Si el pas de Diego Armando Mara­dona per Bar­ce­lona va dei­xar una pet­jada menys pro­funda del que s’espe­rava, a Nàpols la història va ser ben dife­rent: no es recorda una con­nexió tan forta entre una ciu­tat i un club amb un fut­bo­lista com la que hi va haver entre la metro­poli del sud d’Itàlia i l’astre argenti. Des del dia de la seva pre­sen­tació, el 4 de juliol de 1984, Mara­dona va saber el molt que supo­sava per als napo­li­tans. L’estadi de San Paolo es va omplir amb 85.000 afi­ci­o­nats per donar-li la ben­vin­guda. Després, va escla­tar una història d’amor tan forta i apas­si­o­nada com el caràcter par­te­no­peu.

Mara­dona va veure reflec­tida, en la deca­dent Nàpols dels anys vui­tanta del segle pas­sat, la seva infància en els bar­ris més des­a­fa­vo­rits de Bue­nos Aires. A més, l’equip de la ciu­tat més pobra d’Itàlia era rebut en els esta­dis del nord amb menys­preu i la mirada per damunt de l’espat­lla, fet que va pro­vo­car que aquell Mara­dona, jove i en la ple­ni­tud de la seva car­rera, s’alçés com el cap d’una rebel·lió que cul­mi­na­ria amb la con­se­cució de la lliga 1986/87.

El pri­mer scu­detto de la història del Nàpols va ser tot un esde­ve­ni­ment, cele­brat a la ciu­tat com mai s’havia cele­brat un èxit espor­tiu. Després, vin­drien una lliga més, la de la tem­po­rada 1989-90, la Copa de 1987, la Super­copa de 1991 i la copa de la UEFA de 1989. Els set anys de Diego Armando Mara­dona a Nàpols aca­ba­rien, però, mala­ment. Perquè també hi va haver un cos­tat fosc del seu pas per allà, que té molt a veure amb la seva relació amb la camorra i les màfies ita­li­a­nes. El cas és que el mes de març de 1991, després d’haver estat inves­ti­gat per pos­sessió de dro­gues, se li va detec­tar cocaïna a la orina en un con­trol anti­do­patge. Va ser san­ci­o­nat sense poder jugar durant un any i mig i va deci­dir fer les male­tes i mar­xar. El seu comiat de Nàpols no va tenir res a veure amb la seva arri­bada tri­om­fal.