“Ser invident no em priva d’aconseguir els meus somnis”

Per mi la ràdio és el mitjà de comu­ni­cació més relle­vant perquè et dona molta lli­ber­tat. Et per­met rea­lit­zar les tas­ques que vul­guis sense neces­si­tat de pres­tar atenció a una pan­ta­lla. A més, com que soc cec de nai­xe­ment sem­pre m’ha acom­pa­nyat i m’ha apor­tat aquesta riquesa i crei­xe­ment que m’ha dut fins aquí.

Pràcti­ca­ment, vaig néixer amb la ràdio sota el braç perquè a casa meva s’escol­tava molt. Quan em van rega­lar la pri­mera ràdio amb sis anys vaig començar a escol­tar RAC1, la SER, Car­ru­sel depor­tivo i els par­tits de l’Olot a Ràdio Olot. Lla­vors vaig des­co­brir que la ràdio era la meva passió i és quan vaig començar a prac­ti­car de broma amb un micròfon i uns auri­cu­lars impro­vi­sats a casa, i vaig veure que m’anava bé. Fins que amb nou anys vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de debu­tar a Ràdio Olot.

He adqui­rit caràcter i una manera de fer més natu­ral. Quan tenia nou anys els meus sinònims eren molt limi­tats, però a mesura que vas crei­xent i vas escol­tant altres nar­ra­dors i peri­o­dis­tes vas aga­fant riquesa lèxica que et va por­tant a aquesta evo­lució més natu­ral i enri­qui­dora. A més, també he evo­lu­ci­o­nat en la manera d’enten­dre el fut­bol, ja que he anat ente­nent que hi ha una tècnica, una tàctica, i això t’ajuda a enten­dre-ho tot ple­gat.

Crec que sí, al final el que intento amb els meus comen­ta­ris és expres­sar la meva opinió i les meves sen­sa­ci­ons del par­tit a la gent. Mol­tes per­so­nes diuen que és com­pli­cat pel fet de ser invi­dent, però crec que haver nas­cut així ha fet que mamés la ràdio i el fut­bol des de ben petit, i això m’ajuda molt.

S’ha de tenir un llen­guatge clar i fluid, que es va adqui­rint a mesura que vas escol­tant la ràdio. A més, és molt impor­tant que quan estàs escol­tant un par­tit el peri­o­dista et situï en cada moment on és la pilota. Es pot fer amb el to de veu o dient que la pilota és al vèrtex de l’àrea. Aques­tes tècni­ques et per­me­ten saber on és la pilota i si hi ha perill o no.

Tenim la sort d’estar al segle XXI i de tenir una tec­no­lo­gia fantàstica que et per­met que hi hagi pro­gra­mes de veu tant al mòbil com a l’ordi­na­dor. Gràcies a això puc mirar les plan­ti­lles que tenen els altres equips, els juga­dors des­ta­cats i com juga el rival.

Sí, tinc una memòria una mica selec­tiva perquè hi ha coses que recordo molt, sobre­tot del fut­bol, i d’altres que no tant. És cert que de l’Olot recordo molts mar­ca­dors d’altres tem­po­ra­des, com també del Betis, el Barça i altres equips. És curiós perquè veig que recordo mol­tes coses i em sor­prenc del que m’arriba a agra­dar aquest esport.

En David Pla­ne­lla, de Ràdio Olot, és un de molt impor­tant perquè, a més, no me’l va ense­nyar ningú. El vaig des­co­brir fent dia­ling i va ser a par­tir d’aquí quan em vaig afi­ci­o­nar encara més al fut­bol. També m’agra­den molt en Joan Maria Pou i l’Edu­ard de Bat­lle, de RAC1, i en Dani Gar­rido, de la cadena SER. Però el prin­ci­pal és en Pla­ne­lla, que em va enco­ma­nar aquesta il·lusió per comen­tar els par­tits.

Sí, tot va començar quan tenia sis anys. A mi sem­pre m’ha agra­dat molt la música, i el meu pare un dia em va posar tots els him­nes dels equips de pri­mera divisió. El que més em va agra­dar va ser el del Betis, i vaig dir que si gua­nyava tres par­tits con­se­cu­tius em faria segui­dor del Betis. I ho van fer. Després, a poc a poc vaig anar des­co­brint que l’afició i la massa social que hi havia al dar­rere del club té mol­tes simi­li­tuds amb la de l’Olot. És una afició molt gran que no aban­dona el seu equip per res.

Abso­lu­ta­ment. M’encan­ta­ria estu­diar peri­o­disme i aca­bar a la ràdio o a la premsa. Hi ha altres peri­o­dis­tes espor­tius que també són invi­dents i seria una manera de demos­trar que tenir aquesta dis­ca­pa­ci­tat no et priva d’acon­se­guir els teus som­nis ni de fer el que tu vul­guis.