L’Euro­copa es va deci­dir de l’única manera pos­si­ble: en una tanda de penals. Només cal veure com aquest tor­neig que­darà en la retina dels afi­ci­o­nats com la del fut­bol pandèmic i de les eli­mi­natòries mar­ca­des per les pròrro­gues i les tan­des de penals. En aquesta bar­reja d’atzar, per molts, però de tàctica i fre­dor psi­cològica, Itàlia en va sor­tir cam­pi­ona. Ho va fer gràcies a l’encert de Don­na­rumma en atu­rar dos penals als joves Sancho i Saka. El ter­cer penal fallat pels angle­sos també ho va ser per un jove fut­bo­lista que havia sor­tit per a l’ocasió: Mar­cus Rash­ford. Itàlia, que no s’havia clas­si­fi­cat per al mun­dial de Rússia, ha aixe­cat la segona Euro­copa després de la llu­nyana del 1968. Des­as­tre per a Angla­terra, que ho tenia tot a favor però que ha pagat cara, molt cara, la gasi­ve­ria i el con­ser­va­do­risme del seu selec­ci­o­na­dor. Els angle­sos juga­ven a casa, davant la seva afició a Wem­bley, i van obrir el mar­ca­dor als dos minuts. Van sig­nar una gran pri­mera part, però van dei­xar esca­par viva Itàlia. Una azzurra que suma ja 34 par­tits sense per­dre i que, ahir, va sig­nar un d’aquells par­tits antològics i amb dos cen­trals de lle­genda com Bonucci i Chi­e­llini. El pri­mer va fer el gol de l’empat i el segon va sos­te­nir la seva selecció amb força i coratge quan està a punt de fer 37 anys. Fut­bo­lista de la vella escola, que entén el fut­bol com una manera de com­pe­tir i sobre­viure. Itàlia, com con­tra Espa­nya en semi­fi­nals, va saber com­pe­tir i patir. Angla­terra, que jugava la seva pri­mera final de l’Euro­copa, va pagar l’estrena i el pes històric d’una final. Itàlia es va ves­tir amb els guants de Don­na­rumma, clau i con­ver­tit en un dels grans por­ters del pre­sent i del futur.

Angla­terra va entrar en el par­tit d’una manera elèctrica i ful­gu­rant amb una tran­sició ràpida i ver­ti­cal que cul­mi­nava Trip­pier amb una assistència per a Luke Shaw, que engal­tava la pilota de manera majes­tu­osa per obrir el mar­ca­dor. Només havien pas­sat dos minuts i el full de ruta de la final havia vis­cut el pri­mer sotrac. Wem­bley rugia de plaer amb el gol dels three lions. Gareth South­gate veia com el seu pla de par­tit tro­bava l’efecte de forma mati­nera. El selec­ci­o­na­dor italià va moure l’estruc­tura tàctica del seu equip apos­tant per tres cen­trals, Walker, Sto­nes i Maguire, i obrint el camp amb Trip­pier i Shaw per les ban­des. Tots dos juga­dors va ser els pro­ta­go­nis­tes del pri­mer gol. Angla­terra va domi­nar el par­tit amb aires dic­ta­to­ri­als. Declan Rice i Kal­vin Phi­lips eren dos homes jugant amb nens a la medul·lar. Els transal­pins feien aigües per tots els can­tons i aquí Mason Mount i, espe­ci­al­ment, Harry Kane era un corcó per als homes de Man­cini. Itàlia es va veure superada. La història de les semi­fi­nals con­tra Espa­nya es repe­tia. La gran diferència és que la roja no va tras­lla­dar el seu domini al mar­ca­dor i Angla­terra ho va fer en dos minuts. Els three lions por­ta­ven el ritme del par­tit amb la fle­xi­bi­li­tat d’un con­tor­si­o­nista i la per­cussió d’una banda de rock. Itàlia estava superada i en xoc. No tro­bava un argu­ment sòlid per treure’s el domini del rival.

Enmig de l’angoixa transal­pina, l’únic que va obrir una escletxa de llum va ser Fede­rico Chi­esa. El fut­bo­lista de la Juven­tus va ves­tir-se de líder de l’azzurra amb un xut arran de pal, a l’epíleg de la pri­mera part. A par­tir d’aquell moment, Chi­esa va començar a des­ple­gar el manual d’ins­truc­ci­ons de la resistència ita­li­ana. Els transal­pins havien pas­sat un autèntic cal­vari els pri­mers 45 minuts i Chi­esa es va con­ver­tir en l’ele­ment rege­ne­ra­dor d’una Itàlia con­tem­pla­tiva. L’efer­vescència del juga­dor era l’antídot a la tran­quil·litat anglesa. El davan­ter es va inven­tar una jugada per traçar un potent xut que es va tro­bar una atu­rada pro­di­gi­osa de Pick­ford. Els dei­xe­bles de Man­cini aban­do­na­ven el pur­ga­tori per tren­car el mur defen­siu anglès. Chi­esa, qui si no, llui­tava una pilota i forçava un córner que era la gènesi de l’empat. Chi­e­llini s’ele­vava per gua­nyar una pilota i Cris­tante rema­tava al pal. Bonucci, atent, ficava la cama per fer l’empat i por­tar el deliri a les files de l’azzurra. Els dos vete­rans cen­trals clau per enten­dre l’empat li dona­ven vida en una acció d’estratègia. Els angle­sos encai­xa­ven el pri­mer gol de jugada de tot el cam­pi­o­nat. South­gate havia apos­tat per un pla con­ser­va­dor i bus­car el segon al con­tra­a­tac, però tot sal­tava pels aires. La gasi­ve­ria d’Angla­terra es pagava car i començava una nova final oen què n Itàlia va bus­car amb més ganes el segon gol abans d’arri­bar a la pròrroga, en què les for­ces dels ita­li­ans eren cur­tes i el físic anglès era ferm però jugant amb el fre de mà posat. Res no es va moure i els penals van dic­tar sentència a favor d’Itàlia. Un just campió que va sobre­viure a les adver­si­tats.