París no serà Madrid
Precedents. El Madrid ha jugat 16 finals de la copa d’Europa i n’ha perdut tres, l’última contra el Liverpool l’any 1981, precisament a la capital francesa
Una pancarta premonitòria penjava darrere d’una de les porteries de l’estadi Santiago Bernabéu just abans de la tornada de les semifinals: “Una altra nit màgica dels reis d’Europa.” Enmig, un retrat gegant no gaire encertat de Karim Benzema, justament com el paper que va exercir el jugador francès durant el matx amb els citizens. Sobre el terreny de joc, el davanter no va ser el gran protagonista, tot i anotar el gol de penal que va desempatar l’eliminatòria, però el Madrid va deixar clar que tampoc té dependència d’ell ni de cap altra figura.
El conjunt blanc és un equip que quan juga a casa és capaç de perdre 1 a 2 contra l’humil Sheriff de Transnístria en la fase de grups, i de protagonitzar, en la mateixa edició de la lliga de campions, fins a tres remuntades en els partits de tornada de vuitens, quarts i semifinals contra formacions de primer ordre europeu com són el París Saint-Germain, el Chelsea i el Manchester City. Sense anar més lluny, sumant els darrers dos enfrontaments, el conjunt blanc va estar eliminat de la competició durant 178 minuts.
Indescriptible
Alguns han qualificat aquest fet de fenomen paranormal; uns altres, de miracle diví, i altres han fet esforços per intentar trobar-hi una explicació raonable, sense gaire èxit, i és que la realitat fuig de tota lògica. El mateix jugador croat Luka Modric es preguntava a Twitter: “Però això què és?” I el seu company brasiler al mig del camp Casemiro responia davant els micròfons de televisió: “És el Madrid.” El que queda clar és que a aquest club mai se’l pot donar per mort ni un minut abans que l’àrbitre faci sonar el xiulet final.
Potser aquest hat-trick de remuntades és l’efecte d’una poció que embruixa els rivals a còpia d’un esperit lluitador que no permet abaixar els braços; d’un caràcter guanyador que mai els dona per vençuts; d’una força mental que els injecta energia en els moments més complicats; d’una responsabilitat a l’hora de defensar l’escut; d’una fe infrangible quan es tracta de creure en un mateix; d’una efectivitat màxima en ínfimes oportunitats de gol, i, sobretot, de l’optimisme que projecta l’afició tot i no poder omplir les graderies perquè està en obres.
Però també cal tenir present que el Madrid s’ha vist beneficiat, un cop més, de decisions arbitrals molt dubtoses, d’errades antològiques dels porters rivals que s’han fet petits davant la pressió madridista i, per sobre de tot, del fet que al conjunt blanc no se li exigeix ser el millor dins del terreny de joc mentre guanyi. A diferència del Barça, el Madrid pot permetre’s el luxe de no jugar a res perquè culturalment només importa el resultat final.
El proper 28 de maig a l’Stade de France, els blancs podran comptar amb molts ingredients propis i externs, però en cap cas amb l’efecte Bernabéu. A més, a la capital francesa els espera un rival amb ganes de revenja, sobretot Mohamed Salah, que ja ha començat a escalfar el partit amb aquest missatge: “Tenim un deute per liquidar”, en referència a la final del 2018 en què el Liverpool va perdre per 3 a 1 contra el Madrid de Zidane. Si mirem l’hemeroteca, el conjunt madrileny ha perdut tres finals de Champions, l’última contra els reds el 1981 també a París. Ara toca la quarta.