Integrat al barri de la Marina de la Zona Franca, la falda de Montjuïc pot presumir d’un altre equipament esportiu. En uns terrenys comprats al CN Montjuïc, Damm ha fet realitat el somni de tenir una ciutat esportiva pròpia per concentrar-hi els equips d’un referent en la formació de talent amb una trajectòria de 70 anys. Amb la potència de l’empresa i la perseverança de persones com Ramon Agenjo, que no només és patró-director de la Fundació Damm i president del CF Damm, sinó també besnet de Josefina Bosch Damm, que va fer el servei d’honor del primer partit oficial del club el 1954, i avi d’Inés Pujol Agenjo, que va fer el mateix gest per inaugurar oficialment la nova llar de la Damm. Dos camps de futbol onze i dos edificis, un amb unes graderies amb 550 seients i un espai de restauració, i l’altre amb oficines, gimnàs, vestidors i sales d’estudis.

“Agrupar-nos tots té molt valor. Pel sentit de pertinença, pel contacte diari, per fer pinya. I perquè els professionals puguin treballar al mateix escenari on s’entrenen els jugadors i les jugadores. Més enllà del luxe de les instal·lacions, estar tots junts suma molt.” La reflexió és de Carles Domènech, assessor a la presidència i amb una llarga trajectòria al club. La Damm és un club molt peculiar, amb equips en les millors categories, sense fer pagar res a cap futbolista, i sense un referent sènior professional. “Som uns privilegiats pel músculs de l’empresa que tenim al darrere. Per 240 nens i nenes, som 70 professionals. A tothom li agradaria plorar amb els meus ulls”, reconeix Domènech. La Damm va crear el 2014 el primer equip femení, i aquest any n’hi ha afegit un altre, el juvenil B.

La ciutat esportiva és, en el sentit metafòric i en el més pragmàtic, una manera d’acabar-se de catapultar en l’elit del futbol formatiu, després d’anys i anys traient jugadors cap al futbol professional. Més fruits? “Entenem que, si treballes més bé i més còmode, podràs focalitzar més l’esforç en el futbol, que és el que ens interessa. Però he de dir que, tot i les mancances, aquests anys hem estat a un nivell molt alt. No sé si es pot exigir gaire més”, explica Carles Domènech, que no oblida una prioritat: “Hem de gaudir. Ens obliguem a passar-ho bé. Som conscients que no som el Barça ni l’Espanyol, però ens marquem jugar bé i gaudir.” Naturalment, per assolir l’alt nivell, el Damm té criteris de selecció i dona baixes, tot i que més enllà del juvenil A i el B, procura que tothom jugui un 40% de minuts. I com fitxen davant de grans clubs professionals? “Nosaltres anem a buscar els millors que vulguin venir. Entenent que hi ha competència més forta, no només dels millors equips d’aquí, sinó també de fora. En qualsevol partit del juvenil A o B, tenim tots els observadors d’equips espanyols.” Una altra peculiaritat de la Damm, sense sènior de referent, és que veure marxar jugadors a clubs professionals és el pas natural i un motiu d’orgull. “Sabem que els millors, l’any següent no els tindrem. Tenim el compromís que els nostres jugadors tenen unes condicions marcades. Si ve un club professional, els aplaudirem, i que els vagi molt bé”, sentencia Carles Domènech.