Ja fa molt temps, però durant aquests deu anys sempre hi ha moments en què te’n vas recordant i en parles amb la gent que va formar part de tot allò. Sempre hi ha algunes trucades, i ara que ha fet deu anys n’hi ha hagut més. Una de les coses positives que queden amb el temps dels bons moments són aquestes relacions amb gent amb qui de vegades et vas trucant i parlant.

La veritat és que pràcticament no vam poder ni celebrar-ho i disfrutar del que havíem fet, perquè vam acabar molt tard el play-off d’ascens i al cap de dues o tres setmanes ja havíem de començar la pretemporada per preparar una nova temporada a 2a divisió A. Tinc gravats molt moments, sobretot el moment del gol i quan l’àrbitre va xiular el final, però recordo molt més el conjunt de tot el que vam viure que no pas un moment puntual.

Vam estar molt bé en aquella eliminatòria contra el Santander. A casa gairebé no els vam deixar generar perill i al seu camp, quan estàvem millor, ens vam fer el gol en pròpia porteria. Va ser un moment molt complicat. Quan es va acabar el partit hi havia jugadors estesos a terra i destrossats. Però crec que allà vam començar a guanyar les eliminatòries contra l’Avilés i el Nàstic, i el final va ser històric. Si havíem de saber que tot havia d’acabar com ho va fer potser ja ens anava bé perdre contra el Racing, però, és clar, en aquell moment va ser duríssim.

No va ser fàcil, i de fet en la segona eliminatòria al camp de l’Avilés vam perdre 2-0, però vam ser capaços de capgirar l’eliminatòria a casa (3-0). En aquell moment ja sabíem que ens quedava un partit de 180 minuts contra el Nàstic en què si fèiem les coses bé arribàvem al futbol professional.

Jo crec que la mentalitat extrema dels nostres futbolistes. Tots estaven endolladíssims i donaven un rendiment per sobre de les seves possibilitats. Aquell dia teníem Sellarès sancionat i Salva Chamorro va jugar lesionat, i després va acabar sortint Nuha, que no havia tingut gaires minuts durant tota la temporada i va acabar marcant el gol de l’ascens. Com el seu cas van ser tots. Del primer a l’últim van estar molt bé, i sense oblidar la nostra afició, que ens va donar una empenta molt important.

Sí que hi dones més valor. Però el que era més complicat va ser el que vam fer de guanyar la lliga. Hi havia equips molt potents com l’Hospitalet, el Lleida o el Nàstic, a més de filials molt bons, com el de l’Elx i l’Espanyol. Era una lliga amb un nivell molt important. Al final una eliminatòria és una cosa d’un partit on pot passar qualsevol cosa, però quedar primer en la lliga aquella temporada té molt mèrit. Això és el que dona més valor a aquell any.

Segur. No hi ha un cas igual en tota la història i no crec que passi. Ara és una mica més fàcil pujar de categoria perquè el campió de lliga s’assegura l’ascens, però en aquell moment s’havien de jugar play-offs i era més complicat. A Llagostera vam convertir en normal el fet d’anar pujant categories, i això és dificilíssim. Teníem el gran valor de ser un equip molt fort a casa, on teníem pocs però molt bons aficionats. Per a un Llagostera té molt mèrit competir contra un Lleida o un Nàstic, que són clubs amb molts més mitjans i millors instal·lacions. No hi ha comparació. Però nosaltres vam ser capaços d’anar fent camí fins arribar a 2a divisió A.

Ens va costar molt a l’inici, però si féssim una classificació de la segona volta vam quedar cinquens o sisens i hauríem pogut jugar el play-off d’ascens, però aquelles primeres jornades ens van passar factura. Vam fer partits molt bons contra equips que ara estan a primera divisió, guanyant als camps del Mallorca i el Valladolid i empatant al camp del Betis, per exemple. Va ser una gran temporada.

Com més amunt jugues, més difícil és tot. No són casos senzills de comparar i no sabria amb quina quedar-me, perquè totes dues coses són realment molt importants. El conjunt d’aquells dos anys va ser espectacular i una història única.

Va ser un estiu molt complicat; vam haver de reconstruir la plantilla i ens va costar molt. Vam anar millorant durant la temporada i la segona volta va ser bona, però no va ser suficient. Vulguis o no, costa molt, perquè vam perdre el davanter centre, Sergio León, i el central, Pedro Alcalá, del primer any. Del primer no vam poder pagar la clàusula, i el segon, va venir el Girona amb la lliga ja començada a fitxar-lo i això ens ho va complicar molt tot. Segurament no es va encertar en algunes decisions i també va ser un any complicat per les decisions arbitrals. De fet, si hi hagués hagut VAR potser no hauríem baixat.

