Olek­sandr Zint­xenko (Radomyshl, Ucraïna, 1996) té una vida per­so­nal que recorda la d’aquells joves ado­les­cents que van créixer als anys noranta als Bal­cans. La guerra marca el caràcter i, a vega­des, el deforma per sem­pre més. Però, sovint, el des­as­tre apa­rent es pot ves­tir com una opor­tu­ni­tat per mode­lar el tarannà i crear un espe­rit de superació que et fa immune als capri­cis de la rutina diària. Això és el que li va pas­sar a Zint­xenko. El fut­bo­lista ucraïnès ha ena­mo­rat Pep Guar­di­ola, que l’ha recon­ver­tit en el seu late­ral esquerre de referència al llarg d’aquesta tem­po­rada amb el Manc­hes­ter City. Tot i això, abans d’arri­bar a la dolçor del pre­sent que viu amb el com­bi­nat citi­zen, ha hagut de superar obs­ta­cles vitals que quasi estron­quen una pro­me­te­dora car­rera espor­tiva.

Zint­xenko va veure com el con­flicte bèl·lic que va escla­tar a la regió del Don­bass va posar entre l’espasa i la paret la seva família. La mare va deci­dir que el futur de la família pas­sava per Rússia i això obli­gava Zint­xenko a dei­xar el Xakh­tar Donetsk, on jugava des dels onze anys, i mar­xar cap a Mos­cou. Era l’inici d’un cal­vari per al jove fut­bo­lista, que va veure com el club ucraïnès ini­ci­ava una bata­lla jurídica con­tra ell. Demanda a la UEFA i al Tri­bu­nal d’Arbi­tratge Espor­tiu (TAS) per sor­tida uni­la­te­ral del juga­dor. El via­cru­cis es va aca­bar el febrer del 2015. Els tri­bu­nals li van donar la raó i l’inter­na­ci­o­nal va poder sig­nar un con­tracte amb l’Ufa, de la Pre­mier Lea­gue russa. Enrere que­da­ven mesos entre­nant-se en soli­tari pels car­rers de Mos­cou, jugant en el fut­bol ama­teur i pen­sant que ser juga­dor pro­fes­si­o­nal només era un somni d’infància. “Durant molt de temps no vaig par­lar d’aque­lla època, perquè per a mi és molt difícil de recor­dar i ni tan sols puc dir tot el que vaig sen­tir, però aquesta situ­ació em va fer més fort”, reco­nei­xia Zint­xenko fa un parell de mesos. I hi afe­gia: “Aquell període abans d’incor­po­rar-me a l’Ufa va ser el més difícil, però mai pots per­dre el teu somni.” Aquell peri­ple a l’Ufa va cri­dar l’atenció de Pep Guar­di­ola, que el va fit­xar després de veure un vídeo d’un par­tit. Dos mili­ons d’euros va pagar el City per aquesta jove pro­mesa de 19 anys que a finals del 2015 ja havia debu­tat amb la selecció del seu país. El camí encara no estava fet. Un any després, cessió al PSV Eind­ho­ven i poc pro­ta­go­nisme. Però en el seu retorn es va ficar entre cella i cella no dei­xar de per­sis­tir per fer real el seu somni. Guar­di­ola el va recon­ver­tir de late­ral i va aban­do­nar la seva con­dició de mig­cam­pista, tot i que a Ucraïna con­ti­nua evo­lu­ci­o­nant com a mig­cam­pista; Andrei Xevt­xenko con­si­dera que pot explo­tar més la seva qua­li­tat i talent com a inte­rior o, fins i tot, com a extrem esquerre. Refe­rent abso­lut de la seva selecció, va ser nome­nat millor juga­dor del seu país el 2019 i també el gole­ja­dor més jove amb Ucraïna i també el més precoç a lluir el braçal de capità. Ara l’objec­tiu imme­diat de Zint­xenko és con­ti­nuar somi­ant ben des­pert i col·locar Ucraïna en els quarts de final si der­rota aquesta nit Suècia (21 h). Un èxit històric per a una selecció que té com a millor clas­si­fi­cació els quarts de la copa del món del 2006, en què jugava l’actual selec­ci­o­na­dor, Xevt­xenko, acom­pa­nyat de Rebrov.