Internacional

L’adeu del 10 immortal

Maradona marxa deixant en el camí una empremta única, un magnetisme inesborrable amb el món del futbol i especialment amb el poble argentí i la ciutat de Nàpols

Una hepatitis i una entrada de Goikoetxea van fer que a Barcelona només pogués deixar pinzellades del seu talent

No per temuda, per quasi viscuda en les enèsimes davallades físiques que l’han acompanyat en una vida sense matisos ni terme mitjà, la mort de Diego Armando Maradona va ressonar sense pal·liatius a tots els racons del planeta. Des de Buenos Aires fins a Nàpols, passant per Barcelona o Sevilla i per tota la geografia mundial, lamentant l’últim alè d’una figura global i alhora tan genuïnament argentina. Algú que ha aglutinat més que ningú els anhels de milions de persones. “Sens dubte és la persona que més ens ha fet emocionar, que a sobre ha estat el mirall d’un país on tot costa molt però que sempre se’n surt”, resava ahir a primera hora de la tarda una crònica a Radio La Red, invocant la magnitud d’algú que des de la màgia d’una cama esquerra va complir el somni de tot un poble. Des del fang de Villa Fiorito, suburbi de Buenos Aires on va conviure amb la misèria durant els primers anys de la seva vida, fins al cel de l’estadi Azteca, on un dia del 1986 es va convertir en immortal.

“El meu germà no és normal, el meu germà és un marcià”, havia anunciat el Turco, un dels germans de Diego en imatges encara tenyides de blanc i negre, quasi projectant una trajectòria trepidant entre èxits i desfetes, entre gols i lesions, entre droga i excessos, amor i odi, pujades al cel i caigudes a l’infern. Una vida lligada a la pilota que es va iniciar al Cebollitas, un equip que va començar a difondre la llegenda del Pelusa, passant per l’Argentinos Juniors, amb el qual va debutar a primera divisió als 15 anys i passant pel Boca Juniors, club amb el qual Maradona sempre va tenir una càrrega sentimental indissociable i amb el qual va guanyar el seu primer títol, abans de posar rumb a Europa i enfundar-se una samarreta del Barça amb què va regalar moments a la retina, com ara el seu gol de vaselina a l’Estrella Roja o la diana contra el Real Madrid fent que Juan José impactés amb violència contra el pal abans de marcar a plaer. Moments fugaços, d’una bellesa innegable però també condimentats amb una qüestionable hepatitis que el va afectar durant la seva estada a Barcelona i una entrada sense filtre d’Andoni Goikoetxea que el va enviar a la sala d’operacions. “De petit era inquiet i això em va donar una musculatura privilegiada”, havia explicat en alguna ocasió Maradona, capaç de resistir marcatges salvatges. Aquell dia, però, 24 de setembre del 1983, el defensa de l’Athletic va tocar os i va enviar a la lona un Maradona que mesos després, i amb dues temporades de blaugrana només a la seva esquena, acabaria fent les maletes, després de rebre una sanció de tres mesos per haver participat en una monumental baralla amb jugadors de l’Athletic després de la final de la copa, emprenyat amb la directiva de Núñez i buscant escalf en una ciutat que l’acabaria entenent com cap altra al vell continent.

Nàpols, segona casa

El San Paolo a vessar. 70.000 persones corejant el seu nom i donant la benvinguda a un futbolista que per sobre de la pilota sempre ha tingut connotacions socials inqüestionables. Uns lligams latents amb la seva argentina natal i també amb el sud d’Itàlia, terra acostumada a viure a l’ombra del nord industrialitzat, de clubs com ara la Juve i el Milan i que va trobar en la figura del Pelusa una manera de reivindicar la seva essència. Vingut també d’un estrat social difícil, Maradona es va identificar més que ningú amb el poble napolità.

L’argentí va arribar a un equip que durant el primer any va lluitar per no baixar i que acabaria disputant títols a la Juve de Platini i al Milan dels holandesos, en una època en què Diego pràcticament no podia trepitjar els carrers de Nàpols per la passió que generava. Va guanyar dues lligues, una copa, una supercopa i una UEFA i va conviure també amb la realitat de la Camorra. Malauradament, també perseveraria en el món de la droga que havia descobert a Barcelona. Seria, això sí, després de jugar el mundial més impactant de la història.

