DEU ANYS DEL MUNDIAL MÉS NOSTRE VICENTE DEL BOSQUE
ESPANYA - PORTUGAL. VUITENS DE FINAL (1-0)
“No sento nostàlgia”
“Teníem molt bons jugadors, un estil de joc reconegut, molt bon ambient..., i també vam tenir sort”
“El vaig haver de defensar després de perdre contra Suïssa. Defensar-lo a ell era defensar l’equip”
EL QÜESTIONARI 1. A quin estadi va debutar Espanya? A Durban. 2. On es va concentrar la selecció espanyola? A Potchefstroom, o com es pronunciï. I hi vam estar d’allò més bé. 3. Quants gols es van marcar durant el mundial? Nosaltres? Ah, en total? No ho sé. 125? 4. Qui va ser el màxim golejador de Sud-àfrica 2010? David Villa, no? 5. De quin color van jugar contra el Paraguai? De blanc. 6. Qui va quedar quarta classificada? No ho recordo. Croàcia? Alemanya? L’Argentina? 7. Qui portava el número 18 en la selecció espanyola? Ni idea. Podria ser Pedrito? 8. Com es deia el seleccionador holandès? Van Maarwijk. 9. Quants jugadors catalans hi havia en l’equip? Mai els vaig comptar. Set, no? 10. Quin dia van ser campions del món? L’11 de juliol del 2010. No n’he encertat ni una, no? Qui va quedar quarta? 11. Tres coses que han canviat a la seva vida després de ser campió del món. Soc avi de dos nanos, els meus fills han estat pares. A banda d’això, visc al mateix lloc.
espanya 1 portugal 0
ESPANYA:Casillas; Ramos, Piqué, Puyol, Capdevila; Xabi Alonso (Marchena, 93’), Busquets, Xavi, Iniesta; Villa (Pedro, 88’) i Torres (Llorente, 58’).PORTUGAL:Eduardo; Bruno Alves, Ricardo Carvalho, Ricardo Costa, Fábio Coentrão; Pepe (Liedson, 72’), Meireles, Tiago; Simão (Mendes, 72’), Cristiano Ronaldo i Hugo Almeida (Danny, 58’).GOLS:1-0, Villa (63’).ÀRBITRE:Héctor Baldasi (Argentina). Grogues a Xabi Alonso i Tiago. Vermella a Ricardo Costa.ESTADI:Green Point de Ciutat del Cap.L’entrevista, com de costum amb Vicente del Bosque, comença amb el peu canviat. Jo li parlo de vostè i ell em renya. “O em parles de tu o no seguim”, em diu. Però no hi ha manera, per molt que ho intenti, i obedient com soc. És molt gran el respecte que li tinc i em costa parlar de tu a un tipus tan gran. Parlem del maleït virus, de la família, dels fills..., dos nanos que ens fan sentir propers per com són i com viuen. Al cap de deu minuts, recordem que el veritable motiu de la trucada, feta durant el confinament, és parlar que fa deu anys aquest home nascut a Salamanca el 23 de desembre del 1950, fill de republicans, que va jugar a la desapareguda Unió Esportiva abans de ser elegant migcampista del Real Madrid i de la selecció espanyola, va guanyar el mundial del 2010 com a seleccionador espanyol. Abans, com a entrenador del Real Madrid, entre el 1999 i el 2003, havia guanyat la intercontinental, dues Champions i dues lligues. Podria presumir de ser l’únic home que ha guanyat un mundial i una Eurocopa, però no és el seu estil, més aviat al contrari. Amb ell recordem el partit de vuitens de final contra Portugal i la resta del mundial.
Segons he llegit, el 2019 no havia tornat a veure un partit del mundial. Continua sent així?
No n’havia vist cap, no. Ara, durant el confinament, he vist diversos partits, inclosa la final. I, la veritat, no m’ha desagradat.
Ara ja té clar per què van ser campions del món?
Això ho sé des que vam agafar la copa. Ho vam merèixer, ho vam guanyar al camp. Bé, tots els que vam ser allà en alguna cosa vam ajudar, però al final el mèrit sempre és dels jugadors. I nosaltres teníem molt bons jugadors, que, a més, eren molt bona gent. Però ara que he tornat a veure els partits, la veritat és que alguna cosa vam fer bé.
No sé, però… no van jugar millor en l’Euro 2012, sense 9, que en el mundial?
Home, el que passa és que ens queda el record de la final contra Itàlia, perquè els en vam fer quatre. És clar que oblidem les circumstàncies dels italians, que van arribar molt justos a la final. Però jo, que em considero migcampista per a tota la vida, potser sí que em quedo amb Polònia, perquè juguem d’una manera diferent, amb mes presència de migcampistes… A mi em va donar una certa alegria. Però, és clar, si no haguéssim guanyat, sense davanter centre ens haurien destrossat. I resulta que guanyem, i guanyem jugant molt bé, per la vocació associativa que tenia aquell equip. Però a Sud-àfrica no vam jugar gens malament, perquè havíem de ser molt competitius i ho vam ser. Un mundial és cosa seriosa i vam estar a l’altura. Tant que vam guanyar.
Quin és el millor partit que recorda?
Home, per la transcendència, la final. Només jugues la final d’un mundial una vegada en la vida. Però si n’he de triar un, el 5-0 contra Bèlgica a la Corunya. Crec que aquell dia juguem el nostre millor partit.
Què va pensar quan van perdre contra Suïssa?
