“En Pep és molt poc dogmàtic”

Sí, havíem de tro­bar un moment per posar el punt final. De fet, el lli­bre ha estat en l’aire molts anys. Pri­mer, per dei­xar temps després dels dos de Munic. Després, la pandèmia. Em vaig embo­li­car amb un altre lli­bre [L’evo­lució tàctica del fut­bol des de 1863], i anava i venia amb aquest. La final de Cham­pi­ons del 2021, però la per­den. Mai saps què fer. I aquesta última tem­po­rada, al gener tot era una incògnita. Ha estat un lli­bre amb molta incer­tesa, que he anat avançant de manera irre­gu­lar. La cer­tesa arriba a l’abril. Gua­nyen la lliga, des­tros­sen el Madrid. I l’edi­tor va ser molt valent. Lliga i copa gua­nya­des, però fal­tava la Cham­pi­ons. I si no la gua­nyen? “El fem igual”, va deci­dir. Ja tocava.

Va ser dramàtic. La vaig viure com una de les més dures que he vis­cut mai. Quan arriba la final, tinc el 90% del lli­bre escrit, o més. I aquells últims minuts de l’Inter... El Pep i l’Esti­arte, tan “ita­li­ans”, m’ho havien dit: “És que la tin­dran, la tin­dran.” Sí, és de les finals en què més he patit. Va ser molt dura.

Sí. Allò de Munic no era sos­te­ni­ble. Hi anava una set­mana, en des­can­sava una i hi tor­nava. Era massa. I amb la pandèmia, impos­si­ble. Hem can­viat molt la meto­do­lo­gia. A més, a Munic el pri­mer any no em conei­xien. A Manc­hes­ter, el pri­mer dia vaig come­tre l’error d’acre­di­tar-me i anar a la tri­buna de premsa. Cagada. Tots ja pen­sen: “Aquest ve aquí a fer allò.” Els següents viat­ges ja vaig anar d’incògnit, a les llot­ges de les famílies o altres llocs. En aques­tes tem­po­ra­des de la pandèmia també hi ha molt de What­sApp. Ha can­viat, sí.

Sí. Ell té la cer­tesa que el Johan era un tio intuïtiu, d’aquells genis a qui se’ls encén la bom­beta, i que ell no és així, que perquè se li encen­gui neces­sita hores i hores de tre­ball.

I tant. Té un nivell d’intuïció que ja el vol­dria jo. Però ell s’està com­pa­rant amb el geni. Creu que només pot arri­bar a aquest nivell top amb molt de tre­ball. Obser­vació del rival, cor­recció de juga­des, etc.

Em va sor­pren­dre en aquest aspecte del tre­ball, de la meto­do­lo­gia interna. No em sorprèn ell, perquè és molt trans­pa­rent, no té doble cara. Em podia espe­rar una mica el geni des­pre­o­cu­pat que s’ins­pira, i no. La ins­pi­ració de ser el pri­mer de tre­pit­jar el camp i posar-hi hores per tro­bar el que busca.

És una evidència que cada tem­po­rada ha can­viat. Ho tinc tot apun­tat, de tots els seus par­tits.

Sí, faig el mateix. És una rutina. No perquè hi hagi un quart lli­bre, que no hi serà, però he vist 750 par­tits del Pep, i ara no dei­xaré la feina. Hi ha una evo­lució claríssima, tot i que el fona­ment es manté. El fona­ment és la pilota. La pilota és meva i si me la pre­nen m’han fotut el mòbil i l’he de recu­pe­rar. La pilota com a eix cen­tral del seu con­cepte de joc. I a par­tir d’aquí, anar can­vi­ant, en funció de mil coses. Lesi­ons, un juga­dor que es dis­para, els rivals... Ell és molt poc dogmàtic. Ara, la pilota és irre­nun­ci­a­ble, essen­cial.

Si és com a lle­gat, ho hem de posar en inter­ro­gant. La lliga espa­nyola, l’ha can­viat? I l’ale­ma­nya? Ho dis­cu­ti­ria perquè depèn dels hereus. Si Tuc­hel s’hagués que­dat, Nagels­mann hau­ria reei­xit millor i en sur­ten més, segu­ra­ment. Però si no, el lle­gat no el man­tindrà l’afició, per enten­dre’ns. A Angla­terra, ja ho veu­rem. Dit això, ara mateix hi ha una influència bru­tal. Hi ha equips de ter­cera i quarta que els veus i dius: “No pot ser”. Ja veu­rem d’aquí a deu anys.

La immensa majo­ria, de mera­ve­lla. Sem­pre n’hi ha algun que per raons per­so­nals o del tipus que sigui, no encaixa. Al Barça, Ibra­hi­mo­vic, per una raó de per­so­na­li­tat, no va encai­xar. Al Bayern, Ribéry. No és que no con­nectés amb en Pep, però no aca­bava d’encai­xar amb la manera de jugar. Al City, amb Nolito. Però és que no en diria més. Ni Can­celo. Ell havia con­nec­tat, però una altra cosa és que no accepti ser suplent. Sem­pre sur­ten juga­dors que diuen que els ha obert els ulls.