Sobretot amb el fet d’haver estat vivint i treballant de ple en el futbol professional. Abans havia estat mig any de director esportiu en el Girona. Potser la diferència per a mi no és molt gran, de treballar a 2a divisió B que a 2a divisió A, però sempre tens molts més mitjans, tot és més mediàtic i jugues contra uns equips i en uns estadis de primer nivell.

El fet de pujar a 1a divisió FEF crec que va ser un punt d’inflexió, sobretot pel tema de no poder jugar a Llagostera. S’havien promès uns ingressos si es pujava que havien de ser pràcticament iguals que els del futbol professional, però a l’hora de la veritat no va ser així. Nosaltres havíem pogut viure bastants anys dels diners que s’havien ingressat amb l’equip a 2a divisió A, però a 1a divisió FEF ja havíem fet net i els diners que generava el propi club no donaven per mantenir-nos.

Per a nosaltres en aquella temporada com a Costa Brava vam haver de prendre decisions molt complicades i que no volíem prendre, però que estaven condicionades perquè econòmicament era inviable jugar en aquella categoria. S’hauria pogut jugar a Llagostera, però no es van voler canviar les torres de llum i altres coses. Diria que també vam perdre una mica la il·lusió i et planteges què més pots fer. No t’acompanya tothom que t’hauria d’acompanyar i potser val més la pena fer un pas enrere i prendre la decisió de sortir del projecte.

No soc jo qui ho ha de dir, i tothom que ho vegi com cregui que ho ha de veure. Si haguéssim pogut jugar a Llagostera potser tot hauria estat més senzill, però al final no es pot anar enrere. En aquell moment no es va considerar això, també s’havia fet fora la meitat del club perquè es deia que no hi havia lloc a Llagostera. És el que hi ha.

Considero que vam fer una bona temporada, perquè en la primera volta ens va costar però en la segona vam estar bé, i a més vam arribar a la final de la copa Catalunya, que la vam perdre contra l’Andorra. Quan va acabar la temporada, però, jo necessitava descansar una mica del futbol i cuidar-me una mica més de l’empresa familiar. He preferit estar un temps sense entrenar i encara em queda, però d’aquí a uns mesos ja em començaré a plantejar si alguna de les coses que van sortint em pot interessar. Però hi ha uns condicionants importants i no tinc cap pressa. Ha de ser un projecte que m’agradi. La idea és entrenador, però tampoc tanco la porta a la direcció esportiva. Les dues coses alhora si pot ser no, perquè ho he fet molt temps i no és fàcil.

Són categories molt complicades on hi ha d’haver gent o empreses al darrere amb un poder econòmic important perquè si no és molt complicat. Miracles d’una temporada, en poden passar, però els justos. Tot i això crec que serà qüestió de temps que hi arribin més equips, perquè n’hi ha que estan fent molt bones temporades a 3a divisió FEF i falta que acabin de fer l’esprint final per guanyar la cursa.

És una situació que també s’escapa de la normalitat perquè és un equip que fa poc patia a 2a divisió A, però ara és un club molt diferent. Està molt ben gestionat, té una potència econòmica important i una direcció esportiva molt bona. Que el Girona pugui jugar la Champions és un èxit brutal per als seus aficionats i per a la ciutat. El que toca és que la gent sàpiga que això és molt difícil de repetir, i el que ha de fer és disfrutar d’aquests moments.

Jo vaig intentar fer-ho el millor possible pera ajudar que el Girona se salvés aquella temporada, i ja està. Si no s’hagués aconseguit la permanència potser tot hauria estat molt diferent, però no considero que tingui res a veure amb el que s’ha aconseguit després. Vaig fer el màxim possible i vaig marxar amb la consciència tranquil·la. Amb l’ascens del Llagostera a 2a divisió A no podia continuar en el Girona. Hi ha gent que no ho va entendre, però si ho penses fredament és el que havia de fer. No me’n penedeixo. Quan prenc una decisió és amb les màximes conseqüències i simplement ara desitjo el millor al Girona i disfruto com qualsevol altre gironí dels èxits astronòmics que s’estan aconseguint.