El fut­bol no és única­ment un esport d’onze con­tra onze i una pilota pel mig. El fut­bol, com tots els esports, pot jugar més papers en la soci­e­tat. Pot ser una eina de trans­for­mació. Un exem­ple d’això és l’Asso­ci­ació Espor­tiva Ramassà, un club de les Fran­que­ses del Vallès que també és una ONG i que fa anys que impulsa pro­jec­tes soli­da­ris, espe­ci­al­ment a l’Àfrica. Un d’aquests el podem tro­bar cada dilluns a la tarda a les ins­tal·laci­ons de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Les pro­ta­go­nis­tes són un grup de noies pro­ce­dents de dife­rents països i que tro­ben en el fut­bol una via d’esca­pa­ment. Per­so­nes refu­gi­a­des o sol·lici­tants d’asil que han dei­xat enrere les guer­res o les difi­cul­tats de casa seva i que bus­quen una vida millor a Cata­lu­nya.

Poc abans de l’esclat de la pandèmia, el club va deci­dir crear un equip inclu­siu femení. L’equip mas­culí ja dis­po­sava d’altres nois sol·lici­tants d’asil. De fet, són alguns d’aquests juga­dors o exju­ga­dors els volun­ta­ris que, jun­ta­ment amb una inte­gra­dora social, dina­mit­zen cada sessió. El pri­mer entre­na­ment es va fer el maig del 2021 i des de lla­vors l’equip ha inte­grat més juga­do­res i ha inten­tat obrir més por­tes en el seu dia a dia. Fins i tot va rebre un premi en la 6a edició dels Guar­dons de l’Esport, que entrega la Fun­dació Cata­lana de l’Esport, en la cate­go­ria d’igual­tat d’opor­tu­ni­tats. La ini­ci­a­tiva, a més, té la col·labo­ració de la Fun­dació Barça i el pro­jecte Spring. Un suport econòmic i per donar visi­bi­li­tat a la feina d’un club modest de la quarta cata­lana, però que fa una labor social de pri­mera. També altres enti­tats, com ara Acnur, Apip-acam o Acathi hi apor­ten el seu gra­net de sorra.

Unes 30 noies, majors d’edat, for­men part d’aquest equip, si bé el nom­bre d’assis­tents als entre­na­ments varia en funció de la situ­ació per­so­nal de cadas­cuna. “Mol­tes fan cur­sos, han de resol­dre tràmits burocràtics o tro­ben feina. L’assistència no és gaire regu­lar perquè no poden con­tro­lar la seva situ­ació per­so­nal i no es poden limi­tar a un horari con­cret. Una set­mana podem ser deu a l’entre­na­ment i després a la següent més de vint”, explica Marc Lar­ripa, encar­re­gat de la part social i de coo­pe­ració del Ramassà, a aquest diari.

Perú, Colòmbia, Haití, Ucraïna, l’Afga­nis­tan, Sierra Leone, El Sal­va­dor, Veneçuela o Gui­nea són alguns dels països d’on han vin­gut les inte­grants de l’equip, que ràpida­ment creen un vin­cle entre elles. “És cert que n’hi ha que ho han de dei­xar perquè tro­ben feina. El grup can­via, és molt fle­xi­ble, però tot es torna a recon­nec­tar ràpida­ment. Es fa molta pinya i les noves s’adap­ten bé”, comenta Lar­ripa. Totes van a l’una. Totes viuen una situ­ació simi­lar. A més, cada un o dos mesos, també s’orga­nit­zen acti­vi­tats lúdiques. És una altra manera de tren­car la rutina i gene­rar una unió entre totes, jun­ta­ment amb els altres mem­bres de la família de cadas­cuna. De fet, algu­nes d’elles són mares i aquí el club també ajuda ofe­rint un ser­vei de cura dels menors per ocu­par-se d’ells si elles no poden.

Més enllà de la diversió, però, el Ramassà ha fet un pas més per faci­li­tar el dia a dia de totes les noies que for­men part de l’equip. Des de fa poc, el club també tre­ba­lla en la inserció labo­ral. “Sovint ens pre­gun­ta­ven si coneixíem alguna feina, però nosal­tres som un club petit i, a l’inici, ens vam limi­tar a ofe­rir les ses­si­ons d’esport. Ara, però, hem començat a fer un pla indi­vi­du­a­lit­zat amb cadas­cuna. Vam fer una enquesta per saber d’on venien, els estu­dis o l’experiència que tenien, què volien fer, etc. Hem aga­fat els casos més urgents per inter­ve­nir-hi i hem bus­cat cur­sos que refor­cin els seus per­fils perquè sigui més fàcil que tro­bin feina, si bé costa tro­bar empre­ses que ens aju­din”, afirma Lar­ripa. “Hem inten­tat com­ple­men­tar el pro­jecte i fer-lo créixer. També mun­tem tallers per tre­ba­llar l’apar­tat emo­ci­o­nal i que totes puguin expres­sar el que por­ten dins i conèixer-se millor a si matei­xes”, con­clou.

L’equip soli­dari del Ramassà pretén, per damunt de tot, aju­dar les noies. Ofe­rir-los un espai de des­con­nexió en el seu dia a dia. Per això, els par­tits o tor­ne­jos soli­da­ris no són, en cap cas, l’objec­tiu prin­ci­pal. “És cert que tenim exju­ga­do­res i dema­nen jugar, però no és una pri­o­ri­tat”, diu Lar­ripa. Sigui com sigui, les inte­grants d’aquest con­junt estan gua­nyant el par­tit més impor­tant, el de tro­bar una sor­tida i un lloc on sen­tir-se a gust.