Molts dels fut­bo­lis­tes de l’actual selecció anglesa ni tan sols havien nas­cut l’estiu del 1996, quan la cançó Three Lions res­so­nava pels car­rers del seu país. D’altres eren tan sols nens, incapaços de gene­rar un record nítid del que havia de ser un retorn per la porta gran del fut­bol a la terra dels seus cre­a­dors. Tots ells, però, són per­fec­ta­ment cons­ci­ents de què suposa el par­tit d’aquesta tarda per al seu selec­ci­o­na­dor, Gareth South­gate, autor des­a­for­tu­nat d’un últim penal d’una tanda que va aca­bar amb el somni anglès i va por­tar Ale­ma­nya a la final de l’Euro­copa del 1996, que aca­ba­ria gua­nyant a Wem­bley, der­ro­tant la República Txeca. Els juga­dors de l’actual Angla­terra en són cons­ci­ents perquè l’efemèride és prou cone­guda, però també perquè l’han sen­tit de viva veu del seu entre­na­dor. “Va ser en la pri­mera xer­rada que va tenir amb nosal­tres en la con­cen­tració de Midd­les­brough. Va ser sobre penals”, ha reco­ne­gut Kal­vin Phi­llips, que no arri­bava a l’any de vida quan el seu actual entre­na­dor va esta­ve­llar el penal defi­ni­tiu con­tra el cos d’Andreas Köpke, ales­ho­res por­ter ale­many i a qui avui haurà de tor­nar a veure la cara a Wem­bley, ja que forma part del cos tècnic de Joac­him Löw. “South­gate ens va dir que qual­se­vol equip que aspira a arri­bar lluny en un tor­neig, ha de pas­sar per una tanda de penals. I ens va posar imat­ges de llançaments d’altres equips i també seus”, va expli­car Phi­llips, que va defi­nir com a serena l’acti­tud de South­gate a l’hora de recor­dar els fets del 1996, que van supo­sar una espècie de ven­jança ale­ma­nya, sobre el mateix verd de Wem­bley, de la final del mun­dial del 1966, en què el gol fan­tasma de Geoff Hurst va donar el pri­mer i únic títol al con­junt dels tres lle­ons.

Avui, un quart de segle després, la pilota torna a la cate­dral del nord de Lon­dres, recons­truïda en un esce­nari modern i adap­tat als temps, però amb una riva­li­tat latent, vigent i amb la sen­sació que ara és el torn dels angle­sos de cosir una ferida històrica. I és que des de la con­questa en el mun­dial del 1966, Angla­terra sem­pre ha cai­gut quan li ha tocat enfron­tar-se a Ale­ma­nya en una eli­mi­natòria a par­tit únic. Ho va fer en l’esmen­tada del 1996 i també des del punt del penal sis anys abans al mun­dial d’Itàlia, a les por­tes de la final. En el mun­dial del 1970, va ser un gol del Tor­pedo Müller en la pròrroga el que va noque­jar el con­junt dels tres lle­ons als quarts de final, men­tre que en l’últim enfron­ta­ment d’alta volada entre tots dos països, en els vui­tens de final del mun­dial de Sud-àfrica, l’Ale­ma­nya de Joac­him Löw va pas­sar per sobre d’una selecció anglesa (4-1), ales­ho­res diri­gida per Fabio Cape­llo i amb el record del gol fan­tasma de Frank Lam­pard que els col·legi­ats no van con­ce­dir amb el 2-1 par­cial per a la mannsc­haft.

“És un bon moment perquè aquest equip faci història i generi bons records d’un Angla­terra-Ale­ma­nya”, ha reco­ne­gut en la prèvia Soutg­hate, que ha recla­mat un equip ben pre­pa­rat “en els aspec­tes físic, psi­cològic i tàctic”, i que vint-i-cinc anys després no ha pogut evi­tar mirar de reüll aquell fatídic punt de penal on ell va escriure un dels capítols més dolo­ro­sos de la seva car­rera i on els seus fut­bo­lis­tes, qui sap si aquesta tarda hau­ran de rees­criure la història: “Hem pre­pa­rat penals, però sem­pre ho fem. Ho vam fer en el mun­dial de Rússia i també en la Nati­ons Lea­gue”, es va limi­tar a dir el tècnic ahir.