Sílvia Mas­fer­rer té 28 anys i és de Cas­tell d’Aro. Fa 20 anys que no deixa de xutar la pilota però sem­pre per passió, mai per feina. Aquest any, però, se li ha com­plert un somni. Podrà viure del fut­bol jugant al Lle­vant Les Pla­nes, equip que ha acon­se­guit l’ascens a la màxima cate­go­ria esta­tal i que s’estrena rebent diu­menge el campió, el FC Bar­ce­lona.

La mig­cam­pista va començar la seva tra­jectòria a l’Aro, l’equip del seu poble. Allà, jugava amb nois perquè abans no hi havia equip femení. Un cop va fer el salt al femení, la va fit­xar l’Estar­tit, i d’allà, cap a Girona, on va estar tres anys i va arri­bar a dis­pu­tar la pro­moció de naci­o­nal, és a dir, per pujar a pri­mera. També va pas­sar pel Sant Pere Pes­ca­dor, on va estar set anys, tres dels quals històrics, durant els quals van acon­se­guir anar ascen­dint de manera con­se­cu­tiva fins a arri­bar a segona divisió.

Un cop l’equip es va des­fer, amb un grup d’ami­gues van aca­bar anant al Pon­tenc, on van jugar una tem­po­rada i van acon­se­guir pujar a pre­fe­rent. Aquesta cam­pa­nya pas­sada, tot i tenir-hi fitxa, no va poder jugar perquè a l’octu­bre es va tren­car els lli­ga­ments encre­uats del genoll.

Ara la mig­cam­pista de Cas­tell d’Aro aca­barà la recu­pe­ració a pri­mera. L’entre­na­dor del Lle­vant, Fer­ran Cabe­llo, la conei­xia de temps enrere i con­fia molt en el seu talent. Any rere any mirava de convèncer-la, però per distància i logística ella sem­pre havia de dir que no. Aquest any, però, tot és dife­rent. Ser equip de pri­mera asse­gura a les juga­do­res poder viure del fut­bol, “perquè d’alguna cosa s’ha de viure”, diu Mas­fer­rer. I per això aquest cop no ha dub­tat a dir que sí: “Abans que tru­qui ja saps que hi vols anar.”

Això sí, abans de poder-se estre­nar, la juga­dora s’haurà de recu­pe­rar del tot de la lesió. El club sap l’estat amb què arriba i ha accep­tat aca­bar-li la recu­pe­ració. A ella, res no l’espanta: “Soc cons­ci­ent d’on vaig i del que em dema­na­ran. No tinc cap por. Crec que soc capaç de poder donar-ho tot i no dece­bre l’entre­na­dor.”