Quant a micro­de­talls, sí, molts. Aquesta tem­po­rada, Rico Lewis. L’explosió de Sto­nes ve de Lewis, que el posa un dia de late­ral inte­ri­o­rit­zat i mos­tra unes coses que els tècnics no havien ima­gi­nat. A par­tir d’aquí, ho desen­vo­lu­pen, i qui ho exe­cuta és Sto­nes, que també ha vist el nano jove.

Jo con­ti­nuo pen­sant que sí. No perquè ell ho digui, perquè sem­pre diu “no ho sé” i jo me’l crec, perquè no pensa en el llarg ter­mini. Però crec que l’estímul de poder dis­pu­tar una Euro­copa o un mun­dial, d’anar al nucli cen­tral d’una com­pe­tició, l’hi veig molt. Jo el veig a l’anglesa. No tinc cap input ni n’he par­lat amb ell, però veig Rico Lewis, Kyle Walker, Sto­nes, Gre­a­lish, Foden... No cal­dria ni que els digués què han de fer. Això ho veu­ria molt. Ara, si qua­dra­ran els astres, ves a saber.

Una vin­cu­lació sí. El Pep és culer a mort. Però s’han de donar mol­tes con­di­ci­ons, i no econòmiques. No ho sé, Johan va estar vin­cu­lat al Barça, i no cal ni el títol. Com a guru, com a men­tor. Això sí. Ara, com a entre­na­dor, una de les coses que li he vist és no tor­nar a fer allò que ja ha fet.

Sí. Hi ha l’entorn, que el Pep ha vis­cut com a juga­dor i ha patit dramàtica­ment com a juga­dor, la merda que li va llençar la direc­tiva. Això és un pes. Johan, el seu mes­tre, ha vis­cut tot el que ha vis­cut, i ja com a men­tor també, les coses que va haver de patir, quan va entrar San­dro. Es diu molt de la premsa, però si féssim la suma dels fac­tors, crec que la premsa seria el menys trans­cen­dent. Ell ja sap que la premsa cri­ti­carà. És una mica aquesta mania cata­lana de no valo­rar el que tenim a casa. Que es con­fon amb la crítica. Tu pots ser molt crític amb els ger­mans Roca, et pot no agra­dar un plat, però valora que són uns dels cui­ners més impor­tants que hi ha. També ell era molt més jove i inex­pert, al Barça, i els con­flic­tes amb els juga­dors cre­men més. Ara pot actuar més ràpid i que­dar-ne menys afec­tat. La pell és més dura. Els pri­mers anys al Barça, tot era més sen­si­ble.

No és pels resul­tats. A ell li han creat un eco­sis­tema en què tot­hom rema en la mateixa direcció. A dins del club. La premsa és crítica, és clar, però al club tot­hom vol que aquest pro­jecte tri­omfi. Ell hi va per tres anys, i comença a sen­tir-se con­for­ta­ble i bé. Txiki li dona suport, Sori­ano li dona suport, el Khal­doon [Al Muba­rak, pre­si­dent] ha tro­bat que és un inter­lo­cu­tor bri­llant i intel·ligent que també l’ha aju­dat en els moments dolents. Això ha anat crei­xent, l’equip ha anat jugant bé, s’han anat gua­nyant títols i l’afició se n’ha ena­mo­rat. Ell ha vist que aquí es pot fer molta feina i crear un lle­gat d’iden­ti­tat de joc. Veus l’equip femení i juga igual. Els infe­ri­ors, també. I s’ha arri­bat a un punt que l’afició cri­tica quan no es juga bé, encara que es gua­nyi. Ja han après la manera com volies jugar, i ara quan no jugues igual, no els agrada.

La com­pa­ració amb el Pep és nefasta. Per a Xavi i per a qual­se­vol. Amb altres, també hi ha hagut com­pa­ració, però no és tan clara pel que són, dos mig­cam­pis­tes de la casa que han tri­om­fat. S’ha vol­gut esta­blir d’alguna manera “el nou Pep” i això el per­ju­dica. En aquests moments, no hi ha cap entre­na­dor al món que pugui ser com­pa­rat quant a carac­terísti­ques amb el Pep. No dic en títols. Hi ha gent bri­llantíssima, però el Pep té una sèrie de qua­li­tats que no veig en ningú més. En Xavi, tam­poc. Veig que pot ser un molt bon entre­na­dor, però que no té aques­tes carac­terísti­ques.

