“No sé gaire què dir. Feia tant de temps que no jugava...” El passat 22 de juny Bruno Soriano no podia evitar les llàgrimes. Amb 36 anys acabats de fer, acabava de superar la prova més dura de la seva vida: després d’un infern de més de tres anys, tornava a sentir-se futbolista. “Això per a mi és molt important. Treballar durant tant de temps, intentar-ho i no aconseguir-ho...”, deixava anar, emocionat, als micròfons de Movistar Plus en els instants següents al Vila-real-Sevilla de la jornada 31. “Vaig provar de tornar moltes vegades, però no va poder ser. Per això avui tinc una alegria molt gran, per a mi i per a tota la gent que m’ha ajudat. No vull mentir: hi ha hagut moments molt durs i he arribat a pensar que el millor era no seguir. He sofert moltes decepcions seguides en els últims tres anys. Ha estat difícil, però estic molt content”, explicava també, amb el cor a la boca, en un testimoni carregat d’emotivitat.

No n’hi havia per a menys. El seu calvari va començar quan, en acabar la temporada 2016/17, va decidir operar-se per esborrar unes molèsties al genoll esquerre que l’havien obligat a jugar infiltrat els últims partits d’aquell curs. Exactament, li va ser extirpat un osteòfit en tuberositat anterior tibial. Les previsions dels metges assenyalaven que Bruno Soriano no trigaria més de tres mesos a tornar a jugar. La realitat, però, va ser ben diferent. Un any i mig després, a principis del mes de febrer del 2019, el capità del Vila-real compareixia en roda de premsa per explicar el calvari que estava passant. “Durant aquest any i mig he patit una molèstia al tendó rotular que m’ha impedit avançar i recuperar-me bé”, deia. El cas és que el seu retorn ha estat una història plena de misteri i que s’ha anunciat fins en tres ocasions sense que hagi estat així. Fins que, finalment, l’estiu de l’any passat, Soriano va viatjar a Finlàndia per tornar a passar per la sala d’operacions. Per sort, aquesta vegada si, el prestigiós doctor Sakari Orava, el mateix que va operar Dembélé, va corregir el seu tendó rotular i, des d’aleshores, el veterà migcampista va progressar adequadament.

El 18 de juny d’enguany quedarà gravat per sempre en la memòria de Bruno Soriano com el dia en què, per fi, va tornar a una convocatòria, la del Granada-Vila-real. Va haver d’esperar, però, quatre dies més per tornar a capitanejar l’equip groguet. Va ser, això sí, damunt la gespa de l’estadi de la Ceràmica, contra el Sevilla. Aquesta nit, contra el Barça, hi tornarà a ser. Tres anys i mig després de l’última vegada.