Queden 4 mesos i 19 dies perquè arrenqui el mundial femení que es disputarà del 20 de juliol al 20 d’agost a Austràlia i Nova Zelanda, i que tindrà la participació de les millors 32 seleccions de tot el planeta, però no de les millors jugadores del món. I és que el futbol femení mundial s’ha plantat. Ha dit prou. En les darreres setmanes han estat diverses les jugadores que, cansades de la falta de recursos destinats a les seleccions femenines i les diferències més que evidents respecte al futbol masculí, han decidit plantar-se i alçar la veu en contra de les seves federacions i a favor dels seus drets. Tot això, amb el risc que pugui perjudicar les seves carreres professionals. De moment, davant l’immobilisme d’aquestes federacions quan han intentat dialogar, jugadores de talla mundial com ara Wendie Renard, la capitana i la gran estrella de França, han tirat pel dret i han renunciat a disputar la copa del món, el somni de tota futbolista.

El conflicte que cau més a prop és el de la selecció espanyola, que ha derivat en una renúncia de 15 jugadores a ser convocades i, per tant, si no hi ha un canvi de guió a última hora Aitana Bonmatí, Mariona Caldentey, Patri Guijarro i Mapi León, entre d’altres, hauran de mirar el mundial des del sofà de casa seva. En altres països, com ara el Canadà, França i Xile, la situació també és molt tensa. “Estan apareixent problemes en diversos països. No és una cosa d’un país en concret, sinó que és a escala global. Ens hem d’ajuntar entre tots, institucions i jugadores, escoltar-nos i veure què és el millor per al futbol”, va reclamar Alèxia Putellas després de recollir el seu segon premi The Best a la millor jugadora.

El primer a caure a conseqüència d’aquesta tempesta ha estat Nick Bontis, president de la federació del Canadà, que va dimitir dilluns després que l’11 de febrer les jugadores de la selecció iniciessin una vaga i es neguessin a jugar la She Believes Cup, un prestigiós torneig previ a la copa del món. Tot i això, les futbolistes van rebre pressions per part de la federació i, en menys de 24 hores, van anunciar que sí que participarien en la competició. “Se’ns està obligant a tornar als entrenaments. Això no ha acabat. Continuarem lluitant per tot el que ens mereixem i guanyarem”, va expressar Christine Sinclair, la capitana de la selecció canadenca, a través de les seves xarxes socials.

A França, la selecció femenina està vivint un episodi molt similar al d’Espanya. Si bé en la roja han demanat millores en l’estructura tècnica, en el cas de les bleus la capitana Wendie Renard ha amenaçat de no tornar a vestir la samarreta de la selecció fins que l’entrenadora Corinne Deacon i el seu cos tècnic dimiteixin. “El sistema actual de la selecció està molt lluny de les exigències que requereix el més alt nivell”, va expressar Renard a través de les seves xarxes socials. Les seves companyes Katoto i Diani també han anunciat la seva retirada de les bleus fins que “no s’apliquin els canvis necessaris”.

En la mateixa línia, Christiane Endler, portera de la selecció xilena, va carregar contra la seva federació després de l’eliminació en els play-offs del mundial contra Haití: “Ho hem donat tot però no teníem més recursos. Ho vam dir fa temps i no se’ns va fer cas. Si no es fan canvis, continuarem igual i la bretxa serà massa gran.”

Jugadores de tot el món s’han unit amb un objectiu molt clar: aconseguir la igualtat de recursos i oportunitats. Elles han dit “prou” i continuaran lluitant per la consecució dels drets que reclamen.