El pitjor no va ser la derrota, sinó els tres dies següents. Tractar de no buscar culpables, perquè no n’hi havia; havíem jugat per guanyar el partit. I després vaig insistir a reafirmar les conviccions d’aquell equip, afirmar l’aposta per un estil i una idea en la qual crèiem de veritat. Els jugadors i jo.
Van ser els dies en què va donar la cara per Busquets. Va dir: “Ho fa tot, està contínuament en disposició d’ajudar l’equip, és generós, es buida defensivament, i és dels primers que comencen a jugar a futbol. Quan està bé, el futbol es fa més fluid.”
Sí, i després vaig dir allò que, si tornés a ser jugador, m’agradaria assemblar-me a ell. I després vaig elogiar Xabi Alonso. Va ser durant la roda de premsa amb els sensesostre. Ho vaig dir perquè ho sentia. No estava preparat. En aquell moment, defensar Busquets era defensar la resta de l’equip. La veritat és que la premsa de Madrid preguntava per què jugava Busi i la de Barcelona, per què jugava Xabi, i per a mi eren necessaris tots dos, perquè ens donaven molt equilibri. Era un debat lícit.
S’entén aquella selecció sense el Barça de Guardiola?
Bé, sempre hi va haver blocs. Moments de cinc jugadors del València, cinc del Liverpool..., i és veritat que en el mundial n’hi va haver molts del Barcelona. Com en altres ocasions n’hi va haver del Madrid. Dolent no va ser; als fets em remeto. Des del nostre concepte, eren jugadors que, independentment del club, eren seleccionables; que feien grup, perquè uns i altres sempre van tenir un comportament excel·lent i es van respectar. Mai van crear problemes i, quan n’hi va haver, perquè n’hi va haver, els van resoldre com a persones adultes i intel·ligents. Bons xavals, ja t’ho he dit. No hauríem guanyat un mundial amb mala gent a l’equip. Però recordo que el 74, el Bayern de Munic en va aportar set o vuit, o més, i l’Ajax de la gran Holanda igual. No passa res. El que compta és que l’ambient laboral era sa. Sempre hi ha algú molest individualment, no tots jugaven, però a l’avió de tornada tots eren campions del món.
El mundial va acabar en festa i s’ho van passar bé, però també van patir, no?
Els dos partits més difícils van ser contra Xile i el Paraguai, no sé per què. Suposo que va ser per com ens jugaven. No els dominem. Portugal tenia un punt més ofensiu, així que els vam crear més ocasions i vam jugar bastant bé; encara que ells en van tenir alguna, vam tenir el partit on vam voler. Com el dia d’Alemanya, per exemple. Vam tenir moments molt bons durant el torneig. Per exemple, la semifinal va ser excepcional, d’equip fet, assentat. Crec que Iker en va aturar una. I contra Portugal no va ser gaire diferent.
Aquell dia va aparèixer Llorente, com un altre dia uns altres. Sempre s’ha dit que un mundial no el guanyen onze jugadors. Ho van deixar clar.
Sí. Crec que hi va haver un onze més o menys fet, però després hi va haver jugadors que hi van aportar. El dia de Portugal, Llorente ens va ajudar molt.
Com recorda aquell partit?
Va ser un partit intens, contra un bon equip, molt intens. Vam tenir bona profunditat i més control després del descans. Crec que vam ser millors i vam merèixer la classificació.
Com se li va ocórrer fer sortir Llorente?
Torres havia treballat molt, ells tenien uns centrals molt poderosos i buscàvem un recurs. Els va fixar i ens va donar una referència. Va sortir bé i va aportar la seva qualitat, com al seu moment ho van fer Silva i Fàbregas, o Navas… Un mundial no el guanyen onze jugadors. Sense anar més lluny, Iker Casillas juga tots els minuts, però la seva relació amb Reina i Valdés va ser exemplar per a tot el grup, i això també va ser important... I Villa, per exemple, era un home acostumat a atacar i a buscar el gol, però se li demanava treballar en defensa. La gent va tenir un objectiu comú.
Quan va començar a pensar que podien ser campions del món?
El dia de Suïssa els vaig dir: “Si guanyem sis partits, som campions del món.” Em devien mirar pensant que era un carallot, però ho vaig dir convençut que no era un repte impossible; només era un repte, i estava al nostre abast. Mai vaig deixar de creure que podíem aconseguir-ho, ni aquells dies després, que van ser durs. Més que eliminar el Paraguai i Xile.
Quina lliçó en treu, d’allò?
Que treballant junts vam aconseguim treure’ns molts complexos del damunt gràcies a aquell mundial.
El continua sorprenent que Espanya sigui campiona del món?
No, no, en absolut. Teníem molt bons jugadors, un estil de joc reconegut, un bon ambient..., i vam tenir sort. Perquè sense això no es guanya. I no és desmerèixer ningú. En la vida cal tenir sort o no vas cap endavant. Hi estàvem predestinats, o almenys vam arribar al mundial en la inèrcia per guanyar-lo.
Què troba a faltar quan mira enrere?
Ser deu anys més jove, però només per les condicions físiques, que van a pitjor. Però no tinc nostàlgia, en absolut. No en vaig tenir en retirar-me com a jugador, quan la gent s’apunta a jugar amb els veterans, ni quan vaig deixar les banquetes. Així que tampoc n’he tingut ara veient per la tele aquells partits, la veritat. Va ser bonic viure allò, però allà es va quedar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.