El derbi de la gent

En els últims anys, el derbi del Pla de Bar­ce­lona s’ha con­ver­tit en la festa bia­nual del fut­bol popu­lar a la capi­tal cata­lana, com a màxim expo­nent d’un feno­men social que s’aferra als valors de la tra­dició fut­bolística, la iden­ti­tat pròpia i el sen­ti­ment de per­ti­nença de barri en una ciu­tat més que glo­ba­lit­zada. El Club Espor­tiu Europa i la Unió Espor­tiva Sant Andreu, en repre­sen­tació de la Vila de Gràcia i Sant Andreu de Palo­mar, són dos vells cone­guts que arros­se­guen una riva­li­tat que s’ha accen­tuat fins a esde­ve­nir afer­ris­sada en el segle XXI i que, en part, ha estat revi­ta­lit­zada per la cre­ació dels seus dos prin­ci­pals grups d’ani­mació. Els Des­per­di­cis (2007), per part andre­uenca, i els Eska­pu­lats (2013), el nom dels quals fa referència a l’esca­pu­lari que llu­eix l’equip gra­ci­enc a la seva samar­reta.

Al con­trari del que acos­tuma a pas­sar entre afi­ci­ons enfron­ta­des, la de l’Europa -més de 2.500 socis- i el Sant Andreu -més de 4.000-, clara­ment en auge mal­grat con­viure a Bar­ce­lona amb el Barça i l’Espa­nyol, com­par­tei­xen ide­als pro­gres­sis­tes i de sen­si­bi­li­tat de consciència social -la UESA ha arri­bat a col·labo­rar amb l’ONG Open Arms-, però la volun­tat de rei­vin­di­car el sen­ti­ment de per­ti­nença de tots dos bar­ris a través d’aquesta pugna espor­tiva ha tin­gut molt a veure en el boom que ha expe­ri­men­tat el fut­bol popu­lar en con­tra­po­sició al fut­bol modern d’elit, cada cop més allu­nyat de l’afi­ci­o­nat, en què els juga­dors viuen majo­ritària­ment en una bom­bo­lla i aïllats de la soci­e­tat. Els impli­cats en la causa ens expli­quen què és el que fa veri­ta­ble­ment espe­cial aquest derbi.

Tant Daniel Cantón, peri­o­dista i con­duc­tor del pòdcast Hora Qua­dri­bar­rada, com Albert Pujol, mem­bre de la penya Caliu Gra­ci­enc, fun­dada el 1996, ho tenen clar. Un dels grans punts d’inflexió de l’ene­mis­tat entre els dos bàndols va ser la pan­carta que va expo­sar Des­per­di­cis el 2007 en la diada de Sant Martí, tra­di­ci­o­nal­ment cone­guda a Cata­lu­nya per matar el porc, en què es va repre­sen­tar aquest ani­mal amb la samar­reta de l’Europa, i un llop -que duia un gani­vet a la mà- amb la qua­dri­bar­rada. A sota, un mis­satge clar i concís. “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”. Allò va pro­vo­car que l’ales­ho­res pre­si­dent del club gra­ci­enc, Gui­llaume de Bode, aban­donés la llotja del Narcís Sala, i els dos clubs van tren­car les rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals.

“Tinc 49 anys, vaig al Nou Sar­de­nya des dels set, i abans d’aquest famós epi­sodi, tam­poc veia tanta riva­li­tat entre els dos equips”, admet Pujol. “No recordo cap tifo d’aques­tes mag­ni­tuds en cap Barça-Espa­nyol dels últims anys”, diu Cantón, que reco­neix que les xar­xes soci­als també han con­tribuït a ali­men­tar la mala maror. “No va ser una acció gratuïta. Als andre­uencs ens ha interes­sat gene­rar aquesta riva­li­tat perquè sem­pre ens hem sen­tit menys­tin­guts pels euro­peis­tes. En l’època prèvia a la pre­sidència de Joan Gas­par, quan el Sant Andreu no tenia diners, al bar Ca la Chus -ubi­cat dins del Nou Sar­de­nya- en feien mofa i alguns afi­ci­o­nats de l’Europa ens tira­ven mone­des a terra”, apunta Xavier Mira­lles, el pre­si­dent de la fede­ració de penyes del club qua­dri­bar­rat, que també deixa clar que les dues afi­ci­ons “es retro­a­li­men­ten” de l’ambi­ent d’hos­ti­li­tat que es viu en els der­bis, i fins i tot creu que aquesta tendència de segui­ment del fut­bol no pro­fes­si­o­nal ha aju­dat a altres històrics com el Júpiter o el Sants a “revi­far una mica”.

