Eufòria anglesa

Final­ment, el fut­bol va tor­nar a casa. Angla­terra és la nova cam­pi­ona de l’Euro­copa, la pri­mera de la seva història, després de der­ro­tar Ale­ma­nya en la pròrroga. L’esce­nari era ideal. Les angle­ses afron­ta­ven el tor­neig sabent que juga­rien a casa, davant tot el seu país, que l’ha empès i ani­mat fins al final per acon­se­guir el tre­sor més pre­uat i que s’havia resis­tit en dues finals per­du­des. Sarina Wieg­man, cam­pi­ona el 2017 amb els Països Bai­xos, va aga­far les reg­nes de la selecció anglesa i la va guiar fins al cim més alt del fut­bol euro­peu amb un títol històric. Perquè és el pri­mer, perquè l’han gua­nyat a casa i perquè l’han acon­se­guit en l’edició més mediàtica i seguida de tots els temps i en un moment de crei­xe­ment sense atu­ra­dor del fut­bol femení. I, a més, der­ro­tant en la final una selecció que havia gua­nyat les vuit finals que havia dis­pu­tat fins ara. Angla­terra va tre­pit­jar amb força en aquesta Euro­copa des del pri­mer dia, amb gole­ja­des con­tra Noru­ega i con­tra Suècia. La selecció espa­nyola va estar a punt d’esgar­rar-li la festa en els quarts de final, però l’amfi­tri­ona volia ser la gran pro­ta­go­nista i ho ha acon­se­guit. La traca final davant 87.192 espec­ta­dors, rècord abso­lut en una Euro­copa, va escla­tar en una pròrroga d’infart.

Angla­terra ja es va apun­tar mig gol abans de començar. La gran estre­lla d’Ale­ma­nya, Ale­xan­dra Popp, va notar unes molèsties mus­cu­lars en l’escal­fa­ment i va ser baixa d’última hora per a la gran final. La capi­tana i màxima gole­ja­dora del tor­neig –empa­tada amb Beth Mead, que també es va reti­rar abans d’hora del duel– s’havia per­dut les edi­ci­ons ante­ri­ors de l’Euro­copa per lesió. Estava gau­dint d’aquesta i lide­rant el seu equip, però a última hora el dolor la va tor­nar a cas­ti­gar. El pri­mer temps va ser força igua­lat, amb Angla­terra tre­pit­jant més l’àrea contrària, però amb un petit ensurt quan el VAR va revi­sar un pos­si­ble penal a favor d’Ale­ma­nya per mans. White va tenir la més clara de les angle­ses amb una rema­tada per damunt del tra­ves­ser.

La vuit vega­des cam­pi­ona del tor­neig va reac­ci­o­nar després de la represa i va ofe­gar les locals, que van viure els minuts més difícils. Wass­muth i Magull van vore­jar el gol, però qui el va acon­se­guir va ser Angla­terra. Keira Walsh va veure la des­mar­cada de Toone a l’espai i va enviar una pas­sada per­fecta que la davan­tera del Manc­hes­ter Uni­ted no va des­a­pro­fi­tar: picada d’una qua­li­tat suprema per sobre de Frohms que va encen­dre Wem­bley amb el pri­mer gol (62’). Ale­ma­nya va reac­ci­o­nar a través de Magull. Pri­mer va enviar una pilota al tra­ves­ser i, final­ment, la va encer­tar rema­tant al pri­mer pal (79’). El par­tit va anar a la pròrroga, en què pràcti­ca­ment no va pas­sar res ofen­si­va­ment. Fins al minut 110. Un ser­vei de can­to­nada a favor d’Angla­terra va aca­bar amb la pilota morta a la fron­tal de l’àrea petita. Chloe Kelly va ser la més llesta de la classe, hi va posar la punta de la bota i va donar l’Euro­copa a les com­pa­nyes –entre les quals, la blau­grana Lucy Bronze– i a tot un país. Wem­bley va escla­tar d’eufòria per cele­brar un títol molt espe­rat i que podria sig­ni­fi­car un punt d’inflexió en el crei­xe­ment del fut­bol femení. Es tanca un curs històric, que podria tenir con­tinuïtat el vinent amb la dis­puta del mun­dial a l’estiu.