Ja fa molt temps, però durant aquests deu anys sem­pre hi ha moments en què te’n vas recor­dant i en par­les amb la gent que va for­mar part de tot allò. Sem­pre hi ha algu­nes tru­ca­des, i ara que ha fet deu anys n’hi ha hagut més. Una de les coses posi­ti­ves que que­den amb el temps dels bons moments són aques­tes rela­ci­ons amb gent amb qui de vega­des et vas tru­cant i par­lant.

La veri­tat és que pràcti­ca­ment no vam poder ni cele­brar-ho i dis­fru­tar del que havíem fet, perquè vam aca­bar molt tard el play-off d’ascens i al cap de dues o tres set­ma­nes ja havíem de començar la pre­tem­po­rada per pre­pa­rar una nova tem­po­rada a 2a divisió A. Tinc gra­vats molt moments, sobre­tot el moment del gol i quan l’àrbi­tre va xiu­lar el final, però recordo molt més el con­junt de tot el que vam viure que no pas un moment pun­tual.

Vam estar molt bé en aque­lla eli­mi­natòria con­tra el San­tan­der. A casa gai­rebé no els vam dei­xar gene­rar perill i al seu camp, quan estàvem millor, ens vam fer el gol en pròpia por­te­ria. Va ser un moment molt com­pli­cat. Quan es va aca­bar el par­tit hi havia juga­dors este­sos a terra i des­tros­sats. Però crec que allà vam començar a gua­nyar les eli­mi­natòries con­tra l’Avilés i el Nàstic, i el final va ser històric. Si havíem de saber que tot havia d’aca­bar com ho va fer pot­ser ja ens anava bé per­dre con­tra el Racing, però, és clar, en aquell moment va ser duríssim.

No va ser fàcil, i de fet en la segona eli­mi­natòria al camp de l’Avilés vam per­dre 2-0, però vam ser capaços de cap­gi­rar l’eli­mi­natòria a casa (3-0). En aquell moment ja sabíem que ens que­dava un par­tit de 180 minuts con­tra el Nàstic en què si fèiem les coses bé arribàvem al fut­bol pro­fes­si­o­nal.

Jo crec que la men­ta­li­tat extrema dels nos­tres fut­bo­lis­tes. Tots esta­ven endo­lladíssims i dona­ven un ren­di­ment per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats. Aquell dia teníem Sellarès san­ci­o­nat i Salva Cha­morro va jugar lesi­o­nat, i després va aca­bar sor­tint Nuha, que no havia tin­gut gai­res minuts durant tota la tem­po­rada i va aca­bar mar­cant el gol de l’ascens. Com el seu cas van ser tots. Del pri­mer a l’últim van estar molt bé, i sense obli­dar la nos­tra afició, que ens va donar una empenta molt impor­tant.

Sí que hi dones més valor. Però el que era més com­pli­cat va ser el que vam fer de gua­nyar la lliga. Hi havia equips molt potents com l’Hos­pi­ta­let, el Lleida o el Nàstic, a més de fili­als molt bons, com el de l’Elx i l’Espa­nyol. Era una lliga amb un nivell molt impor­tant. Al final una eli­mi­natòria és una cosa d’un par­tit on pot pas­sar qual­se­vol cosa, però que­dar pri­mer en la lliga aque­lla tem­po­rada té molt mèrit. Això és el que dona més valor a aquell any.

Segur. No hi ha un cas igual en tota la història i no crec que passi. Ara és una mica més fàcil pujar de cate­go­ria perquè el campió de lliga s’asse­gura l’ascens, però en aquell moment s’havien de jugar play-offs i era més com­pli­cat. A Lla­gos­tera vam con­ver­tir en nor­mal el fet d’anar pujant cate­go­ries, i això és difi­cilíssim. Teníem el gran valor de ser un equip molt fort a casa, on teníem pocs però molt bons afi­ci­o­nats. Per a un Lla­gos­tera té molt mèrit com­pe­tir con­tra un Lleida o un Nàstic, que són clubs amb molts més mit­jans i millors ins­tal·laci­ons. No hi ha com­pa­ració. Però nosal­tres vam ser capaços d’anar fent camí fins arri­bar a 2a divisió A.

Ens va cos­tar molt a l’inici, però si féssim una clas­si­fi­cació de la segona volta vam que­dar cin­quens o sisens i hauríem pogut jugar el play-off d’ascens, però aque­lles pri­me­res jor­na­des ens van pas­sar fac­tura. Vam fer par­tits molt bons con­tra equips que ara estan a pri­mera divisió, gua­nyant als camps del Mallorca i el Valla­do­lid i empa­tant al camp del Betis, per exem­ple. Va ser una gran tem­po­rada.

Com més amunt jugues, més difícil és tot. No són casos sen­zills de com­pa­rar i no sabria amb quina que­dar-me, perquè totes dues coses són real­ment molt impor­tants. El con­junt d’aquells dos anys va ser espec­ta­cu­lar i una història única.

Va ser un estiu molt com­pli­cat; vam haver de recons­truir la plan­ti­lla i ens va cos­tar molt. Vam anar millo­rant durant la tem­po­rada i la segona volta va ser bona, però no va ser sufi­ci­ent. Vul­guis o no, costa molt, perquè vam per­dre el davan­ter cen­tre, Ser­gio León, i el cen­tral, Pedro Alcalá, del pri­mer any. Del pri­mer no vam poder pagar la clàusula, i el segon, va venir el Girona amb la lliga ja començada a fit­xar-lo i això ens ho va com­pli­car molt tot. Segu­ra­ment no es va encer­tar en algu­nes deci­si­ons i també va ser un any com­pli­cat per les deci­si­ons arbi­trals. De fet, si hi hagués hagut VAR pot­ser no hauríem bai­xat.

