El 12 d’agost pas­sat, el París Saint-Ger­main va cele­brar els 50 anys de vida. De sobres és sabut arreu del món, però, que la ins­ti­tució va tor­nar a néixer a finals de maig del 2011, quan el fons Qatar Sports Invest­ments, pro­pi­e­tat de la família reial qata­ri­ana, es va que­dar pri­mer el 70% de les acci­ons i pocs mesos més tard la seva tota­li­tat per donar a la ciu­tat de París un club de fut­bol de la mag­ni­tud d’una gran capi­tal.

I dit i fet, en menys d’una dècada el pal­marès parla per si sol. El PSG, que abans de l’arri­bada del xeic només tenia dues lli­gues en el seu pal­marès, vuit menys que el Saint-Étienne i set menys que el seu etern rival, l’Olym­pi­que de Mar­se­lla, avui té les matei­xes que el club del Vélodrome i és a tan sols un títol d’enfi­lar-se fins al cap­da­munt del pal­marès.

Incon­tes­ta­ble a França, però, Europa sem­pre és reti­cent a enca­bir els nous rics de forma automàtica. Com ja va suc­ceir al Chel­sea, que abans de con­que­rir l’ore­lluda de forma un pèl rocam­bo­lesca el 2012, va acu­mu­lar diver­sos des­en­ci­sos sota el parai­gua de l’oli­garca Roman Abra­mo­vich.

Europa reclama mètode i experiència com­pe­ti­tiva, fona­men­tar els èxits sobre vivències dolo­ro­ses, i el PSG n’ha hagut de col·lec­ci­o­nar en les últi­mes tem­po­ra­des; enre­dat en els vui­tens de final fins a qua­tre vega­des des de l’arri­bada del capi­tal qatarià, i amb alguna der­rota estre­pi­tosa com el 6-1 al Camp Nou que va fer que es posés en qüestió la importància del pes de l’escut, escàs històrica­ment en un PSG que no va ser fins a la tem­po­rada pas­sada que va superar la bar­rera dels quarts per aca­bar caient en la final a Lis­boa con­tra el Bayern.

Una experiència també traumàtica, però que el situa a prop de la seva diana, i sobre­tot amb l’experiència de saber quin és el camí cap a l’èxit. Una recepta que es diu Ney­mar i Mbappé. Però que també du el nom de fut­bo­lis­tes com ara Mar­quin­hos, Gueye o Ander Her­rera, fut­bo­lis­tes sense aura d’estre­lles però amb una ànima col·lec­tiva que ha estat pal­pa­ble en el PSG de l’última tem­po­rada, capaç de pres­si­o­nar, soli­dari en el reple­ga­ment, resis­tent en rit­mes alts com els que va haver de com­ba­tre en la final de la Cham­pi­ons Lea­gue. “El resul­tat no el podem con­tro­lar, però sí l’elecció de dei­xar el cor sobre el ter­reny de joc. I això ho hem fet. El fut­bol és talent però també físic i men­ta­li­tat, i en les últi­mes set­ma­nes hem après com es fa per llui­tar per aquests títols”, va dir ales­ho­res el tècnic, Tho­mas Tuc­hel, que té en aquesta ànima col·lec­tiva el mirall en el qual s’ha de fixar després d’un tram de tem­po­rada en què ha hagut de com­ba­tre nom­bro­ses lesi­ons, casos de Covid, en què ha expe­ri­men­tat diver­sos sis­te­mes, des del 4-4-2 fins al 3-5-2, però en què el 4-3-3 sem­pre acaba insi­nu­ant-se com l’entre­llat més recur­rent en par­tits de màxima trans­cendència, amb un inte­rior com Ver­ratti per aglu­ti­nar fut­bol, un altre de més resis­tent com Gueye per sal­tar a la pressió i amb la lli­ber­tat ofen­siva perquè Ney­mar i Mbappé puguin moure l’arbre rival.