El Real Madrid ha tornat. Potser quan menys se l’esperava. O no, perquè acostumat a créixer en entorns hostils, l’equip de Zinedine Zidane ha ressorgit de les seves pròpies cendres en una setmana en què ha derrotat el Sevilla, el Mönchengladbach i, per acabar, un Atlético de Madrid molt desdibuixat ahir a Valdebebas i que va ballar al ritme d’un equip blanc molt més consistent.

Gairebé calcant l’onze que va doblegar el Mönchengladbach entre setmana, només fent entrar Carvajal i avançant el rol de Lucas Vázquez, el Madrid va entrar en el partit amb molta jerarquia, pressionant bé, ballant al ritme de Kroos, recolzant-se bé en Benzema i, el que és més important, colpejant amb contundència, amb Casemiro elevant-se tot sol a la sortida d’un córner i superant un Oblak que minuts abans, amb ajuda del pal, ja havia hagut d’avortar una rematada violenta de Benzema amb l’esquerra.

Quan l’Atlético va voler reaccionar, quan Simeone va ajustar tàcticament el seu equip, quan João Félix va començar a comparèixer, ja tenien l’aigua a casa amb un Madrid que va tornar a recordar que sempre torna. I més quan les coses s’estan posant tràgiques.

I per molt que Simeone va intentar regirar la nit amb fins a tres canvis en el descans, fent entrar Saúl, Renan Lodi i Correa en el pas pels vestidors, el seu Atlético mai va arribar a reaccionar; Lodi mateix va estar molt desencertat en les seves primeres irrupcions en el partit, i el Madrid va aprofitar-ho per rematar la feina amb un xut de Carvajal en què després de picar a la fusta, Oblak, en plena estirada, acabaria introduint la pilota a la seva pròpia porteria.

I per si la nit encara no era prou dolenta per als colchoneros, Simeone la va rematar retirant del terreny de joc el seu futbolista amb més creativitat, João Félix, i el de més capacitat golejadora, Luis Suárez, per fer entrar migcampistes de menys vocació ofensiva, acabant d’enterrar les possibilitats del seu equip de marxar amb l’última paraula de Valdebebas.