Trenta anys perdut en la foscor, però, com canta un dels himnes més poderosos que ressonen als estadis de futbol del planeta, el Liverpool mai ha caminat sol. Ni tan sols tres dècades de tempesta li han negat la seva condició de gegant del futbol anglès. Una travessia gairebé desesperant, que fins i tot ha deixat el comptador de lligues a zero per a una de les icones més grans de la història de la institució, Steven Gerrard, víctima d’una relliscada que va elevar la situació del club gairebé a bruixeria el 2014. Aquell dia, l’icònic 8 del Liverpool va pujar a un cotxe per tornar cap a casa i per primera vegada va arrencar a plorar com un nen, intuint que aquella oportunitat no tornaria.

I no va tornar, i Gerrard, com el Liverpool, encara no coneixia el que era guanyar una Premier League com a tal. Avui, però, les seves llàgrimes han desembocat en l’alegria d’un club obrer que ha trobat en la figura d’un alemany, Jürgen Klopp, el somriure que, per moments, i només alleugerit per les Champions conquerides (2005 i 2019), havia perdut una tribuna tan il·lustre com The Kop. Només algú amb la força mental del tècnic de Stuttgart ha estat capaç de canviar una inèrcia que havia dut el Manchester United, avalat per la doctrina de Sir Alex Ferguson, a arrabassar-li el domini en el palmarès.

Si algú ha après a contradir el destí, però, és Klopp. I des del primer dia que va seure en una banqueta, a mitja temporada del curs 2000/01 i amb el seu estimat Magúncia abocat a un descens a tercera divisió. Però no, no va succeir, i l’incipient entrenador que havia deixat de jugar per dirigir directament l’equip va ser capaç d’eludir la crema. Des d’aleshores, Klopp s’ha dedicat a contradir allò que semblava escrit. Després de dos intents en què va quedar a les portes de la Bundesliga amb el Magúncia, en el tercer, i quan ja ningú s’ho imaginava, va ascendir. També va ser capaç de reflotar un club que havia estat al caire de la fallida econòmica com el Borussia Dortmund fent-lo guanyar dues lligues seguides i portant-lo a una final de Champions.

I després de conquerir la conca del Ruhr, es van obrir les portes d’Anfield, on Klopp va entrar amb el somriure d’orella a orella que li faltava a una afició patidora, que no guanyava una lliga des del 1990, amb Kenny Dalglish com a gran icona. “Si no guanyo un títol en quatre anys, marxaré, probablement a Suïssa”, va dir aleshores el carismàtic tècnic alemany, que avui, quatre temporades després, suma en el palmarès una Champions i la preuada lliga. La glòria europea va arribar després de caure en la final de Kíev contra el Real Madrid un any abans i després que Klopp sumés una nova derrota en una final, fet que li havia reportat certa aura de perdedor. La lliga, després de quedar a les portes del títol en una temporada anterior en què el Liverpool va sumar 97 punts. El Manchester City, 98. Però, com succeeix en tots els èxits de Klopp, la glòria arriba després de posar-se dempeus. I el Liverpool, un equip de passió i rauxa, dissenyat molt al gust del seu entrenador i d’una tribuna que sempre ha volgut voltatge, ho ha fet amb l’orgull de qui vol estar ubicat en la història. I aquesta ja és seva, per a un equip que s’ha anat completant amb el pas dels mesos, en què un senegalès i un egipci, Sadio Mané i Mohamed Salah, han assolit sintonia plena amb un brasiler, Roberto Firmino; en què dos laterals sorgits del no-res, Alexander-Arnold, del planter, i Andy Robertson, fitxat del Hull City, han acabat figurant entre els màxims assistents d’Europa; en què s’han sabut pal·liar les carències invertint amb determinació en figures com Alisson i Van Dijk per apuntalar la defensa, i en què un noi nascut a Sunderland, terra marcadament obrera, ha acabat sent capità i portador dels valors del club. “Sense Jürgen Klopp, res d’això hauria estat possible”, ha repetit en diverses ocasions Jordan Henderson. I avui, l’obra de Klopp parla d’un Liverpool campió.