Sobre­tot amb el fet d’haver estat vivint i tre­ba­llant de ple en el fut­bol pro­fes­si­o­nal. Abans havia estat mig any de direc­tor espor­tiu en el Girona. Pot­ser la diferència per a mi no és molt gran, de tre­ba­llar a 2a divisió B que a 2a divisió A, però sem­pre tens molts més mit­jans, tot és més mediàtic i jugues con­tra uns equips i en uns esta­dis de pri­mer nivell.

El fet de pujar a 1a divisió FEF crec que va ser un punt d’inflexió, sobre­tot pel tema de no poder jugar a Lla­gos­tera. S’havien promès uns ingres­sos si es pujava que havien de ser pràcti­ca­ment iguals que els del fut­bol pro­fes­si­o­nal, però a l’hora de la veri­tat no va ser així. Nosal­tres havíem pogut viure bas­tants anys dels diners que s’havien ingres­sat amb l’equip a 2a divisió A, però a 1a divisió FEF ja havíem fet net i els diners que gene­rava el propi club no dona­ven per man­te­nir-nos.

Per a nosal­tres en aque­lla tem­po­rada com a Costa Brava vam haver de pren­dre deci­si­ons molt com­pli­ca­des i que no volíem pren­dre, però que esta­ven con­di­ci­o­na­des perquè econòmica­ment era invi­a­ble jugar en aque­lla cate­go­ria. S’hau­ria pogut jugar a Lla­gos­tera, però no es van voler can­viar les tor­res de llum i altres coses. Diria que també vam per­dre una mica la il·lusió i et plan­te­ges què més pots fer. No t’acom­pa­nya tot­hom que t’hau­ria d’acom­pa­nyar i pot­ser val més la pena fer un pas enrere i pren­dre la decisió de sor­tir del pro­jecte.

No soc jo qui ho ha de dir, i tot­hom que ho vegi com cre­gui que ho ha de veure. Si haguéssim pogut jugar a Lla­gos­tera pot­ser tot hau­ria estat més sen­zill, però al final no es pot anar enrere. En aquell moment no es va con­si­de­rar això, també s’havia fet fora la mei­tat del club perquè es deia que no hi havia lloc a Lla­gos­tera. És el que hi ha.

Con­si­dero que vam fer una bona tem­po­rada, perquè en la pri­mera volta ens va cos­tar però en la segona vam estar bé, i a més vam arri­bar a la final de la copa Cata­lu­nya, que la vam per­dre con­tra l’Andorra. Quan va aca­bar la tem­po­rada, però, jo neces­si­tava des­can­sar una mica del fut­bol i cui­dar-me una mica més de l’empresa fami­liar. He pre­fe­rit estar un temps sense entre­nar i encara em queda, però d’aquí a uns mesos ja em començaré a plan­te­jar si alguna de les coses que van sor­tint em pot interes­sar. Però hi ha uns con­di­ci­o­nants impor­tants i no tinc cap pressa. Ha de ser un pro­jecte que m’agradi. La idea és entre­na­dor, però tam­poc tanco la porta a la direcció espor­tiva. Les dues coses alhora si pot ser no, perquè ho he fet molt temps i no és fàcil.

Són cate­go­ries molt com­pli­ca­des on hi ha d’haver gent o empre­ses al dar­rere amb un poder econòmic impor­tant perquè si no és molt com­pli­cat. Mira­cles d’una tem­po­rada, en poden pas­sar, però els jus­tos. Tot i això crec que serà qüestió de temps que hi arri­bin més equips, perquè n’hi ha que estan fent molt bones tem­po­ra­des a 3a divisió FEF i falta que aca­bin de fer l’esprint final per gua­nyar la cursa.

És una situ­ació que també s’escapa de la nor­ma­li­tat perquè és un equip que fa poc patia a 2a divisió A, però ara és un club molt dife­rent. Està molt ben ges­ti­o­nat, té una potència econòmica impor­tant i una direcció espor­tiva molt bona. Que el Girona pugui jugar la Cham­pi­ons és un èxit bru­tal per als seus afi­ci­o­nats i per a la ciu­tat. El que toca és que la gent sàpiga que això és molt difícil de repe­tir, i el que ha de fer és dis­fru­tar d’aquests moments.

Jo vaig inten­tar fer-ho el millor pos­si­ble pera aju­dar que el Girona se salvés aque­lla tem­po­rada, i ja està. Si no s’hagués acon­se­guit la per­manència pot­ser tot hau­ria estat molt dife­rent, però no con­si­dero que tin­gui res a veure amb el que s’ha acon­se­guit després. Vaig fer el màxim pos­si­ble i vaig mar­xar amb la consciència tran­quil·la. Amb l’ascens del Lla­gos­tera a 2a divisió A no podia con­ti­nuar en el Girona. Hi ha gent que no ho va enten­dre, però si ho pen­ses fre­da­ment és el que havia de fer. No me’n pene­deixo. Quan prenc una decisió és amb les màximes con­seqüències i sim­ple­ment ara desitjo el millor al Girona i dis­fruto com qual­se­vol altre gironí dels èxits astronòmics que s’estan acon­se­guint.