Una altra nit d’èpica de butxaca

Ni en les hores més bai­xes el Madrid esquiva aque­lles nits en què el destí sem­bla tenir dibui­xat un som­riure per a ell. Els ana­lis­tes diran que Zidane va encer­tar a l’hora d’incor­po­rar els late­rals en zones intermèdies per tren­car els esque­mes defen­sius del rival. Però ningú s’havia ima­gi­nat mai abans que un par­tit es podia des­en­ca­llar amb un xut del late­ral esquerre amb la cama dreta des de fora de l’àrea. I en el minut 85. Mendy va dibui­xar una rosca per­fecta que va sal­var l’equip blanc de fer el ridícul en els vui­tens de final de la Cham­pi­ons, sent incapaç de gene­rar perill con­tra un rival infe­rior que es va pas­sar 75 minuts cor­rent dar­rere de la pilota perquè l’àrbi­tre va apli­car una expulsió ridícula. En canvi, el par­tit ha que­dat pin­tat amb un vernís d’èpica que, tal com juga l’equip de Zidane, només pot tenir con­no­ta­ci­ons posi­ti­ves per al que li pugui venir.

L’Ata­lanta va haver de can­viar el plan­te­ja­ment del seu par­tit després d’una molt rigo­rosa expulsió en el minut 17 i de la lesió de Zapata, la seva referència. A l’equip italià, acos­tu­mat a ata­car, no li va sor­tir mala­ment tan­car-se al dar­rere, en bona part perquè el Madrid va ser incapaç de fer cir­cu­lar la pilota amb velo­ci­tat i de tro­bar la manera d’entrar a l’àrea sense un nou pur. A Zidane se li van aca­bar les solu­ci­ons quan va fer entrar un gra­pat de nois del filial, però el destí tenia reser­vada una geni­a­li­tat de Mendy.