L’estiu del 86

Absent en el títol del 1978, quan Menotti no el va voler dur perquè ja tenia l’equip construït i Maradona encara era molt jove (18 anys), eliminada en un grup duríssim amb Itàlia i el Brasil en el mundial d’Espanya, seria l’estiu del 1986, a Mèxic, al mateix escenari on Pelé s’havia coronat campió mundial 16 anys abans, que Maradona regalaria la seva obra mestra amb una copa del món en què va comandar l’Argentina a la seva segona corona de manera incontestable i, novament, amb una càrrega social digna d’un guió cinematogràfic quan als quarts de final, contra una Anglaterra amb la qual els argentins tenien més que rivalitat, amb la guerra de les Malvines encara latent, Maradona va exhibir picardia i talent, primer superant la sortida de Peter Shilton amb un gol amb la mà, que ell mateix va batejar com la mà de Déu, i després amb una acció plena d’habilitat conduint des de la meitat del terreny de joc i eliminant un rival rere l’altre fins a marcar a plaer i convertir en un crit unànime una Argentina que en la final veuria com de nou Maradona assistia perquè Burruchaga marqués el definitiu 3-2 contra Alemanya. “En aquell moment, quan vaig aixecar la copa, em vaig adonar del que realment significava la figura de Maradona”, va assegurar el mateix Diego, que encara tindria temps de disputar dos mundials més, de quedar a les portes d’una nova glòria, el 1990, on amb el turmell castigat encara va poder eliminar l’amfitriona, Itàlia, i donar una passada memorable a Caniggia contra el Brasil, i de regenerar-se futbolísticament per a la cita del 1994, quan ja amb episodis vinculats a la droga a les seves espatlles, va correspondre al clamor popular posant-se en forma. “Només jo sé el que m’he hagut d’esforçar per perdre pes i recuperar agilitat, per fer una paret amb Redondo, per arribar a una centrada de Caniggia, aguantar el ritme de Batistuta...”, va reivindicar Maradona, que va fer un golàs contra Grècia en el primer partit per acabar sent expulsat del torneig per un positiu en un control després del segon partit contra Nigèria. “M’han tallat les cames”, va proclamar Maradona, deixant una nova imatge per al record abandonant el terreny de joc agafat de la mà d’una infermera i deixant definitivament la selecció.

Seleccionador el 2010

Ja de to irregular arran d’un control de drogues en què va donar positiu per cocaïna a la Serie A el 1991, Maradona va deambular entre el Sevilla, el Newell’s i el seu estimat Boca abans de penjar les botes definitivament i emprendre una vida que l’ha dut a ser comentarista, a presentar programes de televisió i, entre polèmica i polèmica, a seure en una banqueta, una etapa sensiblement menys brillant que els seus dies amb la pilota cosida a l’esquerra i que deixa sobretot en la memòria l’etapa de seleccionador el 2010, on va poder dirigir Messi, amb qui sempre se l’ha comparat i amb qui va caure en els quarts contra Alemanya.

Volcànic, irreverent i genuí, Maradona marxa amb una vida de només 60 anys a les seves espatlles, però de gran intensitat. De llums i ombres, d’encerts i errades; però, com ell mateix va defensar el dia del seu homenatge, res podrà embrutar l’amor per una pilota que un dia va començar a Villa Fiorito: “Yo me equivoqué y pagué, pero la pelota no, la pelota no se mancha.

Argentinos Jrs 1976/80
166 partits i 116 gols
Boca Jrs 1981-1995/97
71 partits i 35 gols
Barça 1982/84
43 partits i 30 gols
Nàpols 1984/91
259 partits i 115 gols
Sevilla 1992/93
26 partits i 5 gols
Newells 1993
5 partits
Palmarès:
Amb Boca: Metropolitano (1981) Amb el Barça: Copa (1983), copa de la lliga (1983) i supercopa d’Espanya (1983) Amb el Nàpols: Serie A (1987 i 1990), Copa d’Itàlia (1987), supercopa d’Itàlia (1990) i copa de la UEFA (1989) Amb la selecció: Mundial sub-20 (1979) i Mundial absolut (1986)
Com a entrenador:
Va dirigir al Mandiyú (1994), Racing Club (1995), selecció argentina (2008-10), Al Wasl (2011/12), Al-Farujah (2017/18), Dorados de Sinaloa (2018/19) i Gimnasia La Plata (2019/20)

XIFRA

70
partits
va jugar amb la selecció, amb la qual va fer 26 gols i va conquerir un mundial, el de l’any 1986.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)