat per transmetre calma i serenor que va fer que ràpidament em sentís de la millor manera per entrenar-me.

No. Van ser 8 anys intensos, en què van passar moltes coses i, encara que la meva sortida no va ser la millor, estic orgullós de tot el que hi vaig viure, de l’oportunitat que em van donar en la meva carrera i de tot el que hi vaig aprendre.

Per què no? En cas que baixés, i tant de bo que no passi, seria un repte preciós intentar lluitar per tornar l’equip a primera divisió.

Sí, perquè són situacions difícils, de molta angoixa, en què tot costa molt més. No ho desitges a ningú, i encara menys a un club que aprecio com l’Espanyol.

El que tinc clar és que les competicions s’han d’acabar, que no es pot fer baixar un equip des dels despatxos. Crec que el futbol ha de tornar, com tot, com estem tornant a sortir a córrer ara, sempre respectant les mesures de seguretat, però hem de recuperar les nostres vides i els equips han de fer els seus mèrits sobre el terreny de joc.

No veig per què hauria de ser així. La solidaritat és una cosa que va vinculada a l’educació, que t’ha de sortir del cor i no només per haver viscut una situació com la del coronavirus.