Més futbol

MARTÍ PERARNAU

AUTOR DEL LLIBRE ‘DÉU SALVI EL PEP’

“En Pep és molt poc dogmàtic”

“La pilota és el fonament, l’eix central de la seva idea. Però hi ha una evolució claríssima; cada temporada ha canviat”

“La comparació amb el Pep és nefasta. Per a Xavi i per a qualsevol entrenador”

El Barça aquest any em té desconcertat. Cal veure si la versió que va oferir contra l’Atlético serà sostenible
Míchel és un fenomen com a persona i s’està fent un gran entrenador. Em sembla que té un potencial molt bo

Una dècada a l’ombra de Pep Guar­di­ola. Amb Déu salvi el Pep, Martí Perar­nau Grau (Bar­ce­lona, 1955) tanca la tri­lo­gia sobre el tècnic de Sant­pe­dor. L’última obra narra set anys al Manc­hes­ter City, cul­mi­nats amb un tri­plet històric.

La Cham­pi­ons i el tri­plet coro­nen l’obra de Pep Guar­di­ola al City. També la seva tri­lo­gia?
Sí, havíem de tro­bar un moment per posar el punt final. De fet, el lli­bre ha estat en l’aire molts anys. Pri­mer, per dei­xar temps després dels dos de Munic. Després, la pandèmia. Em vaig embo­li­car amb un altre lli­bre [L’evo­lució tàctica del fut­bol des de 1863], i anava i venia amb aquest. La final de Cham­pi­ons del 2021, però la per­den. Mai saps què fer. I aquesta última tem­po­rada, al gener tot era una incògnita. Ha estat un lli­bre amb molta incer­tesa, que he anat avançant de manera irre­gu­lar. La cer­tesa arriba a l’abril. Gua­nyen la lliga, des­tros­sen el Madrid. I l’edi­tor va ser molt valent. Lliga i copa gua­nya­des, però fal­tava la Cham­pi­ons. I si no la gua­nyen? “El fem igual”, va deci­dir. Ja tocava.
Doncs devia patir, en la final.
Va ser dramàtic. La vaig viure com una de les més dures que he vis­cut mai. Quan arriba la final, tinc el 90% del lli­bre escrit, o més. I aquells últims minuts de l’Inter... El Pep i l’Esti­arte, tan “ita­li­ans”, m’ho havien dit: “És que la tin­dran, la tin­dran.” Sí, és de les finals en què més he patit. Va ser molt dura.
En la meto­do­lo­gia, va can­viar res­pecte a Munic?
Sí. Allò de Munic no era sos­te­ni­ble. Hi anava una set­mana, en des­can­sava una i hi tor­nava. Era massa. I amb la pandèmia, impos­si­ble. Hem can­viat molt la meto­do­lo­gia. A més, a Munic el pri­mer any no em conei­xien. A Manc­hes­ter, el pri­mer dia vaig come­tre l’error d’acre­di­tar-me i anar a la tri­buna de premsa. Cagada. Tots ja pen­sen: “Aquest ve aquí a fer allò.” Els següents viat­ges ja vaig anar d’incògnit, a les llot­ges de les famílies o altres llocs. En aques­tes tem­po­ra­des de la pandèmia també hi ha molt de What­sApp. Ha can­viat, sí.
És tes­ti­moni directe de com tre­ba­lla Guar­di­ola. És obses­siu?
Sí. Ell té la cer­tesa que el Johan era un tio intuïtiu, d’aquells genis a qui se’ls encén la bom­beta, i que ell no és així, que perquè se li encen­gui neces­sita hores i hores de tre­ball.
Però n’ha fet unes quan­tes, d’intuïtives.
I tant. Té un nivell d’intuïció que ja el vol­dria jo. Però ell s’està com­pa­rant amb el geni. Creu que només pot arri­bar a aquest nivell top amb molt de tre­ball. Obser­vació del rival, cor­recció de juga­des, etc.
Quan el va començar a veure tre­ba­llar a Ale­ma­nya, el va sor­pren­dre?
Em va sor­pren­dre en aquest aspecte del tre­ball, de la meto­do­lo­gia interna. No em sorprèn ell, perquè és molt trans­pa­rent, no té doble cara. Em podia espe­rar una mica el geni des­pre­o­cu­pat que s’ins­pira, i no. La ins­pi­ració de ser el pri­mer de tre­pit­jar el camp i posar-hi hores per tro­bar el que busca.
Es parla de la idea, l’estil Guar­di­ola, però no deixa d’evo­lu­ci­o­nar.
És una evidència que cada tem­po­rada ha can­viat. Ho tinc tot apun­tat, de tots els seus par­tits.
Ara que ja no fa el lli­bre, també?
