La possibilitat de sentir el joc és igual a tot arreu. El que canvia, sobretot a Europa i en els clubs grans especialment és la pressió amb què un treballa, la que generen els mateixos aficionats i els interessos. Però el magnetisme que genera i el que és el joc en si, és igual a tot arreu.

No, venir a Qatar o, ara, als Emirats va ser una elecció personal, de vida, que vaig prendre després de passar per Barcelona i d’estar en clubs com l’Ajax, el Chelsea o el Panathinaikòs. Feia molts anys que estava enmig d’aquest món, vaig iniciar-me com a entrenador amb 34 anys a Holanda, sent l’entrenador més jove aleshores i en un context de força pressió, en què la lliga neerlandesa era potent, amb l’Ajax campió d’Europa i el PSV i el Feyenoord amb un gran potencial. He conviscut amb aquesta pressió tota la vida, i va arribar un moment que vaig optar per mantenir-me vinculat al futbol, perquè és un esport que m’agrada massa, però fer-ho en un nivell inferior.

Diguem que és menys intens. Fa uns anys que era una persona que allà on estigués, estava veient futbol. Em coneixia tots els jugadors. Ho veia tot. Ara continuo estant-ne pendent, però potser ho visc d’una manera més relaxada. Diria que és llei de vida.

Quan era petit vivia en un barri a Amsterdam on fèiem competicions entre carrers. Els nois d’un carrer contra els nois de l’altre. Ens ho muntàvem com podíem per jugar a futbol. Després, amb la família, ens vam moure a una altra àrea de la ciutat, i recordo que hi havia un parc on estàvem també tot el dia donant puntades a una pilota.

Pot ser, sí. Els nens creixen entre ordinadors i videojocs, i diguem que a les ciutats han quedat menys àrees per jugar. Les ciutats estan més atapeïdes d’edificis i la vida està portant les noves generacions a viure més pendents d’un ordinador. Només cal anar a un restaurant, asseure’t i mirar al teu voltant. Tothom està amb una pantalla. Ni tan sols parlen entre ells. La vida és evident que ha canviat.

No pel que fa a la passió de la gent pel futbol, però potser sí a la qualitat dels futbolistes. Sempre dic que per ser jugador professional calen deu mil hores d’entrenament. La meva generació la gran majoria d’aquest entrenament el vam fer al carrer, en el nostre dia a dia. Ara és diferent.

Per mi és molt més difícil fer-ho ara. Ara els futbolistes de 18 anys són madurs, coneixen el món. Tenen molta més informació i la seva mentalitat és molt diferent. El món s’està convertint també en un lloc més agressiu.

Les coses a vegades s’exageren una mica, però sí que és cert que Frank i jo tenim caràcters diferents. Gràcies a Déu no hi ha dues persones iguals; si no, tot seria molt avorrit. Sí, és cert que cada un teníem un rol, i jo era el que tendia a plantejar reptes als futbolistes, a pessigar-los. Crec que ens va anar força bé.

En això Rijkaard tenia un gran avantatge, el fet d’haver estat un futbolista de talla mundial, que entenia com tractar amb aquest tipus de jugadors, i sobre la base que el més important per començar a funcionar és un respecte mutu entre les dues parts. Ronaldinho era un futbolista únic i al mateix temps una persona única, saber trobar l’equilibri entre l’exigència, portar-lo al seu màxim nivell, i entendre la seva personalitat és clau.

Abans; ho recordo com si fos ahir. Vam anar a jugar un partit a Porto, a la inauguració de l’estadi, i la majoria dels jugadors del primer equip estaven fora. Van venir diversos jugadors de les categories inferiors i n’hi havia un de petit, de molt petit, que es deia Leo. Frank va decidir fer-lo jugar una estona al final, i només en les dues primeres accions ja es percebia que era diferent. Recordo trucar a Gio van Bronckhorst, que estava amb la selecció, i dir-li que quan tornés a Barcelona veuria una cosa molt especial.

Decebut seria la paraula, per ser sincer. Leo per a mi és probablement el millor jugador de la història d’aquest joc; no puc recordar un jugador amb aquest talent estant de forma tan sostinguda en el màxim nivell. És quasi ridícul pensar que algú pot tenir una carrera com la seva. Potser podríem pensar en Pelé com algú que ho va aconseguir, que va començar molt jove a ser una estella, però el fenomen Messi és emocionant.

És molt complicat. El que sí que tinc clar és que hi ha futbolistes que són capaços de canviar la història de les coses. En general els clubs estan per sobre dels futbolistes, de les persones en general, però hi ha algunes que són capaces de modificar el rumb de les institucions. Recordo un futbolista anomenat Johan Cruyff, que va arribar a Barcelona en un moment políticament molt complicat i crec que ell és el pare del que avui el Barça és com a club. Són persones que queden per sempre. I Leo Messi, a la seva manera, també quedarà per sempre.

Diria que són situacions molt similars, sí. Es venia d’un final d’etapa, en què tot semblava molt complicat, però en què de sobte un grup de joves futbolistes catalans van veure la llum i es van convertir en estrelles mundials. En què hi havia un noi anomenat Ronaldinho que era molt especial i al qual es va sumar un altre escollit com Leo Messi més tard. Toca renovar l’equip, i el Barça trobarà els nous actors.

Si el deute ara són mil milions, aleshores eren cent. Però els cent milions d’aleshores s’han de posar en context d’una altra època. Era una situació igual de difícil, el valor dels diners ha canviat.

La meva mirada ve de fora i no és senzill jutjar ningú. Però des de fora no va semblar una situació agradable. No sé si era realista pensar que l’equip hauria pogut tenir molt més rendiment en una situació com la que va haver d’afrontar Koeman, que a sobre va fer coses molt positives per a la institució, com donar oportunitats a futbolistes molt joves i d’un talent important. Amb l’equip que tenia va estar molt a prop de guanyar la lliga i es va quedar amb la copa. Però el club deu tenir els seus motius, i personalment continuo tenint molta fe en Joan Laporta, de qui tinc els millors records.

La seva mirada com a futbolista és indiscutible, com a entrenador haurà de viure un procés, i sobretot envoltar-se de gent amb potencial. Els líders febles estan envoltats de persones febles; els líders sòlids, de persones potents, amb eficiència.

Dependrà de la mentalitat del jugador. Crec en Frenkie perquè és un bon futbolista, molt bo. Però en un club com el Barça has de conviure amb una situació d’estrès, de diaris que opinen, de les xarxes socials. Hi ha moltes persones que estan permanentment jutjant-te, i això a vegades es fa difícil de digerir. Tant de bo pugui fer-ho, perquè encara és jove.

L’Ajax, que amb menys recursos que la resta demostra encara que pot ser competitiu i amb un estil molt reconeixible. M’agrada el Manchester City per l’estil de futbol, i també el Bayern per la manera convençuda que tenen de viure el futbol, tan sobre el terreny de joc com en l’aspecte organitzatiu.