Explica Unai Emery que, quan entrenava el València, a principis de la dècada passada, durant una trobada d’entrenadors, a Nyon, va fer una defensa de l’Europa League que va ser rebatuda per Sir Alex Ferguson. “Però a vostè li agradaria guanyar la Champions, oi?”, li va etzibar l’aleshores tècnic del Manchester United. Òbviament, el d’Hondarribia li va respondre que sí, però va puntualitzar que a l’Europa League molts tenen l’oportunitat d’aconseguir un important reconeixement. El cas és que durant els últims anys el United, ja sense Ferguson a la seva banqueta i allunyat de l’elit continental, ha hagut de conformar-se amb la disputa d’aquesta competició. De fet, a Old Trafford van celebrar com si fos una Champions el títol aconseguit l’any 2017.

Emery, per la seva banda, ha disputat cinc finals i n’ha guanyades tres, totes amb el Sevilla. La que va perdre, amb l’Arsenal contra el Chelsea fa dos anys, a Bakú, no l’ha tornat a veure. I això que és un obsés de l’anàlisi postpartit. “S’aprèn més amb les finals guanyades que amb les perdudes”, assegura. Per això, les finals amb el Sevilla –contra el Benfica, a Torí, el 2014; contra el Dnipro, a Varsòvia, el 2015, i contra el Liverpool, a Basilea– se les sap de memòria.

El cas és que avui, a Gdansk, Unai Emery seurà a la banqueta d’una final de l’Europa League per cinquena vegada. I si el seu equip, el Vila-real, guanya, superarà un mite com és Giovanni Trapattoni i es convertirà, amb quatre títols, en l’entrenador que més vegades ha aconseguit aquesta competició. Poca broma. Al davant tindrà, ironies del destí, el Manchester United. Els anglesos són favorits i, sense opcions a la Premier, des de fa setmanes tenen la mirada posada en la final d’aquesta nit. A Unai no li fa nosa el paper de víctima. “Hem d’oferir la nostra millor versió i desactivar el que ens pot fer mal d’ells”, explica. “Ells tindran els seus moments i nosaltres, també; hem de mirar d’aprofitar-los”, diu. “No sortirem tremolant”, sentència.

Potser perquè és gat vell i es vol treure pressió assegura que no va saber on es jugava la final d’avui fins que el seu Vila-real disputava la semifinal. El cert és que Unai Emery no va arribar a la banqueta grogueta per guanyar títols i, per això, s’entén que haver pogut trencar la barrera de les semifinals en el club de la Plana –quatre perdudes a Europa– el faci sentir-se especialment orgullós. Aquesta nit, però, pot rematar la feina de forma brillant.