La història de Diego Armando Mara­dona i la selecció argen­tina comença amb la decepció de no veure’s en la llista de César Luis Menotti per al mun­dial que es jugava al seu país, l’any 1978. No havia com­plert encara 18 anys i el tècnic, amb qui després coin­ci­di­ria al Barça, va pres­cin­dir d’ell per la seva joven­tut. Menotti sí que el va tenir en compte en el mun­dial juve­nil que es dis­pu­ta­ria l’any següent al Japó i Mara­dona, que va ser triat el millor juga­dor del tor­neig, va fer campió el com­bi­nat argentí.

El pri­mer mun­dial que va jugar amb la selecció abso­luta va ser el que es va jugar a Espa­nya l’any 1982, quan aca­bava de fit­xar pel Barça. Després d’una pri­mera fase en què va caure davant Bèlgica, en el par­tit inau­gu­ral, l’Argen­tina va superar Hon­gria i El Sal­va­dor, i en la segona fase va que­dar enqua­drada en el grup de la mort, amb Itàlia i el Bra­sil. El tri­an­gu­lar es va resol­dre amb dues der­ro­tes: 2-1 con­tra Itàlia, després d’un par­tit en què va patir un mar­catge bru­tal per part de Gen­tile, i 3-1 davant el Bra­sil, un par­tit en què va ser expul­sat per donar una pun­tada de peu a Batista. L’Argen­tina, doncs, va caure eli­mi­nada abans dels encre­ua­ments.

Mèxic 86 va ser el mun­dial de la con­sa­gració del mite Mara­dona. I el par­tit de quarts de final en què va lide­rar l’equip argentí con­tra Angla­terra, és, sens dubte, el seu par­tit. El duel tenia, a més, con­no­ta­ci­ons extra fut­bolísti­ques, ja que qua­tre anys abans s’havia produït la guerra de les Mal­vi­nes. El cas és que aquell 22 de juny de 1986, a l’Estadi Azteca de la ciu­tat de Mèxic, es van veure dos dels gols més recor­dats en la història dels mun­di­als. En el minut 51, apro­fi­tant que l’anglès Steve Hodge va rebut­jar errònia­ment cap a la seva por­te­ria, Mara­dona va dis­pu­tar la pilota amb el por­ter Peter Shil­ton i va acon­se­guir enviar-la a la xarxa després de tocar-la amb el puny esquerre. L’àrbi­tre no ho va veure i aquell va ser ano­me­nat el gol de la “mà de Déu”. Més memo­ra­ble, però, va ser el seu segon gol, ja que Mara­dona va par­tir des del seu propi camp per des­fer-se de sis juga­dors angle­sos (Glenn Hoddle, Peter Reid, Kenny San­som, Terry Butc­her, Terry Fenwick i a l’arquer Shil­ton) abans de rema­tar i enviar la pilota a la xarxa. L’Argen­tina va gua­nyar per 2-1 i es va ficar a la semi­fi­nal, on va der­ro­tar Bèlgica (2-0), amb dues dia­nes més de Mara­dona.

La final, jugada nova­ment en l’Azteca, va ser con­tra l’Ale­ma­nya Fede­ral, el 29 de juny. El par­tit va començar bé per als argen­tins: José Luis Brown i Val­dano van posar el mar­ca­dor 2-0. No obs­tant això, dos gols de cap, un Rum­me­nigge i un altre de Völler, a deu minuts de la fi, van igua­lar el duel. Mara­dona, però, tres minuts després del 2-2, envol­tat per tres ale­manys, va rega­lar una assistència impos­si­ble a Bur­ruc­haga, que va sig­nar el defi­ni­tiu 3-2. L’Argen­tina havia gua­nyat el mun­dial.

Quan­tre anys després, en el mun­dial d’Itàlia, la selecció albi­ce­leste de Mara­dona també va arri­bar a la final. Ho va fer, a més, després de superar per penals en la semi­fi­nal, dis­pu­tada a Nàpols, a la selecció amfi­tri­ona. En el par­tit pel títol, però, aquesta vegada Ale­ma­nya va impo­sar la seva força. Tot i no lluir com en el mun­dial ante­rior, Mara­dona va ser pre­miat amb la Pilota de Bronze.

L’últim mun­dial de Diego Armando Mara­dona va ser el de 1994, als Estats Units, en plena decadència per­so­nal. En el debut, davant de Grècia (4-0), va mar­car el seu últim gol en una copa del món, cul­mi­nant una bonica jugada col·lec­tiva. El segon par­tit, davant Nigèria, també va fina­lit­zar amb un tri­omf per als argen­tins (2-1). Mara­dona va pas­sar el con­trol anti­do­patge i va donar posi­tiu de dife­rents substàncies pro­hi­bi­des. Ja no juga­ria con­tra Bulgària. De fet, ja no juga­ria més amb la selecció argen­tina. Enrera dei­xava 91 par­tits, 34 gols i una lle­genda.