A mi em sobta la invo­lució que hi ha hagut aquest any. L’any i mig ante­rior l’he vist rao­na­ble. Tens una plan­ti­lla amb man­can­ces, arri­bes en una situ­ació com­pli­cada, el post Messi és difícil i fas una mica el que pots. Aquest any i mig, més enllà dels resul­tats, la feina va estar bas­tant ben ori­en­tada. Aquest any em té més des­con­cer­tat, sobre­tot si com­pa­rem la pri­mera part i la segona part con­tra el Porto. No acabo de veure quina és la versió veri­ta­ble, si la pri­mera o la segona. És evi­dent que en Xavi té una plan­ti­lla bas­tant millor, però l’orques­tra sona des­a­fi­nada molts dies, i això em sorprèn. No pot ser per falta de con­cep­tes d’ell, perquè els té. Si té la meto­do­lo­gia idònia? Això no ho sé. O pot­ser hem d’espe­rar que toqui una tecla perquè tot fun­ci­oni. I quan veus el magnífic par­tit jugat con­tra l’Atlético, pen­ses: “Ja ho té, ja està.” Però cal veure si aquesta versió serà sos­te­ni­ble.

La meva experiència d’aquests deu anys és que has de ser a dins per saber què passa. Tam­poc m’agrada gens jut­jar un entre­na­dor per les rodes de premsa, perquè n’hi ha que són bri­llants i després són un nyap, i altres que no saben par­lar i són molt bons. Hi ha de tot. El que és evi­dent és que el dis­curs de Xavi no sem­pre qua­dra amb el que veiem al camp. Per què? Només ho pot expli­car ell i els que són a dins. Anem a un cas con­cret: Gündo­gan. Té qua­tre mesos més que quan va ser un dels herois del tri­plet del City. No s’ha fet gran de cop. Era una mera­ve­lla. I ara el veus i hi ha dies que és una versió pàl·lida. És ell? Em nego a creure que sigui ell, que de cop s’hagi fet gran. Era un intèrpret mera­vellós ficat dins d’una orques­tra simfònica, i ara de vega­des ha sem­blat un intèrpret des­con­cer­tat ficat dins d’una orques­tra que des­a­fina. S’afi­narà l’orques­tra? És el dubte. Ho va fer con­tra l’Atlético i cal veure que no sigui flor d’un dia sinó quel­com esta­ble i con­tinu. Si s’afina, veu­rem un Gündo­gan estel·lar.

Ho diu? Sí? Ells tenen con­tacte, sí. I tot això ve de Lillo, que diu que els de l’equip han de viat­jar junts, però no al mateix tren sinó al mateix vagó.

Abso­lu­ta­ment. Com a per­sona és un feno­men, i com a entre­na­dor s’està fent un gran entre­na­dor. No sé qui em va pre­gun­tar si era el nou Pep. Ho torno a dir: m’hi nego. El nou Pep no sabem qui serà. No hi ha hagut entre­na­dors que hagin tin­gut una influència bru­tal en el fut­bol cada cinc anys. Això no ha exis­tit. Hi va haver el Her­bert Chap­man el 1925, el Cruyff als 90, i si vols estiro molt i dic Mic­hels. I al segle XXI ha estat el Pep. Fer­gu­son ha gua­nyat molt, però no ha tin­gut una influència en el fut­bol mun­dial. No pots pre­ten­dre que un entre­na­dor, per bo que sigui, li agafi imme­di­a­ta­ment el relleu. Dit això, Míchel em sem­bla que té un poten­cial de ser molt bo.

El fut­bol són idees. Després s’exe­cu­ten, bé o mala­ment. I com qual­se­vol idea, pot ser reproduïda. Al City femení, la Laia Alei­xan­dri juga de Sto­nes, de Lewis, de Miguel. I això és una imi­tació. No hi ha anat el Pep a dir que han de fer això. L’entre­na­dor i les juga­do­res ho han vist i ho han apro­fi­tat. Míchel ha anat fent relació amb el Pep. No ja pel grup City, sinó entre ells. I tam­poc li ha dit Pep a Míchel que fes això. És Míchel qui rumia.

La con­nexió d’idees, l’empa­tia, es veu molt ràpida­ment. Com entre un entre­na­dor i un juga­dor. N’hi ha que saps que t’ho faran de seguida i altres que, encara que els ho expli­quis vint vega­des, no ho fan.

De Guar­di­ola, no. Punt final. El lli­bre sem­bla guio­nit­zat, començant amb drama i aca­bant amb la coro­nació. Què més vull? I tam­poc tenia sen­tit, per com han anat les coses, espe­rar més. La feina grui­xuda de cons­truir un lle­gat ja l’ha fet.

Sí. Una de les coses en què més m’he sen­tit influït pel Pep és aquesta volun­tat de no estar fent sem­pre el mateix i repe­tint el que t’ha anat bé, fent exac­ta­ment el mateix, anco­rat en el mateix lloc. L’aspi­ració de fer coses dife­rents. Després dels dos pri­mers lli­bres, volia fer una cosa molt dife­rent. I hi va haver algun moment, durant aquests set anys, que no tenia ganes de publi­car aquest ter­cer. Però havia de tenir un punt final, i em vaig tor­nar a ani­mar. El següent lli­bre, com que no serà del Pep i no serà d’un entre­na­dor potent, segu­ra­ment tindrà menys èxit, serà menys visi­ble, menys tot. Però serà dife­rent. De fet, és la frase ini­cial del Pep al lli­bre, que el nos­tre secret és que cap de nosal­tres som com érem.