Un bom­bar­deig

Hi ha juga­des ini­ci­als que són un miratge. En canvi, la que va aca­bar amb un xut al pal propi de Cala­vera quan s’havien con­su­mit pocs segons va ser un avançament del rui­xat que arri­bava. Perquè el Rayo va fer un bany de fut­bol en la pri­mera part que no es va tra­duir en el mar­ca­dor de mira­cle. Va ser molt estrany que els madri­lenys no mar­ques­sin en tres oca­si­ons cla­mo­ro­ses en els deu pri­mers minuts, però entre les apa­ri­ci­ons pro­vi­den­ci­als de Juan Car­los i Santi Bueno i el des­en­cert dels davan­ters visi­tants ho van impe­dir. El Girona no atra­pava res. Ja no era només la peri­llo­si­tat dels extrems (sobre­tot Álvaro, que feia anar de bòlit Cala­vera), sinó que el monòleg era inte­gral. El con­junt d’Ira­ola aca­pa­rava el domini i la pilota. Sense rifar-ne ni una, fent-la cir­cu­lar amb pre­cisió i tenint molt clar com ata­car, des­pu­llant sovint l’esquena de Ber­nardo. I quan no la tenien, feien una pressió alta a la qual els giro­nins no sabien tro­bar cap més res­posta que les pilo­tes llar­gues des del dar­rere. En alguns moments sem­blava que el Rayo jugués amb dotze. Recor­dava el monòleg que el Mirandés, un any enrere i també amb Ira­ola a la ban­queta, havia pro­ta­go­nit­zat en el mateix esce­nari (0-3). Aquest cop, sense gols, la millor notícia per al Girona. Els de Fran­cisco van mati­sar una mica, només una mica, una supe­ri­o­ri­tat que sem­pre va ser indis­cu­ti­ble. En alguna sor­tida ràpida, els locals van amenaçar l’àrea rival, que feia molta falta ni que fos per fer-los recu­lar una mica l’impuls. Mama­dou en va tenir un parell –sobre­tot en reco­llir una gran pas­sada de Samu, a la qual Catena es va anti­ci­par quan ja rema­tava–, però Juan Car­los va sal­var un altre cop el 0-1 a xut d’Álvaro. I fins i tot el Rayo va estar a punt d’apro­fi­tar una badada dels giro­nins en la defensa d’una falta. El 0-0 en el des­cans era un tre­sor.

Un altre esce­nari

Tocava moure peça. Fran­cisco va deci­dir no remoure el dibuix i fer dos can­vis natu­rals, amb l’entrada de Yan Couto al late­ral dret i Cristóforo al mig del camp. Tot i que va començar amb una rema­tada d’Antoñín, la segona part ja va ser una altra cosa. El Girona va apu­jar la inten­si­tat, va fer la sen­sació que tenia més clar com con­te­nir la ini­ci­a­tiva del Rayo i també va començar a fer cir­cu­lar amb una mica més de paciència la pilota, que amb prou fei­nes havia olo­rat abans del des­cans. Pos­si­ble­ment el con­junt d’Ira­ola també va abai­xar les pres­ta­ci­ons, després d’un domini tan acla­pa­ra­dor sense premi, però el cas és que les for­ces es van igua­lar. I, posats a aliar-se amb la for­tuna, el Girona va tenir a prop l’1-0, en l’única rema­tada en con­di­ci­ons que va fer Stu­ani. Era, de fet, un cop de cap marca de la casa de l’uru­guaià, ben assis­tit per Yan Couto, però el pit­xitxi la va picar massa. En l’única fase a l’àrea madri­le­nya, en una acció que va dur con­fusió i que va aca­bar amb lliure indi­recte dins l’àrea, Monchu va tenir la segona ocasió clara, però la res­posta de Luca Zidane va ser molt bona (59’).

Tot i la millora, el Girona no va aca­bar de fer mai un pas enda­vant con­tun­dent, i el Rayo, tot i lluny de l’auto­ri­tat del pri­mer període, encara va tor­nar a aparèixer al davant, en un regal de Ber­nardo que Antoñín no va saber apro­fi­tar (68’). El par­tit s’hau­ria pogut com­pli­car molt si l’àrbi­tre no hagués per­do­nat la segona groga a Enric Fran­quesa (78’). Ja sense Stu­ani al camp, i després de tant tre­ball i pati­ment, el Girona va aca­bar més pen­dent de garan­tir la soli­desa al dar­rere que d’esti­rar-se. I el Rayo va aca­bar amb la sen­sació d’haver per­dut una gran opor­tu­ni­tat de millo­rar els números a fora.