Sí, faig el mateix. És una rutina. No perquè hi hagi un quart lli­bre, que no hi serà, però he vist 750 par­tits del Pep, i ara no dei­xaré la feina. Hi ha una evo­lució claríssima, tot i que el fona­ment es manté. El fona­ment és la pilota. La pilota és meva i si me la pre­nen m’han fotut el mòbil i l’he de recu­pe­rar. La pilota com a eix cen­tral del seu con­cepte de joc. I a par­tir d’aquí, anar can­vi­ant, en funció de mil coses. Lesi­ons, un juga­dor que es dis­para, els rivals... Ell és molt poc dogmàtic. Ara, la pilota és irre­nun­ci­a­ble, essen­cial.
El seu pas pel City can­viarà el fut­bol anglès?
Si és com a lle­gat, ho hem de posar en inter­ro­gant. La lliga espa­nyola, l’ha can­viat? I l’ale­ma­nya? Ho dis­cu­ti­ria perquè depèn dels hereus. Si Tuc­hel s’hagués que­dat, Nagels­mann hau­ria reei­xit millor i en sur­ten més, segu­ra­ment. Però si no, el lle­gat no el man­tindrà l’afició, per enten­dre’ns. A Angla­terra, ja ho veu­rem. Dit això, ara mateix hi ha una influència bru­tal. Hi ha equips de ter­cera i quarta que els veus i dius: “No pot ser”. Ja veu­rem d’aquí a deu anys.
Els juga­dors s’hi posen bé?
La immensa majo­ria, de mera­ve­lla. Sem­pre n’hi ha algun que per raons per­so­nals o del tipus que sigui, no encaixa. Al Barça, Ibra­hi­mo­vic, per una raó de per­so­na­li­tat, no va encai­xar. Al Bayern, Ribéry. No és que no con­nectés amb en Pep, però no aca­bava d’encai­xar amb la manera de jugar. Al City, amb Nolito. Però és que no en diria més. Ni Can­celo. Ell havia con­nec­tat, però una altra cosa és que no accepti ser suplent. Sem­pre sur­ten juga­dors que diuen que els ha obert els ulls.
I a l’inrevés? Algun juga­dor que hagi fet que Guar­di­ola cap­giri una idea?
Quant a micro­de­talls, sí, molts. Aquesta tem­po­rada, Rico Lewis. L’explosió de Sto­nes ve de Lewis, que el posa un dia de late­ral inte­ri­o­rit­zat i mos­tra unes coses que els tècnics no havien ima­gi­nat. A par­tir d’aquí, ho desen­vo­lu­pen, i qui ho exe­cuta és Sto­nes, que també ha vist el nano jove.
Després del City, on el veu? En una selecció?
Jo con­ti­nuo pen­sant que sí. No perquè ell ho digui, perquè sem­pre diu “no ho sé” i jo me’l crec, perquè no pensa en el llarg ter­mini. Però crec que l’estímul de poder dis­pu­tar una Euro­copa o un mun­dial, d’anar al nucli cen­tral d’una com­pe­tició, l’hi veig molt. Jo el veig a l’anglesa. No tinc cap input ni n’he par­lat amb ell, però veig Rico Lewis, Kyle Walker, Sto­nes, Gre­a­lish, Foden... No cal­dria ni que els digués què han de fer. Això ho veu­ria molt. Ara, si qua­dra­ran els astres, ves a saber.
Se l’ima­gina amb alguna vin­cu­lació futura al Barça?
Una vin­cu­lació sí. El Pep és culer a mort. Però s’han de donar mol­tes con­di­ci­ons, i no econòmiques. No ho sé, Johan va estar vin­cu­lat al Barça, i no cal ni el títol. Com a guru, com a men­tor. Això sí. Ara, com a entre­na­dor, una de les coses que li he vist és no tor­nar a fer allò que ja ha fet.
Entén que es buidi molt més a Bar­ce­lona per qua­tre anys que a Manc­hes­ter per vuit? És per l’entorn?
Sí. Hi ha l’entorn, que el Pep ha vis­cut com a juga­dor i ha patit dramàtica­ment com a juga­dor, la merda que li va llençar la direc­tiva. Això és un pes. Johan, el seu mes­tre, ha vis­cut tot el que ha vis­cut, i ja com a men­tor també, les coses que va haver de patir, quan va entrar San­dro. Es diu molt de la premsa, però si féssim la suma dels fac­tors, crec que la premsa seria el menys trans­cen­dent. Ell ja sap que la premsa cri­ti­carà. És una mica aquesta mania cata­lana de no valo­rar el que tenim a casa. Que es con­fon amb la crítica. Tu pots ser molt crític amb els ger­mans Roca, et pot no agra­dar un plat, però valora que són uns dels cui­ners més impor­tants que hi ha. També ell era molt més jove i inex­pert, al Barça, i els con­flic­tes amb els juga­dors cre­men més. Ara pot actuar més ràpid i que­dar-ne menys afec­tat. La pell és més dura. Els pri­mers anys al Barça, tot era més sen­si­ble.
