Gols sense abraçades
La Bundesliga, la primera lliga que es torna a engegar, posa de manifest els nous codis a causa de la Covid-19 en el primer dia després d’una aturada de nou setmanes
Balls, curses en solitari cap al córner o crits que ressonaven en monstruosos estadis buits, però res d’abraçades. El coronavirus ha erradicat la manifestació genuïna d’alegria per un gol des que el futbol és futbol; un dels elements que ha sobreviscut a les anades i vingudes d’aquest esport convertit en un dels motors econòmics i d’oci més potents de la societat occidental en el segle XXI. De ganes d’evidenciar afecte no n’hi van faltar, en els erronis –diu el protocol–petons de Thuram (Monchengladbach) i Boyata (Hertha) a companys d’equip. N’hi va haver, d’errades, però en línies generals el protocol es va complir davant la mirada escrutadora de tot un continent que resa perquè l’atreviment surti bé a Alemanya. Serà l’única garantia que el futbol, o el succedani sense gent a les grades i codis antinaturals que ha deixat la Covid-19, torni a formar part de l’excepcional rutina que Europa té al seu davant.
El protocol i els seients buits van marcar una jornada que va tenir sis seus (Dortmund, Hoffenheim, Augsburg, Leipzig, Düsseldorf i Frankfurt). Només una va celebrar la victòria. Figuradament, és clar. El Dortmund va aconseguir els tres punts entre els sis equips que jugaven a casa i va certificar que, a falta del mur, el millor és tenir un bon davanter centre. Els jugadors van homenatjar la seva afició, absent, amb la clàssica celebració un cop l’àrbitre va xiular el final. Aquesta vegada la nuesa de la grada no va tornar l’afecte i les distàncies de seguretat entre jugadors es van respectar amb precisió.
No es pot dir que el joc, en el seu sentit més pur, no se’n ressentís, amb alguns partits trencats pels resultats i per la falta de condició física. Alemanya va tornar a la competició només nou setmanes després de l’aturada i ni la meitat es van destinar a la preparació per a la competició. Ni el canvi en les normatives de les substitucions –ara estan permesos cinc canvis repartits en tres aturades– ho van poder evitar. Reyna, del Dortmund, no va ni tan sols començar el partit per unes molèsties durant l’escalfament. La sensació de partit de pretemporada va sobrevolar en alguns moments, però la realitat classificatòria diu tot el contrari.
El protocol
A banda dels petons de Thuram i Boyata o d’algunes escopinades a la gespa que podrien ser castigades per donar exemple, tothom va complir el protocol. Els jugadors van arribar en diversos autocars a l’estadi, les entrevistes prèvies i posteriors al partit es van fer a distància amb un micròfon perxa i no va haver-hi les fotos dels onzes inicials o entre capitans. A les banquetes, la separació entre jugadors era de dos metres i els suplents també van situar-se a les tribunes i van ocupar els llocs de les aficions, a les quals algun club va voler donar color amb figures de paper. Tothom que no estava involucrat en el joc feia ús de la mascareta, excepte l’entrenador, que només se la va treure quan va començar el partit per donar ordres a ple pulmó. Els aplegapilotes –només n’hi havia quatre en cada partit– portaven un desinfectant per a les pilotes que sortien del terreny de joc i eren netejades amb pulcritud. Quan acabava la primera part, els dos equips no sortien alhora del terreny de joc, sinó que ho feien de manera esglaonada per evitar desafortunades coincidències.
Més enllà de la utilitat real d’aquestes mesures, el futbol també va voler donar un missatge d’alerta a la societat respecte a mantenir certes normes per evitar contagis. Al cap i a la fi, durant els 90 minuts els futbolistes van formar barreres multitudinàries, van batallar per les posicions en els serveis de cantonada i van xocar els uns contra els altres per la disputa de la pilota. Es van posar en pràctica les teories aprovades pels magnats que han engegat el retorn, que diuen que el futbol no és un esport que exposi els seus practicants perquè el contacte cara a cara entre els protagonistes és mínim.
1
local
va vèncer