“Només volia dir que havia jugat un minut al mundial”

La veri­tat és que ja no gaire sovint. Com més passa el temps costa més recor­dar-ho, però és veri­tat que cada vegada que es juga un mun­dial et ve a la memòria. És un record que cada qua­tre anys pren força, perquè quan gua­nyes un mun­dial lògica­ment sem­pre tires la mirada enrere cap a aquell 2010. Ja han pas­sat 12 anys i sem­bla que va ser ahir perquè el temps passa molt ràpid. Gua­nyar un mun­dial no es fa cada dia i el que sí que és cert és que com més passa el temps més valor li dones, perquè t’ado­nes de la difi­cul­tat que té poder gua­nyar un mun­dial. Espero que Espa­nya en pugui gua­nyar més, però el pri­mer serà molt recor­dat.

No m’ho havia ima­gi­nat mai perquè era impen­sa­ble. Jo ja estava con­tent amb el sim­ple fet de ser mun­di­a­lista i de poder jugar algun minut per poder expli­car als meus fills que havia arri­bat a jugar en un mun­dial. El que mai hau­ria ima­gi­nat és que el podria gua­nyar, i encara menys quan vam per­dre el pri­mer par­tit, que va posar les coses difícils. Després, però, per sort tot va sor­tir bé i el vam poder gua­nyar. És allò que ho pots somiar però també tens els peus a terra i ho veus com un impos­si­ble, però a vega­des el fut­bol té aques­tes coses.

Quan perds el pri­mer par­tit d’un mun­dial ho pots enfo­car de mol­tes mane­res, i en aquell cas quan ana­lit­zes el par­tit veus que de cada deu que s’hau­rien jugat en perds un, que és el que ens va pas­sar a nosal­tres. Teníem con­fiança perquè el par­tit va ser molt bo, vam jugar bé i ens va dei­xar unes sen­sa­ci­ons bones. Vam sor­tir dient que havíem fet un bon par­tit i això ens ani­mava. També ens dèiem a nosal­tres matei­xos que si havíem de per­dre un par­tit que fos al prin­cipi, i que no fos més enda­vant quan amb qual­se­vol error te’n vas cap a casa. Sabíem que havíem per­dut el crèdit que teníem, però encara teníem pos­si­bi­li­tats. De fet encara ens vam clas­si­fi­car pri­mers de grup. A vega­des quan tens una der­rota tot és nega­tiu, però ens va pas­sar tot al con­trari. Tot­hom va enviar mis­sat­ges d’ànims i ens va unir més. Va ser posi­tiu per al grup.

A par­tir de vui­tens de final tots els par­tits van ser 1-0 i sem­pre amb par­tits molt ajus­tats i igua­lats. Recordo fins i tot el par­tit de quarts de final con­tra el Para­guai, que va ser dramàtic, amb penals fallats, el gol que la pilota va arri­bar a tocar dues vega­des el pal, vam fer tres pals més... Va ser dramàtic, però per sort la moneda va caure de la nos­tra banda. És cert que en un mun­dial tens moments de difi­cul­tats i moments en què et toca patir, però la unió del grup va ser clau. En aquests tor­ne­jos, si no et fan gols tens més pos­si­bi­li­tats, i a nosal­tres no ens van mar­car cap gol en qua­tre par­tits des dels vui­tens.

Va ser molt impor­tant. La figura de l’entre­na­dor no és que ho sigui tot, però sem­pre és vital. Va donar molta tran­quil·litat i va ser el líder dins del grup. Tot el que ens deia tenia raó i els mis­sat­ges que ens va donar van ser clau perquè l’equip pensés que podia fer coses impor­tants, com va pas­sar.

És una nove­tat per a tots, perquè no has jugat mai una final del mun­dial. És un par­tit de fut­bol, però no saps què et tro­baràs i tens certa incer­tesa. Quan et des­per­tes al matí ja saps que no és un par­tit nor­mal i que seràs el cen­tre de les mira­des de tot el món. Sents molta res­pon­sa­bi­li­tat, perquè ima­gina que un error teu marca el par­tit. Que­des retra­tat tota la vida i hau­ria de can­viar el cognom dels meus fills [riu]. També pen­ses que, ja que hi ets, val més gau­dir-la que no pas patir-la, però és cert que hi ha molta més tensió.

Sense cap mena de dubte, i així és el fut­bol. Iker Casi­llas va estar encer­tat i ho vam apro­fi­tar. Però és veri­tat que vam tenir mol­tes oca­si­ons i ja podríem haver mar­cat abans. Es va fer espe­rar, però en el minut 116 vam acon­se­guir fer el gol. És veri­tat que segu­ra­ment no va ser el gol més bri­llant de la història de la selecció, però sí que va ser el gol més impor­tant.

