El duel de la demar­cació giro­nina de la cate­go­ria de bronze entre el Lla­gos­tera i l’Olot no va dece­bre. Com era d’espe­rar, la tensió i l’emoció van estar pre­sents en un matx que va aca­bar amb un empat a un que ser­veix més als lla­gos­te­rencs que no pas als olo­tins, tant per la clas­si­fi­cació com pel que es va viure sobre la gespa.

Per als amants del resul­ta­disme, el duel es va resu­mir en els dos últims minuts de par­tit. I és que el zero a zero es va man­te­nir fins que Masó va avançar l’Olot en el 90 per donar una ale­gria als seus que dura­ria ben poc, ja que, en l’última jugada del par­tit, David García va fir­mar l’empat defi­ni­tiu.

El desen­llaç del par­tit no va dei­xar indi­fe­rent a ningú. Sobre­tot l’Olot, que va fer més mèrits per endur-se els tres punts per pri­mera vegada en la història del muni­ci­pal lla­gos­te­renc, però, una vegada més, va topar amb la desgràcia, que ja sem­bla més aviat un male­fici. Perquè si l’any pas­sat el Lla­gos­tera va gua­nyar en l’últim sos­pir un par­tit molt igua­lat, ahir, els blau-i-ver­mells van empa­tar el duel quan l’Olot ja aca­ri­ci­ava una victòria meres­cuda.

Ahir, l’Olot va ser supe­rior al muni­ci­pal de Lla­gos­tera. Els pri­mers minuts, ja es va ensu­mar que el plan­te­ja­ment dels olo­tins era bo. Acu­mu­lant homes al mig del camp, els de Gar­rido van anul·lar les vir­tuts del Lla­gos­tera, pres­si­o­nant bé a dalt i gua­nyant mol­tes de les sego­nes juga­des. I després, amb pilota, als gar­rot­xins no els va tre­mo­lar el pols per tocar i tocar. Això sí, però: els va fal­tar arri­bar amb perill.

Els únics minuts en què el Lla­gos­tera va sem­blar còmode van ser abans del des­cans, i en va poder treure molt pro­fit, ja que es podria haver xiu­lat un penal de Vivi sobre Guiu, però el col·legiat no va veure res. Quan més còmodes esta­ven els locals, però, va arri­bar la més clara de l’Olot, amb una rema­tada de cap de Kilian que va picar a terra i va sor­tir per sobre el tra­ves­ser.

Tal com havia aca­bat la pri­mera part, sem­blava que la segona seria de tu a tu, però ni de bon tros. L’Olot va sor­tir a mos­se­gar, i amb Vivi i Masó posant equi­li­bri, Eloi i Pedro diri­gint la maquinària i Juan Del­gado fent una feina impa­ga­ble, va inco­mo­dar el Lla­gos­tera com no ho havia acon­se­guit fer cap equip aquest curs amb igual­tat numèrica. Les arri­ba­des dels visi­tants van ser cons­tants, sobre­tot per la banda de Soler, i també van dis­po­sar d’una infi­ni­tat d’acci­ons a pilota atu­rada. Dins de l’àrea, però, se’ls van apa­gar els llums, perquè el domini abso­lut es va tra­duir amb poc perill clar. Fins que, quan el par­tit ja s’aca­bava, van tro­bar el premi amb una badada de Genar que va apro­fi­tar Soler per con­tro­lar dins l’àrea i assis­tir a Masó, que no va per­do­nar i va fer el 0-1 (90’).

El 0-1 sem­blava el final i ningú no l’hau­ria pogut dis­cu­tir, però al Lla­gos­tera si li dones mig motiu per tenir fe ja en fa prou. I així va ser. En una acció d’orgull, els giro­nins van forçar un ser­vei de banda que Aimar va ser­vir per a David García i el mig­cam­pista, després de la dis­puta aèria, va engal­tar una volea que va dei­xar amb un pam de nas l’Olot i va fer sal­tar d’ale­gria els seus.