I a Manc­hes­ter, ha tin­gut eta­pes més dures, de per­dre. Però el pro­jecte s’ha allar­gat.
No és pels resul­tats. A ell li han creat un eco­sis­tema en què tot­hom rema en la mateixa direcció. A dins del club. La premsa és crítica, és clar, però al club tot­hom vol que aquest pro­jecte tri­omfi. Ell hi va per tres anys, i comença a sen­tir-se con­for­ta­ble i bé. Txiki li dona suport, Sori­ano li dona suport, el Khal­doon [Al Muba­rak, pre­si­dent] ha tro­bat que és un inter­lo­cu­tor bri­llant i intel·ligent que també l’ha aju­dat en els moments dolents. Això ha anat crei­xent, l’equip ha anat jugant bé, s’han anat gua­nyant títols i l’afició se n’ha ena­mo­rat. Ell ha vist que aquí es pot fer molta feina i crear un lle­gat d’iden­ti­tat de joc. Veus l’equip femení i juga igual. Els infe­ri­ors, també. I s’ha arri­bat a un punt que l’afició cri­tica quan no es juga bé, encara que es gua­nyi. Ja han après la manera com volies jugar, i ara quan no jugues igual, no els agrada.
És natu­ral que a Xavi se’l com­pari amb Guar­di­ola. Mal negoci per a qual­se­vol entre­na­dor, que se’l com­pari a Pep?
La com­pa­ració amb el Pep és nefasta. Per a Xavi i per a qual­se­vol. Amb altres, també hi ha hagut com­pa­ració, però no és tan clara pel que són, dos mig­cam­pis­tes de la casa que han tri­om­fat. S’ha vol­gut esta­blir d’alguna manera “el nou Pep” i això el per­ju­dica. En aquests moments, no hi ha cap entre­na­dor al món que pugui ser com­pa­rat quant a carac­terísti­ques amb el Pep. No dic en títols. Hi ha gent bri­llantíssima, però el Pep té una sèrie de qua­li­tats que no veig en ningú més. En Xavi, tam­poc. Veig que pot ser un molt bon entre­na­dor, però que no té aques­tes carac­terísti­ques.
El Barça ha tin­gut pro­ble­mes per desen­vo­lu­par la idea de joc que Xavi diu que vol. En la sor­tida de pilota, per exem­ple, un con­cepte que surt molt al lli­bre, a vega­des fa mal d’ulls. Ho entén?
A mi em sobta la invo­lució que hi ha hagut aquest any. L’any i mig ante­rior l’he vist rao­na­ble. Tens una plan­ti­lla amb man­can­ces, arri­bes en una situ­ació com­pli­cada, el post Messi és difícil i fas una mica el que pots. Aquest any i mig, més enllà dels resul­tats, la feina va estar bas­tant ben ori­en­tada. Aquest any em té més des­con­cer­tat, sobre­tot si com­pa­rem la pri­mera part i la segona part con­tra el Porto. No acabo de veure quina és la versió veri­ta­ble, si la pri­mera o la segona. És evi­dent que en Xavi té una plan­ti­lla bas­tant millor, però l’orques­tra sona des­a­fi­nada molts dies, i això em sorprèn. No pot ser per falta de con­cep­tes d’ell, perquè els té. Si té la meto­do­lo­gia idònia? Això no ho sé. O pot­ser hem d’espe­rar que toqui una tecla perquè tot fun­ci­oni. I quan veus el magnífic par­tit jugat con­tra l’Atlético, pen­ses: “Ja ho té, ja està.” Però cal veure si aquesta versió serà sos­te­ni­ble.
Pot­ser els juga­dors han invo­lu­ci­o­nat?
La meva experiència d’aquests deu anys és que has de ser a dins per saber què passa. Tam­poc m’agrada gens jut­jar un entre­na­dor per les rodes de premsa, perquè n’hi ha que són bri­llants i després són un nyap, i altres que no saben par­lar i són molt bons. Hi ha de tot. El que és evi­dent és que el dis­curs de Xavi no sem­pre qua­dra amb el que veiem al camp. Per què? Només ho pot expli­car ell i els que són a dins. Anem a un cas con­cret: Gündo­gan. Té qua­tre mesos més que quan va ser un dels herois del tri­plet del City. No s’ha fet gran de cop. Era una mera­ve­lla. I ara el veus i hi ha dies que és una versió pàl·lida. És ell? Em nego a creure que sigui ell, que de cop s’hagi fet gran. Era un intèrpret mera­vellós ficat dins d’una orques­tra simfònica, i ara de vega­des ha sem­blat un intèrpret des­con­cer­tat ficat dins d’una orques­tra que des­a­fina. S’afi­narà l’orques­tra? És el dubte. Ho va fer con­tra l’Atlético i cal veure que no sigui flor d’un dia sinó quel­com esta­ble i con­tinu. Si s’afina, veu­rem un Gündo­gan estel·lar.