Quan acaba el par­tit encara no ets cons­ci­ent de tot el que està pas­sant, no t’ado­nes de la mag­ni­tud del que repre­senta. D’això ens en vam ado­nar quan vam arri­bar a Madrid i vam veure tota la gent espe­rant. No havia vist mai tanta gent. Després del par­tit ho vam cele­brar breu­ment i vam viat­jar ràpid cap a Madrid.

Em quedo sobre­tot amb la cara de la gent, els som­riu­res que hi havia. Gràcies al fut­bol vam acon­se­guir que, com a mínim durant dos o tres dies, tot­hom tingués un som­riure i els vam fer obli­dar els pro­ble­mes lleu­ge­ra­ment. Després van tor­nar, és clar. Però en aquell moment eren indi­fe­rents les riva­li­tats fut­bolísti­ques, polítiques o per­so­nals. Vam unir el país d’alguna manera per l’esport. La llàstima és que només durés dos o tres dies.

Era impen­sa­ble també. Sem­pre he dit que anava a Sud-àfrica pen­sant a jugar algun minut per poder-ho expli­car als meus fills, però de sobte em vaig tro­bar jugant tots els minuts i això només ho vam fer Casi­llas, Piqué i jo. Era impen­sa­ble, sobre­tot en la meva situ­ació, que no era un juga­dor del Barça ni del Madrid ni un pilar tan impor­tant. Encara li veig més difi­cul­tat.

Evi­dent­ment. Tinc la samar­reta de la final, que té guar­dada la meva mare i la veri­tat és que encara no l’he tor­nat a veure [riu]. Se la va guar­dar i no sé on és, però aque­lla samar­reta ningú li pren, això per des­comp­tat. També tinc la rèplica de la copa i la meda­lla, emmar­cada a casa. I guardo una vuvu­zela que van por­tar els meus pares de record, que ens va fer la guitza en tots els par­tits. No la fem sonar gaire, això sí. Va ser molt curiós jugar els par­tits amb aquest xivarri.

En aque­lla selecció fins i tot hi havia qua­tre o cinc juga­dors que havíem jugat junts els Jocs Olímpics del 2000, deu anys abans. Era un grup con­so­li­dat, en què ens coneixíem força, i aquesta com­pli­ci­tat que hi havia al ves­ti­dor va ser molt impor­tant. Hi havia juga­dors molt joves, com ara Bus­quets, Piqué, Jesús Navas o Ramos. Aquesta bar­reja de vete­ra­nia i joven­tut va ser molt impor­tant.

Doncs amb molta il·lusió, si més no és el que trans­me­ten. Són juga­dors molt joves, com és el cas de Pedri, Gavi o Ansu, que gai­rebé no són ni majors d’edat. Luis Enri­que només mira el ren­di­ment i jo crec que s’està fent una bona feina. Un dels rep­tes que té el selec­ci­o­na­dor és treure el millor de cada juga­dor i crec que ho està fent, i això és molt posi­tiu. Ens per­met somiar en la pos­si­bi­li­tat de fer coses impor­tants, però s’ha d’anar pas a pas, que en el mun­dial no et pots anti­ci­par a res.

No. El fut­bol és pre­sent i els que hi ha estan per­fec­ta­ment capa­ci­tats per gene­rar il·lusió. No pots mirar el futur. Jo crec que, tot i ser joves, estan més que pre­pa­rats per demos­trar que Espa­nya té una gran gene­ració. Si surt un bon mun­dial es poden tenir molts anys de glòria, i això és el que genera il·lusió. Veig que hi ha molt talent per aspi­rar als títols.

En un mun­dial és molt com­pli­cat de dir. Si tens un mal dia te’n vas cap a casa, així que qui menys falli és a qui li anirà millor. Sobre el paper diria l’Argen­tina, el Bra­sil, França, Angla­terra, Espa­nya... Aques­tes qua­tre o cinc sem­blen les més potents, però és que ara mateix qual­se­vol selecció està molt més pre­pa­rada que abans. Ara qual­se­vol selecció, encara que no sigui de màxim nivell, com­pe­teix molt i molt bé.

És atípic perquè no havia pas­sat mai, però s’ha deci­dit així. Tras­toca els plans dels equips i de les lli­gues, però no se sap què pot pas­sar. Els juga­dors segu­ra­ment arri­ben amb menys des­gast, però per als clubs és atípic i s’hi hau­ran d’adap­tar per inten­tar arri­bar en les millors con­di­ci­ons al gener. No sabrem com anirà fins que passi. A l’Espa­nyol fins i tot ens pot venir bé per refres­car i aga­far for­ces després d’un inici una mica irre­gu­lar.