Per a Martí Ramírez, peri­o­dista que col·labora al mitjà digi­tal Els 11 de Gràcia, l’her­me­tisme que envolta el fut­bol d’elit ha creat la neces­si­tat als més romàntics d’aquest esport de recon­nec­tar amb l’essència del fut­bol. “Seguir l’Europa o el Sant Andreu per­met a l’afi­ci­o­nat tor­nar als orígens i sen­tir-se repre­sen­tat en un moment en què no se’l té en compte, com es veu amb els preus de les entra­des o els hora­ris dels par­tits de fut­bol de màxim nivell. Quan sona el xiu­let final, els nens i nenes poden bai­xar a la gespa i fer-se una foto amb Àlex Cano -capità i fut­bo­lista amb més par­tits dis­pu­tats en la història del club gra­ci­enc, gai­rebé mig miler-. Per això és més fàcil que el públic esta­bleixi un vin­cle en un par­tit de la quarta cate­go­rial esta­tal que en un de pri­mera divisió”, exem­pli­fica Ramírez. “Si tens fills que juguen al fut­bol base, en acom­pa­nyar-los un dia entre set­mana a l’entre­na­ment al Nou Sar­de­nya, et pots tro­bar un juga­dor del pri­mer equip que està lesi­o­nat pre­nent un cafè al bar Ca la Chus, i pre­gun­tar-li com està i quan li falta per rebre l’alta”, explica Pujol a tall d’anècdota.

I els juga­dors, què n’opi­nen de l’ambi­ent i de tot el que es genera al vol­tant del derbi? “És un par­tit impropi de 2a FEF. Hi ha un sen­ti­ment de per­ti­nença i d’arre­la­ment cap al barri molt fort. Emo­ci­ona veure famílies sen­ce­res a la gra­de­ria”, admet Arnau Cam­peny, que acu­mula més d’un cen­te­nar d’apa­ri­ci­ons amb l’esca­pu­lada i és un dels capi­tans de l’Europa. Un altre dels màxims refe­rents del bàndol con­trari, Josu Rodríguez, amb més de 250 par­tits amb la qua­dri­bar­rada, creu que l’afició valora molt la pro­xi­mi­tat dels juga­dors. “El 80% de nosal­tres tenim altres fei­nes. Conec a molts socis i tinc amics a la gra­de­ria. És tot molt més autèntic i pro­per, un altre món en com­pa­ració al fut­bol d’elit”. La con­clusió de tots dos és la mateixa. Aquests són els par­tits que els fan sen­tir com a “fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals”.

Les tra­jectòries de les dues enti­tats con­vi­den a l’opti­misme. Ara bé, és una pos­si­bi­li­tat real viure aquest derbi en cate­go­ries supe­ri­ors? Més enllà de la via­bi­li­tat en qüestió, no tots en són par­ti­da­ris. “Si pujar al fut­bol pro­fes­si­o­nal ha d’impli­car que el meu club es torni inac­ces­si­ble i per­dem els valors, pre­fe­reixo no fer-ho. Rotun­da­ment, no”, afirma Mira­lles. “Em sem­bla­ria pràcti­ca­ment una uto­pia tro­bar l’equi­li­bri entre tenir inver­sors que vul­guin fer créixer el club i man­te­nir l’espe­rit d’equip de barri”, hi afe­geix Ramírez. Per la seva part, Josu no té dub­tes. “Tots dos han vis­cut pro­ces­sos sem­blants. L’Europa i el Sant Andreu tenen poten­cial com a estruc­tura de club i com a massa social per com­pe­tir, com a mínim, a 1a FEF”. Cam­peny no ho té tan clar, però és lleu­ge­ra­ment opti­mista. “Per con­so­li­dar els clubs en cate­go­ries supe­ri­ors cal­dria un aug­ment pres­su­pos­tari impor­tant i millo­res en els esta­dis, però veient el recent crei­xe­ment expo­nen­cial, podria ser fac­ti­ble”. Cantón fins i tot s’aven­tura a dir que un enfron­ta­ment entre andre­uencs i gra­ci­encs a segona divisió tin­dria “una quota d’audiència d’un par­tit de Cham­pi­ons Lea­gue”.