Ara que parla de Gündo­gan, en el lli­bre hi ha un moment que diu que la seva arri­bada ajuda el City perquè per­met que els seus com­panys “viat­gin junts” fins a l’atac. Aquest “viat­gem junts” l’ha dit molt Míchel. La mos­tra que par­len el mateix idi­oma?
Ho diu? Sí? Ells tenen con­tacte, sí. I tot això ve de Lillo, que diu que els de l’equip han de viat­jar junts, però no al mateix tren sinó al mateix vagó.
L’ha ben ende­vi­nat amb Míchel, el Girona.
Abso­lu­ta­ment. Com a per­sona és un feno­men, i com a entre­na­dor s’està fent un gran entre­na­dor. No sé qui em va pre­gun­tar si era el nou Pep. Ho torno a dir: m’hi nego. El nou Pep no sabem qui serà. No hi ha hagut entre­na­dors que hagin tin­gut una influència bru­tal en el fut­bol cada cinc anys. Això no ha exis­tit. Hi va haver el Her­bert Chap­man el 1925, el Cruyff als 90, i si vols estiro molt i dic Mic­hels. I al segle XXI ha estat el Pep. Fer­gu­son ha gua­nyat molt, però no ha tin­gut una influència en el fut­bol mun­dial. No pots pre­ten­dre que un entre­na­dor, per bo que sigui, li agafi imme­di­a­ta­ment el relleu. Dit això, Míchel em sem­bla que té un poten­cial de ser molt bo.
Míchel aplica més l’ide­ari de Pep que Xavi. Això del late­ral inte­ri­o­rit­zat, per exem­ple.
El fut­bol són idees. Després s’exe­cu­ten, bé o mala­ment. I com qual­se­vol idea, pot ser reproduïda. Al City femení, la Laia Alei­xan­dri juga de Sto­nes, de Lewis, de Miguel. I això és una imi­tació. No hi ha anat el Pep a dir que han de fer això. L’entre­na­dor i les juga­do­res ho han vist i ho han apro­fi­tat. Míchel ha anat fent relació amb el Pep. No ja pel grup City, sinó entre ells. I tam­poc li ha dit Pep a Míchel que fes això. És Míchel qui rumia.
I segu­ra­ment Pep veu en Míchel una per­sona ideal per com­par­tir-hi idees.
La con­nexió d’idees, l’empa­tia, es veu molt ràpida­ment. Com entre un entre­na­dor i un juga­dor. N’hi ha que saps que t’ho faran de seguida i altres que, encara que els ho expli­quis vint vega­des, no ho fan.
Feta la tri­lo­gia, té algun altre pro­jecte al cap?
De Guar­di­ola, no. Punt final. El lli­bre sem­bla guio­nit­zat, començant amb drama i aca­bant amb la coro­nació. Què més vull? I tam­poc tenia sen­tit, per com han anat les coses, espe­rar més. La feina grui­xuda de cons­truir un lle­gat ja l’ha fet.
Ha can­viat la seva manera de ser, aquesta tri­lo­gia sobre Pep?
Sí. Una de les coses en què més m’he sen­tit influït pel Pep és aquesta volun­tat de no estar fent sem­pre el mateix i repe­tint el que t’ha anat bé, fent exac­ta­ment el mateix, anco­rat en el mateix lloc. L’aspi­ració de fer coses dife­rents. Després dels dos pri­mers lli­bres, volia fer una cosa molt dife­rent. I hi va haver algun moment, durant aquests set anys, que no tenia ganes de publi­car aquest ter­cer. Però havia de tenir un punt final, i em vaig tor­nar a ani­mar. El següent lli­bre, com que no serà del Pep i no serà d’un entre­na­dor potent, segu­ra­ment tindrà menys èxit, serà menys visi­ble, menys tot. Però serà dife­rent. De fet, és la frase ini­cial del Pep al lli­bre, que el nos­tre secret és que cap de nosal­tres som com érem.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)